Després de 25 anys de persuasiva labor
investigadora, Sagrario Luna publica per fi la primera biografia
en castellà de Fela Kuti, un treball que pretén ser amè i
exhaustiu. Explica la periodista Sagrario Luna, en la introducció
del seu recentment publicat llibre “Fela Kuti. Espíritu Indómito”
(Editorial Milenio), que la seva primera trobada amb el músic i
activista nigerià va tenir lloc el 1989 en un modest hotel als
afores de París en el qual s’allotjava al costat de la seva
formació de llavors, Egypt 80 –en l’actualitat giren amb el seu
fill Seun Kuti al capdavant– en ocasió d’una actuació a celebrar
per aquests en el Élysée Montmartre, i que va aprofitar l’ocasió
per a fer-li partícip de la seva ferma voluntat de publicar una
monografia dedicada completament a ell. “Fela em va rebre amb un
ampli somriure que va mantenir durant tot el temps que vam estar
parlant. No sé si em va prendre de debò, més aviat penso que em
veia com una joveneta espanyola que delirava al pretendre fer una
biografia seva en castellà quan, a més, li deia que a Espanya no
el coneixia quasi ningú. En fi, a saber el que se li va passar pel
cap”.
Aquella apassionada periodista granadina, que
en aquells dies ja comptava amb sengles biografies dedicades a The
Jam (Edicions Júcarr, 1983) i The Clash (Cátedra, 1988), va
començar a deixar-se seduir tant per la dimensió musical del
fenomen, com per les inquietuds polítiques i socials del
personatge en qüestió. “Jo em vaig enamorar del afrobeat, és la
raó per la qual vaig emprendre aquesta aventura. Fela és un
personatge únic, el primer músic africà cronista polític del seu
temps, que s’enfronta cara a cara amb les autoritats nigerianes,
que denuncia la seva corrupció, el llegat colonial com ordre
castrador de la idiosincràsia africana, que ataca al
neocolonialisme, al Cristianisme i a l’Islam com religions nocives
per a Àfrica, pretextos suficients perquè fos acorralat, torturat
i empresonat. Que a més crea una comuna, Kalakuta Republic; que
concep la contracultura africana; que funda un club, The Shrine;
el seu propi segell discogràfic, Kalakuta Records; un periòdic,
YAP News; un partit polític, el MOP, i que va tenir diversos
intents fallits de presentar-se a les eleccions de Nigèria. La
vida de Fela és un excés en tot”.
Comptat i debatut, un tipus incòmode i
perillós per al establishment del dictador Yakubu Gowon
(1966-1975), que va tractar de fer-lo callar, empresonar-lo i
suprimir-lo de l’imaginari públic africà. “Fela era una amenaça, i
la insolència de declarar a la seva comuna com Kalakuta Republic,
un Estat lliure dintre del règim militar nigerià, obert a tot el
món, on es fumava lliurement marihuana, on es reunia la
dissidència d’Àfrica i la diàspora, on es podien aconseguir
llibres escrits per autors negres que desbarataven les teories
sobre la veritable història d’Àfrica escrites per autors
occidentals o occidentalitzats, etc., irritava al govern i a les
ments. I que aquest exemple es propagués, constituïa una altra
amenaça”.
En qualsevol cas, la biografia de l’artista
dista bastant de ser un panegíric encaminat a lloar les seves
virtuts, ja que no tots els aspectes de la seva vida li han
resultat del tot intel·ligibles a la seva autora. “M’ha resultat
una mica complicat escriure sobre la seva etapa espiritual. És una
travessia complexa que per a una occidental blanca com jo queda
una mica lluny. Veure com s’envoltava de mediocres i impostors que
intenten sacsar-lo o manipular-lo, per a un costat o per a un
altre, en un ambient tan insà i artificiós, m’esglaiava. La meva
intenció des del principi ha estat no jutjar gens sinó construir
sobre la base de la informació que disposava, mostrar els fets,
als seus protagonistes i no reprimir-me a ensenyar les parts
lletges si venien al cas. És important conèixer aquestes arestes
per a arribar al personatge al complet”.
No és aquesta l’única faceta en la qual Luna
s’ha sentit incòmoda en el transcurs de la seva minuciosa
investigació. La qüestió de gènere i l’emancipació de la dona han
estat aspectes que Fela no va saber resoldre amb garanties en la
seva trajectòria personal, malgrat sentir-se tan apegat a dones
com la seva mare –l’activista feminista Funmilayo Ransome-Kuti–,
la seva primera dona –Remi Taylor– o la seva mentora ideològica
–Santdra Izsadore–. “El tema de la dona és una qüestió
controvertida. D’una banda parafrasejava a Malcolm X quan
assegurava que l’alliberament d’Àfrica no arribaria fins que el
continent no alliberés a les seves dones, i, per un altre,
afirmava que la dona és la segona de bord en la llar, que ha de
ser submisa al seu espòs i donar-li plaer. En altres ocasions
clamava públicament que la dona és l’única capaç de preservar les
tradicions africanes i inculcar-les a les noves generacions; calia
cuidar-les i potenciar el seu paper espiritual. Donava suport al
model de família occidental en el qual el paper de la dona és el
de ser esposa, amant i mare dels seus fills, creient que fomentava
a la dona africana, que sempre ha procurat la seva independència
econòmica i la no submissió al marit… Fela tenia un bon garbull en
el seu cap”.
Activitat afrobeat
La passió de Sagrario Luna amb la música
afrobeat, que arriba a fins als nostres dies, li va conduir a
impulsar a l’agost de 2002 la creació de l’Associació Cultural
Afrobeat Project, que, al costat dels seus socis Dj Floro i Javi
Zarco, s’ha instituït en una plataforma destinada a divulgar
l’afrobeat publicant articles, organitzant exposicions, editant a
formacions de afrobeat o recopilatoris –seus són els 3 volums de
República Afrobeat– i organitzant sessions de música temàtiques en
locals com La Boca del Lobo, El Junco o El Juglar a Madrid, o
Afrodisia i Boogaclub a Granada, entre altres.
No obstant això, com declarava el propi Fela,
la música és un arma i el potencial del afrobeat en el futur es
troba, en paraules de Luna, a haver realitzat una lectura dels
temps i en haver-se sabut adaptar a les demandes socials. “Des de
fa algun temps, l’afrobeat s’ha acoblat a altres temàtiques, és un
ritme contagiós i hipnòtic i, per exemple, el propi Tony Allen
(bateria de Fela) afirma que tots pensen que l’afrobeat va néixer
originalment amb un discurs polític, però és un error, l’afrobeat
es pot adaptar a qualsevol música”.
* Article de Jaime Bajo publicat a la
revista Diagonal.
https://www.diagonalperiodico.net/culturas/22922-la-vida-fela-es-exceso-todo.html
