La sobrepesca, la destrucció de l’equilibri ecològic per la
introducció de la perca del Nil, la contaminació de les aigües, la
desforestació i l’expansió de la sida són les principals amenaces
de l’espai, un gran llac situat al cor d’Àfrica.
La petita badia de Lutoboka es converteix en un petit formiguer de
gent cada tarda, quan una cinquantena de persones hi arriben en
vaixell des d’Entebbe i s’uneixen a les desenes de residents que hi
passen les hores, jugant a cartes, petant la xerrada o reparant les
malmeses xarxes amb què sortiran a pescar a la nit. Ubicada a
l’extrem nord-oriental de l’illa de Buggala, la badia és el
principal punt de connexió del territori continental d’Uganda amb
les Tse-Tse, un arxipèlag format per 84 illes al nord-oest de
l’immens Llac Victòria i poblat per unes 70.000 persones. Henry
Mayanja hi ha passat moltes de les tardes de les dues darreres
dècades -tota la seva etapa com a pescador- i mentre mira els
desperfectes de les xarxes explica que “ara hi ha menys peixos que
fa vint anys, però en canvi hi ha més pescadors”. El resultat de
l’equació és lògic, les captures han disminuït i la pobresa al
districte de Kalangala -que engloba tot l’arxipèlag- ha augmentat.
La sobrepesca és només un dels greus problemes que colpegen les
Tse-Tse i el conjunt d’un Llac Victòria cada cop més contaminat, on
la vida s’hi fa progressivament més difícil fins al punt que els
pronòstics més pessimistes afirmen que en 30 anys ja ni tan sols hi
quedaran peixos. L’acaparament de terres -una xacra recurrent a tot
Uganda-, una desforestació de moment imparable i una taxa de
prevalença del VIH molt per damunt de la mitjana nacional són altres
qüestions cabdals per adquirir un retrat complet de les principals
amenaces de l’arxipèlag ugandès i, de retruc, del conjunt del llac.
Amb una superfície de gairebé 70.000 quilòmetres quadrats, el
Victòria és el segon llac d’aigua dolça més gran del món -només el
supera el nord-americà llac Superior- i s’estén per Uganda, Tanzània
i, en menor mesura, Kènia. La pesca és la principal activitat
econòmica que s’hi desenvolupa, però les captures ja fa anys que
descendeixen de forma alarmant, fet que afecta especialment les
magres butxaques de les desenes de milers de persones que hi
practiquen una pesca tradicional. Segons xifres de l’Organització de
la Pesca al Llac Victòria (LVFO, en anglès), la població de perca
del Nil ha davallat d’un milió de tones l’any 2000 a 331.000 -una
tercera part- el 2013.
La pesca il·legal -bàsicament portada a terme per pescadors sense
recursos per pagar-se la llicència i que tenen en aquesta activitat
una de les poques vies de subsistència- és una de les raons de la
sobreexplotació del llac i del progressiu esgotament que pateix,
però no l’única. La perca del Nil és un cas paradigmàtic de
catàstrofe ecològica provocada per la introducció d’una espècie
forana. Amb un gran tamany i un ràpid creixement, la rendibilitat
econòmica que oferia n’explica l’arribada, a la dècada dels
cinquanta del segle passat. La introducció de la perca va suposar la
progressiva desaparició de centenars d’espècies autòctones de peixos
més petits, bàsics per mantenir l’equilibri biològic de l’espai.
Grans empreses dedicades a l’exportació -sobretot a Europa- en
concentren les captures, mentre que els pescadors tradicionals com
Henry Mayanja s’han de conformar normalment amb atrapar peixos més
petits pels quals tot just els paguen 500 xílings ugandesos al quilo
(uns 15 cèntims d’euro) quan els venen a la platja.
Un altre factor que afecta directament la biodiversitat i, per tant,
la vida del Llac Victòria és la gran proliferació d’algues, com a
conseqüència de l’accelerada extinció de les espècies autòctones que
se n’alimentaven. El creixent nombre de plantes disminueix la
quantitat d’oxigen a l’aigua, ja que les algues l’absorbeixen, fet
que aboca nombrosa fauna a la desaparició, dificulta la mobilitat al
llac i també perjudica la pesca. En una entrevista recent al portal
Global Ideas, el catedràtic de Ciències Aquàtiques de la Universitat
tanzana de Dar es Salaam Yunus D. Mgaya explicava que actualment es
pesquen perques molt més petites que les de fa un anys. Per tant,
l’increment de la rendibilitat econòmica que va significar la
introducció de l’espècie ha derivat, dècades més tard, en un
increment de la pobresa a la zona, a causa de la reducció de la
biodiversitat, l’augment de les algues i, finalment, la mateixa
disminució del tamany i quantitat de perques.
La població del voltant no deixa d’augmentar i això també amenaça el
Llac Victòria, dipòsit de les aigües residuals de totes les ciutats
i indústries de la conca. Els vessaments d’aigües brutes -també
l’emprada en l’agricultura- ha fet créixer els nivells de nitrogen i
fòsfor de l’àrea, un altre fet que alimenta la multiplicació de les
algues. El 1996, els governs de Kènia, Uganda i Tanzània van posar
en marxa el Projecte de Gestió Mediambiental del Llac Victòria, amb
l’objectiu de regular-ne la pesca i la silvicultura. Tot i que s’han
produït algunes millores, per exemple en la gestió de les aigües
residuals, la realitat és que la sobreexplotació del llac encara és
un problema greu i els experts no preveuen un futur optimista. El
doctor Mgaya, de fet, considera “possible” que en 30 anys hi hagin
desaparegut els éssers vius “si no aconseguim millorar la qualitat
de l’aigua i no aturem la continua contaminació”.
L’expansió de l’oli de palma
Les aigües del llac al voltant de l’illa de Buggala -la més gran de
les Tse-Tse i que acull la capital del districte de Kalangala, del
mateix nom- també s’han contaminat els últims anys pels
fertilitzants inorgànics i pesticides emprats en les nombroses
plantacions d’oli de palma que s’hi han estès des del 2003. Segons
un estudi defa dos anys de l’ONG Amics de la Terra, l’expansió dels
cultius d’oli de palma -bàsicament destinats a la producció de
biocombustibles- genera una creixent desforestació de l’illa, fet
que n’augmenta l’erosió del sòl i facilita que els fertilitzants i
pesticides contaminin al llac en veure-s’hi desplaçats quan hi ha
pluges. El cultiu energètic és una aposta del govern ugandès i està
estretament lligat a la problemàtica de l’acaparament de terres a
Buggala, que deixa cada cop més persones sense tros per conrear
aliments i, conseqüentment, hi ha fet créixer la pobresa, explica
Rosemary Takella, portaveu del Fòrum d’ONG del Districte de
Kalangala.
El Projecte de Desenvolupament d’Oli Vegetal està encapçalat per
l’administració de Yoweri Museveni -president ugandès- i també
compta amb el finançament del Banc Mundial i el Fons Internacional
de Desenvolupament Agrícola de l’ONU. L’objectiu és plantar un total
de 10.000 hectàrees d’oli de palma, en àrees on abans hi havia
boscos o camps de conreus d’aliments. A banda de l’executiu ugandès
i organitzacions internacionals, en el que és un negoci per uns pocs
hi participen grans transnacionals privades del sector com Wilmar
International -amb seu a Singapur i una de les principals
productores mundials de biodièsel d’oli de palma- i BIDCO, companyia
líder en la producció d’olis vegetals a l’Àfrica de l’est i central.
L’expansió de les plantacions d’oli de palma a Buggala ha provocat
diversos impactes negatius en la població local, com la pèrdua de
superfície forestal -font de material per a la construcció i,
sobretot, de llenya pels autòctons-, l’increment de la inseguretat
alimentària i, per tant, de la pobresa d’una població que es veu
abocada a adquirir al mercat vegetals que abans produïa a camps
propis, la disminució de l’atractiu de l’àrea per a un possible
desenvolupament de l’ecoturisme -es tracta d’un cultiu molt agressiu
amb el medi- i la reducció d’espais per a la pastura dels animals,
com a conseqüència de l’acaparament de terres per part dels
promotors del projecte.
VIH sense control
“Els treballadors de les plantacions d’oli de palma tenen ingressos
molt petits, del voltant d’un dòlar al dia. La majoria provenen
d’altres zones d’Uganda i al cap de poc temps deixen la feina, que
és molt dura, perquè està mal pagada i s’aboquen a la pesca il·legal
o la delinqüència perquè no hi ha més alternatives ni l’opció de
retornar als seus llocs d’origen perquè no tenen diners”, resumeix
Rosemary Takella. L’arribada de treballadors forans -tots homes- té
un altre problema associat, que és l’expansió sense control de la
sida, una de les xacres de l’arxipèlag. Si la taxa de prevalença del
VIH a Uganda és del 7,3%, al districte de Kalangala supera el 16%,
però amb algunes illes on s’enfila per damunt del 30%, segons exposa
Daniel Muguluma, director de projectes de Kafophan, un fòrum local
dedicat a la sensibilització, assessorament i tractament de persones
amb la malaltia.
“A Kalangala hi ha cinc homes per cada dues dones i la prostitució
hi és molt habitual, sobretot en els dies de cobrament dels
treballadors de les plantacions i dels pescadors. Tot i la nostra
tasca, el mercat del sexe que hi ha i el limitat ús de preservatius
contribueixen a expandir el VIH. La geografia de l’arxipèlag tampoc
ens ajuda, perquè hi ha moltes illes sense centre mèdic i
organitzacions com Kafophan no disposem de prou recursos per
tenir-hi algun local o enviar-hi algú a fer sensibilització”,
detalla Muguluma.
10 anys després de l’estrena del premiat documental La pesadilla de
Darwin, que mostrava la problemàtica ambiental del Llac Victòria i
la greu xacra de la sida, la realitat és que la situació no es pot
dir que hagi millorat i els greus problemes s’hi mantenen. “Fa dues
dècades que pesco, però cada cop se’m fa més difícil sobreviure amb
els ingressos que n’obtinc. La població creix i les nostres
condicions només empitjoren i se’m fa molt complicat tenir esperança
en el futur”, lamenta des de Lutoboka Henry Mayanja. L’agonia del
Llac Victòria continua i, almenys de moment, sembla imparable.
* Article del periodista Marc Font publicat al número 358 del
setmanari DIRECTA, 23 d’abril de 2014.
http://periodistaitinerant.blogspot.com/2014/05/la-imparable-agonia-del-llac-victoria.html
