La defensa de l’acció individual, la
renúncia als grans ideals o el final de les ideologies: aquests són
alguns dels postulats més habituals de la postmodernitat, esperit dels
nostres temps i corrent que impera a les obres culturals d’avui dia. Les
pel·lícules ens parlen de la societat sense cap posicionament ideològic
aparent… Segur? Analitzem les seves implicacions socials i polítiques
més enllà de l’estètica.
“Vosaltres sou perillosos. La vostra
pel·lícula és un intent temerari més de perpetuar uns esquemes que us
semblen entretinguts, tot i que el país encara trontolli arran dels
darrers escàndols de Wall Street”. Així s’adreçava Christina McDowell a
Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio, director i protagonista de la
pel·lícula El llop de Wall Street, amb motiu de la seva
estrena. La dona, afectada directament per les estafes de Jordan Belfort
–el protagonista real en què es basa la història–, els continuava
acusant al diari L. A. Weekly: “Tu condueixes un Honda híbrid,
Leo. Vas pensar en el missatge cultural que enviaries quan vas decidir
fer aquesta pel·lícula?”. La polèmica tot just començava. L’actor,
conegut per la seva afiliació al partit demòcrata, es defensava, mentre
el crític David Denby, des de les pàgines de The New Yorker, afirmava
que la pel·lícula era una gran mentida: “Se suposa que és una denúncia
d’un comportament repugnant, immoral, corrupte i obscè, però està feta
amb un estil tan exultant que esdevé, també, un exemple de cinema
repugnant i obscè”. A l’Estat espanyol, un dels països més fortament
afectats per la crisi econòmica, la pel·lícula va ocupar el número u de
la taquilla durant setmanes.
Amb independència de la qualitat artística de la pel·lícula, és raonable pensar que El llop de Wall Street
s’emmarca dins el corrent cultural de la postmodernitat, per la seva
absència de posicionament polític en un tema –l’especulació financera–
que, intrínsecament, sí que en tindria. La pel·lícula opta per fer un
retrat aparentment objectiu i sense cap ideari manifest, basant-se en el
llibre autobiogràfic que va publicar el seu protagonista. És una
pel·lícula més d’una tendència majoritària i no cal marxar tan lluny per
trobar altres exemples: a Barcelona, centenars de manifestants es
movien pels carrers al ritme del ballet Don Quixot al documental Demonstration
(Victor Kossakovsky, 2013). La protesta ciutadana esdevé pura
coreografia artística en el retrat que fa aquesta obra de la vaga
general del març de 2012. La imatge té una força indubtable i s’inscriu a
la perfecció en la mateixa línia, desproveint de càrrega ideològica una
vaga especialment connotada i combativa, a través de la música. Durant
la presentació del documental a Barcelona, Eva Vila, membre de l’equip
artístic de la pel·lícula, insistia en aquesta idea afirmant que la
pel·lícula era “un acte polític, però no ideològic”.
Ni d’esquerres ni de dretes
L’afirmació
que les ideologies són quelcom pertanyent al passat i que les obres
artístiques no necessàriament es posicionen en cap sentit és pròpia de
la postmodernitat i sovint ha estat rebatuda des de la teoria política.
El sociòleg i assagista César Rendueles, en resposta a aquest setmanari,
afirma que la postmodernitat “és la manera com la societat occidental
es va entendre a si mateixa a l’època del neoliberalisme. El consens
bàsic és que els grans dilemes socials heretats del passat, en
particular, els conflictes relacionats amb la desigualtat econòmica, han
quedat superats”. En aquest nou paradigma postmodern, sorgeix “la
convicció que aquests problemes s’expressen, avui, a través de posicions
complexes i fluides, que tenen a veure amb la identitat personal,
l’herència cultural o, més en general, la subjectivitat”.
Ana
Useros, crítica cinematogràfica i membre de l’assemblea de la Muestra de
Cine de Lavapiés, a Madrid, comparteix aquesta perspectiva: “El
postmodernisme va ser i és, sobretot, un moviment de desactivació
política. Va ser fruit d’un immens cansament ideològic i moral, perquè
els anys seixanta, en aquell sentit, devien ser un no parar. I hi va
haver una certa necessitat de relaxar-se, que va coincidir amb una onada
neoliberal en l’àmbit polític: la barreja va ser terrible”. Però no
parlar explícitament de política és una manera de ser política, i
desactivar les utopies del passat sí que té una càrrega ideològica
indiscutible: la postmodernitat és “conservadora i reaccionària”, afirma
Useros. En aquesta línia, recentment, l’escriptor Javier Cercas va
publicar un article on insistia en la idea que no es pot negar la
ideologia perquè “la dreta i l’esquerra no són, com creien les velles
esquerra i dreta, conceptes absoluts, sinó relatius, merament
orientatius, però indispensables (igual que els conceptes de Nord i
Sud)”.
Fugir de la tendència
Des de Spring Breakers (Harmony Korine, 2012) fins a jOBS (Joshua Michael Stern, 2013) o El quinto poder
(Bill Condon, 2013), són moltes les pel·lícules estrenades el darrer
any que, com aquestes, han abordat temes enormement polèmics
–l’objectivació capitalista del sexe, el creixement empresarial a tota
costa o l’ètica periodística contra la corrupció– sense posicionar-se
aparentment en cap sentit, senzillament il·lustrant els fets. Ara bé, és
possible assolir la idea postmoderna de no posicionar-se en cap sentit,
o aquesta idea ja és un posicionament en si mateixa? “La cultura
postmoderna, sovint, és terriblement conservadora”, corrobora Rendueles,
“i si rasquem una mica la superfície de cosmopolitisme banal i
fragmentació gratuïta, trobem discursos artístics molt clàssics: molts
creadors necessiten increïbles mecanismes formals per acabar descrivint
realitats burgeses vergonyosament insulses”.
Hi ha propostes que
s’escapen de la tendència imperant, però encara han de passar un filtre
més: el de la recepció crítica, també inscrita dins el corrent
majoritari. En paraules d’Useros, “es ridiculitza el cinema obertament
polític, que normalment enfronta les decisions morals amb molta
ambigüitat, i se’l posa com a exemple de maniqueisme passat de moda”.
Aparentment,
l’oceà de la postmodernitat està en calma; però, sota les seves aigües,
es revela un mar de fons ideològicament conservador. Davant d’aquesta
tendència, el món de la cultura obertament política no té altra opció
que nedar contra corrent i confiar, com sembla afirmar la història, que
cada moment artístic sigui succeït per un altre de càrrega oposada.
Però… què és la postmodernitat?
Durant
el revolucionari Maig del 68 francès, un jove de París va aconseguir
sintetitzar una complexa actitud vers el món en una única frase, que va
pintar a la paret d’un edifici: “Déu ha mort, Marx també i jo mateix no
em trobo gaire bé”. La postmodernitat representa aquest esperit: sorgeix
com una reacció davant el fracàs del projecte modern, que proposava un
món de metes que donés sentit a la vida. Autors com Jean-François
Lyotard o Jean Baudrillard es troben entre els principals teòrics
d’aquest fenomen cultural i filosòfic, que sorgeix durant la segona
meitat del segle XX. La postmodernitat es fonamenta en la negació de
moltes de les característiques de la modernitat: s’abandonen la vocació
de transcendir o de ser universals, l’existència d’un destí personal i
col·lectiu o la validesa de les utopies.
Com a moviment, ja no
té, a diferència de la modernitat, un horitzó comú definit per als
éssers humans i és escèptic vers el progrés social o científic. El
pensament postmodern, per tant, deixa de buscar referents universals i
una de les conseqüències més clares d’aquest fet és el desenvolupament
d’una cultura que es mira a si mateixa com el seu propi ideal: si ja no
creiem en paradigmes externs, quin és el model, sinó nosaltres mateixes?
La cerca de plaer immediat, el culte al cos, la desconfiança vers els
grans relats polítics o la idealització de l’alliberament personal són
algunes de les característiques sociològiques que deriven d’aquesta
cultura intrínsecament narcisista.
L’impacte en els moviments socials
César Rendueles, autor de Sociofobia: el cambio político en la era de la utopía digital,
constata l’impacte del moviment postmodern en les organitzacions
socials i polítiques: “La postmodernitat ha tingut un efecte
profundament desmobilitzador. Ens ha fet creure que estàvem assistint a
l’inici d’una nova era culturalment i tecnològicament molt sofisticada
quan, en realitat, estàvem tornant al capitalisme anterior a la Segona
Guerra Mundial. Les falses promeses de la postmodernitat van impactar en
molts moviments polítics d’esquerra: hem tendit a entendre com a errors
d’interpretació del moment històric allò que, en realitat, eren
derrotes. En general, hem infravalorat fins a quin punt es tractava d’un
procés amb clars guanyadors i perdedors: ho dic com a autocrítica,
perquè això ens ha afectat a totes. I la raó és que l’única alternativa a
aquest autoengany era l’afirmació nostàlgica i dogmàtica dels postulats
de la vella esquerra, que tampoc no era gaire millor. No crec que tots
els efectes dels corrents postmoderns a l’antagonisme polític siguin
negatius, ni molt menys. Slavoj Žižek ho va resumir amb un lema que
parafraseja un acudit dels germans Marx: “Postmodernisme o lluita de
classes? Sí, si us plau”. El que volia dir és que la postmodernitat ens
ha ajudat a incorporar a la lluita política uns valors relacionats amb
la identitat de gènere, les tradicions culturals, les comunitats o la
relació amb la natura als quals avui ja no estaríem disposades a
renunciar”.
* Aquest reportatge va ser publicat al setmanari DIRECTA núm. 361.
http://directa.cat/noticia/postmodernitat-final-ideologies
