Molt s’ha escrit sobre la monarquia espanyola i els
seus afers, i més ara que el rei ha anunciat la seva
abdicació. Nosaltres hem triat tres articles analitzant la
monarquia espanyola, el seus negocis, els esdeveniments més
foscos, el seu paper i el perquè de l’abdicació en aquest
moment.
Silenci, borbons i bribons
Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde, De la Rosa o Ruiz Mateos,
tots condemnats per corrupció, van ser els principals assessors
econòmics de l’actual fortuna reial, acumulada en base a negocis
immobiliaris, especulacions financeres, comissions petrioleres o
tràfic d’armes. A propósit del processament per corrupció contra
el Duc de Palma a través de l’Instituto Noos -on la infanta Elena
n’era sòcia i vocal-, repassem els negocis tèrbols, les amistats
perilloses i la censura mediàtica que envolta el monarca espanyol
designat per Franco.
Batejat pel mateix papa feixista Pius XII, que l’1 de juliol
condemnava el marxisme en una acta del Sant Ofici, Juan Carlos de
Borbón y Borbón va néixer el 1938 a la Roma mussoliniana, on s’havia
refugiat la família reial. “El pobre nació ochomesino y tenía los
ojos saltones… Era horrible. Menos mal que enseguida se arregló”,
va aclarir la seva reial mare. I a poc a poc, se li van anar
solucionant les coses. De les penúries econòmiques de l’exili italià
al de l’Estoril salazarista, el rei ha fet de tot per ser,
precisament, rei, esquivant tots i cadascun dels obstacles que se li
interposaven. De ser un príncep pobre a punt de ser desnonat, a
disposar d’una fortuna de 1.790 milions d’euros segons la revista
Forbes. Tot plegat, en 35 anyets ‘a cos de rei’. A propósit del
processament avui del Duc de Palma -una realitat de la que ja va
alertar Media.cat en l’anuari “Els silencis mediàtics del 2010”- el
rei que Franco va nomenar és, amb plena immunitat penal, un
irresponsable jurídic absolut. Per obra i gràcia del
constitucionalisme patriòtic que l’exonera de qualsevol delicte que
pugui cometre. Paradoxes de la igualtat davant la llei, el rei és
immune i impune i no està obligat a retre a comptes, a la vista dels
fets, de de com acumula riqueses milionàries, dels seus dubtosos
negocis protagonitzats per corruptes corruptors, ni per significades
amistats perilloses que escandalitzarien el darrer soci despistat
d’Amnistia Internacional.
El tabú del Regne i el rei nu
Malauradament, el tabú més immaculat, intocable i inexpugnable del
règim continua essent inaccessible, informativament parlant, fruit
d’un pacte blindat de silencis nascut en transició davant la
debilitat de la monarquia. Silencis fora, però, el primer que va
caldre per ser rei va ser trair el seu propi pare sense tenir en
compte la línia successòria i fent-li el salt amb Franco –fet que li
va comportar el sobrenom de “su bajeza”, imposat per Sainz
Rodríguez–, el general assassí que li va monitoritzar el procés de
formació, el va nomenar successor el 1969 i –aquí pau (dels
cementiris), i després glòria–, fins que va accedir a la corona el
1975. Poder sense calers mai casen i el 1977 va requerir diners a la
sempre despòtica monarquia saudita, de la qual va rebre un préstec
de 10.000 milions de pessetes a deu anys i sense interessos que
encara no se sap si ha tornat, malgrat que a Miravent durant molts
anys corria un acudit per a iniciats: “Que viene el moro cabreao y
quiere cobrar!” El que sí que se sap és que el 1996 encara no havia
pagat i Banesto li va concedir un préstec de 3.500 milions camuflat
en la ruïnosa operació Castillo de los Gracianos. Abans, havíem
patit els salpebrats dels cops d’estat del 23-F, traca final que el
va entronitzar definitivament. A ell i a la LOAPA.
I la resta, ja se sap, Borbón y cuenta nueva i com si aquí no hagués
passat res. Res de res. Ha plogut molt des de la campanya falangista
“No queremos reyes tontos!” dels anys setanta. Però mai –en
dictacràcia o democradura–, ni afers amagats, ni negocis més que
foscos, ni finançaments d’escàs pedigrí democràtic, ni declaracions
hagiogràfiques de Franco a la BBC han impedit al rei viure com un
rei i esdevenir cap suprem de les forces armades espanyoles. Sempre
saltejant i mantenint-se ben dret, en una imatge totalment falsa,
prefabricada per un blindatge polític i mediàtic monolític,
assessorada per uns consellers de la casa reial emborratxats de
franquisme de soca-rel, com Armada o Sabino Fernández Campo. I quan
no servia ni seducció ni censura, sempre el torn del clavegueram de
l’enginyeria genètica del Seced, el Cesid o el CNI perquè res no
surés. Sinistra Raó d’Estat Hispànic al Regne Feudal d’Espanya.
Silenci, borbons
L’opacitat i el bloqueig informatiu també van arribar als aspectes
més personals: la mort del seu germà Alfons per un tret de Juan
Carlos I; una més que hipotètica filla amb Olghina de Robiland; una
boda amb una monarquia grega destronada, anticomunista i atlantista;
la rídicula i estúpida ocultació dels detalls d’una extirpació
després d’un accident d’esquí; episodis d’ira o afers sonats amb
dones, on Marta Gaià i Bárbara Rey són les estrelles del teló caigut
de cop per decret llei. Sense jutjat la vida privada, només amatent
a com s’han implementat operacions d’intel·ligència per
encobrir-les. Tot molt feudal.
Allò destacable, però, no són pas els afers o la salut del rei –que
a la vida privada i, posem per cas, al dry martini, tothom hi té
dret–, sinó les operacions impensables que s’arriben a bastir per
evitar que surtin a la premsa rosa, groga o blava. Autèntiques
batalles campals per evitar qualsevol escletxa de filtració dels
múltiples embolics, salvats per operacions encobertes dels serveis
secrets i amenaces a dojo. Que li preguntin, si no, a Bárbara Rey
quan el Cesid va assaltar casa seva a la cerca de cintes de vídeo;
al jutge que va ordenar la destrucció immediata de tot el “material
sensible” que van trobar a casa de Javier de la Rosa, o al delegat
de banca de la UGT, que va tenir una visita sorpresa sorprenent –i
militarment aclaridora–, quan es disposava a lliurar a Ruiz Mateos
els rebuts bancaris que demostraven el pagament de 1.000 milions a
la casa reial per part del protagonista mafiós del cas Rumasa.
Avui, el més esclaridor de tot plegat és que els administradors i
assessors financers del rei que Franco nomenà han passat tots uns
quants anys –pocs– a la garjola: l’íntímissim Prado y Colón de
Carvajal, Mario Conde, De la Rosa o Ruiz Mateos. Entremig, KIO i la
primera guerra del golf, escàndols financers, les comissions pel
petroli i el suport d’una llarga llista de financers, en què no
falta el banquer protofranquista Juan March. El seu enriquiment,
geomètric, però opac, ha estat a través de testaferros en negocis
immobiliaris, especulacions financeres, comissions de l’or negre i,
fins i tot, de tràfic d’armes en empreses hispanosaudites bastides
per Colon de Carvajal.
Intermediacions inquietants
“Sólo Zarzuela lo arregla” ha estat també una frase recorrent a les
bambolines del poder. És l’estel·lar Baltasar Garzon qui va afirmar
–i després renegar– que el rei el va convocar a palau per
suggerir-li que no remenés la merda de la claveguera de l’estat dels
GAL. Amb aquestes paraules: “Yo de ti no avanzaba en eso del caso
GAL. Hombre, los dos sabemos que es un tema de estado…” Del que sí
que en queda acta rubricada és de la petició d’indult que el rei va
sol·licitar en favor de Marc Rich, metàfora expansiva de la
delinqüència globalitzada d’alta volada. Rich era, entre altres,
propietari del fuel del Prestige, que va ensorrar i ennegrir la
costa da morte galega.
A més, a Colòmbia, a Guinea Equatorial o a Turquia, el rei obre
portes a l’assalt multinacional hispànic. Sopa amb dictadors per
encàrrec de Repsol YPF a la caça neoliberal del petroli, viatja a
Turquia com a propagandista de la indústria militar espanyola, es
distreu a caceres amb ossos emborratxats a l’Europa de l’Est o
col·loca patrimoni personal com a patrimoni de la corona per
evitar-se despeses i passar-les a l’estat, com per exemple, el iot
Fortuna. A tall d’exemple, el 15 de novembre de 2006 sopava a La
Zarzuela amb Teodoro Obiang. Només 21 dies abans que Amnistia
Internacional hagués emès la darrera “alerta internacional” sobre
l’estat dels drets humans a Guinea, on es liquida l’oposició
democràtica a còpia de tortures.
* Higínia Roig, activista social.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/265322
El rei d’Espanya plega: ‘Perquè res no canviï…’ vs ‘per
canviar-ho tot’
I ara va i plega l’endèmero aquest. Plega, és a dir abdica (que fins
i tot tenen una paraula per dir quan ells pleguen de la feina, tot i
que de feina, feina tampoc no massa…) i posa son fill al lloc que
Franco li havia donat a ell quaranta anys després de guanyar com a
feixista una guerra de classes en què els nostres van ser
exterminats i exiliats per netejar el terreny a l’explotació de
classe i a la submissió nacional. El posa perquè és mascle i perquè
és fill seu, és a dir perquè la institució és medieval i, per tant,
fora de la història. I el posa, sobretot, perquè els continuats
“escàndols” familiars i de tot tipus han desacreditat la seva figura
fins i tot quan surt a les pàgines de l'”Hola” o l'”ABC”.
El fill és una cadernera del qual només en sabem els premis que cada
any reparteix a Astúries i que es va casar amb una periodista que
sortia per la tele i que fa molt bé el paper de dona de… Felipe
(no dic Felip perquè així anomenem el wàter als Països Catalans), un
noi que repeteix el nom d’un dels seus que més odi ha recollit en
aquest tros de món, el rei de la Guerra de Successió que va cremar
Xàtiva i va dictar la Nova Planta, el que va derrotar Barcelona l’11
de setembre…
Però aquest nou rei que volen posar necessita algun acte
espectacular per esdevenir el “baluard per a la democràcia” que ha
estat el seu pare des del cop d’estat que ell mateix va muntar junt
amb la resta de poders de l’estat un llunyà 23 de febrer. Tenint en
compte que el procés català per fer una consulta que potser acaba en
referèndum i potser acaba en un sí sí a la independència d’un tros
dels Països Catalans de l’estat que ara els ocupa serà i és un tema
central en aquesta regència que ara comença, ves que no sigui
quelcom relacionat amb aquest “procés”…
Perquè si no és això, quin serà l’acte espectacular? Aturar els
dolentots de Can Vies mediant entre l’Assemblea del CSO i el regidor
Jordi Martí? Fer-se de l’Assemblea Nacional Catalana, que es veu que
és l’única organització popular catalana que no ha convocat
concentracions davant els ajuntaments el dia de l’abdicació per dir
no a la monarquia? Convidar a CyU a fer un país amb ell com a rei
per no trencar totalment res -o potser per no trencar res de res-,
un paper que a CyU sempre els ha agradat de fer?
Tot es desvetllarà en els propers dies. O anys. O potser mai. En tot
cas, deixeu-me fabular què s’han dit Mas i Juan Carlos en aquest
tres minuts que han tingut de xerrada telefònica. Deixeu-me pensar
en el vell Juan carlos (o el jove Tancredi Falconeri) explicant al
“líder del procés catalunyès (o el príncep Don Fabrizio Salina), el
nou canvi estètic del règim amb la frase que tan bé va saber
escriure Lampedusa i enquadrar Visconti: “Se vogliamo che tutto
rimanga come è, bisogna che tutto cambi”.
Sense cap mena de dubte tenim la resposta preparada perquè fa dies
que sabem de què van i tenim clar que això o quelcom semblant
passaria. I la nostra no és en italià però és ben clara. Davant el
seu canvi per tal que res no canviï, aixequem des de places i
carrers el dret a decidir-ho tot, la proposta d’independència dels
Països Catalans per canviar-ho tot. Tot. I de rei ni parlar-ne, ni
ara ni mai.
* Jordi Martí Font és escriptor, periodista i activista
social.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/265335
La cara lletja del rei d’Espanya
Quan Juan Carlos I tenia divuit anys, el 1956, el seu germà va
aparèixer mort d’un tret de bala. El comunicat oficial de
l’ambaixada espanyola va ser aquest: ‘Mentre sa Altesa l’Infant
Alfons netejava un revòlver aquella nit amb el seu germà, es va
disparar un tret que va tocar-li el front i va matar-lo al cap de
pocs minuts. L’accident es va produir a les 20.30, quan l’Infant
havia tornat del servei religiós de Dijous Sant, en el transcurs del
qual havia rebut la santa comunió.’
El comunicat oficial amagava un detall. Va ser Juan Carlos qui va
matar el seu germà. Es va saber dies més tard a través de la premsa
italiana, que desmentia la versió oficial. Ara sembla que va ser un
accident involuntari, però el fet és que no hi ha hagut mai judici
per aclarir els fets. Fa poc el canal de televisió nord-americà
Discovery Channel va dedicar un capítol sencer a aquest episodi (http://www.vilaweb.cat/noticia/4001396/20120410/reportatge-espanya-vist-mort-germa-rei.html).
Una hora sencera, estil americà i amb l’inefable Ansón doblat… a
l’espanyol. Una joia.
Quan Juan Carlos I té quaranta-tres anys el coronel Tejero fa un
intent de cop d’estat al Congrés dels Diputats espanyol. El famós
23-F. El rei apareix per la televisió i fa aquest discurs (https://www.youtube.com/watch?v=ZEqrSmzUsUU).
Tot un comunicat oficial. Però torna a haver-hi un petit detall que
el comunicat amaga: és el rei qui havia començat aquell cop. Hi ha
un llibre que ho va explicar molt abans que Cercas o Pilar Urbano,
‘Un Rei cop per cop’ (http://www.casadellibro.com/libro-un-rei-cop-per-cop–biografia-no-autoritzada-de-joan-carles/2910008183750/807124),
escrit fa més de deu anys pel grup de periodistes Patrícia Sverlo.
Una altra joia. Grandiosa joia sobre la vida del rei d’Espanya.
Quan Juan Carlos tenia seixanta-tres anys el president Bill Clinton
va indultar Marc Rich, un dels homes més perseguits per l’FBI.
Multimilionari, corrupte i fugitiu de la justícia nord-americana.
L’indult va ser un escàndol nacional. Quatre persones van intercedir
en favor de Rich: la seva ex-dona, el primer ministre d’Israel,
l’ex-cap del Mossad (Rich havia col·laborat amb els serveis secrets)
i el rei d’Espanya, Juan Carlos I. El rei intercedint a favor de
criminals multimilionaris cercats per l’FBI. La notícia de The
Economist (http://www.economist.com/news/obituary/21580438-marc-rich-king-commodities-died-june-26th-aged-78-marc-rich)
explica al darrer paràgraf l’indult, i és també una joia. Tota
sencera.
Hi ha més joies sobre el personatge. Hi ha una entrevista (https://www.youtube.com/watch?v=M6x4KDhSynU)
on un jove Juan Carlos I elogia Francisco Franco; un reportatge
alemany (http://www.spiegel.de/international/europe/revealing-conversation-with-german-diplomat-did-spanish-king-sympathize-with-coup-attempt-a-814156.html)
que demostra la simpatia d’un madur Juan Carlos I pels colpistes del
23-F; l’article al New York Times (http://www.nytimes.com/2012/09/29/world/europe/juan-carlos-i-seeks-redemption-for-spain-and-monarchy.html?_r=4&pagewanted=1&ref=kingofspainjuancarlosi&)
sobre la fortuna del vell monarca, que el diari xifra en uns 2.300
milions de dòlars; un reportatge televisiu francès (https://www.youtube.com/watch?v=nul82teXNS8)
sobre les dificultats de la premsa espanyola per a informar
lliurement de la monarquia; o la mai prou comentada entrevista (http://politica.e-noticies.cat/pensava-que-el-rei-magafava-per-les-solapes–79023.html)
amb el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, en
què explica els crits i la mala educació del rei en una trobada. Es
veu, explica l’home, que el rei estava furiós amb el procés català.
Molt furiós. ‘Em pensava que m’agafava de les solapes’, va dir
Esteve.
Tot plegat, la cara lletja del rei espanyol, que també inclou la
cara lletja de la premsa. Aquesta notícia del Daily Mail (http://www.dailymail.co.uk/news/article-2646032/BREAKING-NEWS-King-Juan-Carlos-Spain-abdicate-hand-crown-son-Filipe.html)
diu que el rei Juan Carlos ha tingut mil cinc-centes amants, Lady Di
inclosa. Home, vols dir?
* Andreu Barnils, periodista
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4195415/cara-lletja-rei.html
També podeu llegir aquest article de la redacció de la revista
Diagonal:
Cae otro de los pilares del régimen del 78
Ante la crisis de legitimidad de las instituciones y los partidos
del “régimen del 78”, el Estado lanza “la bala que tenía en la
recámara”, un punto, tal vez, sin retorno.
https://www.diagonalperiodico.net/global/23079-cae-otro-pilares-del-regimen-del-78.html
