Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és periodista i viatger i, desde fa poc ja oficialment, escriptor. Ha recorregut una trentena de
països africans durant els últims 10 anys, i al seu primer llibre,
‘Océano África’ (Península, 2014), ens convida a compartir el seu
camí. A través dels africans, Aldekoa retrata les diferents cares
d’un continent tan increïble com inabastable, on, segons reconeix,
“podem trobar les millors i les pitjors facetes de l’ésser humà”.
Ell, incansable, explica una Àfrica que segueix aferrant-se a la
vida. El seu recorregut va començar amb només 20 anys, a Mali.
Podem llegir regularment els seus reportatges a ‘La Vanguardia’.
Encara té corda per a estona.
– El primer cop que aterres a l’Àfrica ho fas a Mali, seguint el
rumb de René Caillié, un explorador francès que es va convertir a
l’islam per evitar represàlies dels locals. Gairebé dos segles
després de Caillié, hem donat motius als africans per confiar en
nosaltres?
Segurament no. Als radicals mai els donaràs motius perquè et vegin
bé, però a la resta lamentablement tampoc els n’hem donat. L’abús
que hi ha hagut a l’Àfrica per part d’Occident no és comparable amb
cap altre cas similar: esclavitud, divisió d’un continent per
explotar-lo, sense tenir en compte quines estructures hi havia…
Enlloc la història explica el present com a l’Àfrica. Caillié té una
visió més humanista dins el que és la seva època, i respecta molt
més allò que va a veure. La seva manera de relacionar-se amb els
africans em va interessar molt. Volia explicar les diferències entre
el que explica al seu diari i el que jo veia, sense caure en tòpics
o en imatges preconcebudes.
– La irrupció del gihadisme a Mali ha estat important els últims
anys. El cinturó del fonamentalisme islàmic va d’aquest país fins
a Somàlia, passant per Nigèria o la República Centreafricana.
Quins motius podríem trobar per explicar aquest auge?
Tinc un amic a Mali, fill de família pobra, que porta un adhesiu de
Bin Laden. És potser una qüestió que té més d’estètica que de
política, perquè el seu discurs no s’ha radicalitzat. Però els EUA i
la imatge que ell té d’Occident no li aporten res; en canvi, aquests
altres grups li creen una xarxa social de suport. Són capaços de
cometre actes brutals; però, si formes part del seu cercle, reps
protecció social. Això fa que sumin molt suport.
– L’auge del fonamentalisme, doncs, és una conseqüència dels
buits que deixa l’Estat?
El buit que no arriba a tapar l’Estat crea un sentiment d’oblit que
ajuda a l’expansió d’aquestes idees, però aquesta no és l’única
explicació. A Nigèria, per exemple, fa tres segles ja hi havia
califats que batallaven per aconseguir establir un territori amb la
xaria. El radicalisme al nord de Nigèria ja hi era, i tenia
l’objectiu de crear petits estats islàmics. No és només una qüestió
de sumar misèria i falta d’educació. A Somàlia o a Mali la història
és diferent. A Mali, el radicalisme tampoc neix del no-res. Des de
fa segles, el contraban és una forma de vida en aquest país. Tot
això hi està relacionat.
– A Nigèria, Boko Haram neix com un moviment estudiantil que, en
veure que l’ascensor social s’espatlla, rebutja completament tota
idea de prosperitat basada en el model de vida occidental. Veient
les notícies, semblaria que són quatre bojos que han sortit del
no-res.
Els matisos són claus per entendre aquestes situacions. L’única
xarxa que hi ha és aquella a la qual la gent s’agafa. El jovent es
queixa de la falta d’oportunitats i de l’abús estatal. No és només
que no hi hagi una xarxa educativa o sanitària: és que la policia i
l’Exèrcit cometen abusos amb total impunitat. El que era el líder de
Boko Haram, el van matar a la presó acusant-lo d’intentar fugir. Hi
ha un vídeo on es veu que no intenta fer res: simplement el maten i
punt. Si maten el líder d’una forma tan impune, què no deuen haver
fet amb gent anònima, a la qual poden matar sense que això arribi a
la categoria de notícia? Els militars, amb la justificació de
combatre el terrorisme, cometen barbaritats, i això no fa més que
reforçar Boko Haram. No és una qüestió de bons i dolents.
– Quin pes tenen les fronteres traçades per Europa en els
conflictes actuals?
Molts conflictes africans van més enllà dels límits estrictes dels
estats. La majoria són multinacionals. Per explicar el Congo, hem de
parlar de Ruanda, de Burundi, de Zimbàbue, d’Angola, dels EUA i del
Primer Món. Al Sudan del Sud cal mirar Eritrea i Uganda, un aliat
dels EUA que combat el Lord Resistance Army (LRA, Exèrcit de
Resistència del Senyor) de Joseph Kony. El conflicte a la República
Centreafricana neix al Txad: els Seleka, un grup rebel format
majoritàriament per musulmans sense cap gran consistència
ideològica, marxen fins al cor del país veí, van arreplegant
mercenaris, i quan, arriben al seu objectiu, cobren la seva
participació. Les fronteres es travessen molt fàcilment. Aquestes
divisions només tenen sentit si impliquen una responsabilitat dels
estats i una organització interna que doni serveis a partir dels
diners que es generin.
– Aquesta facilitat per creuar les fronteres respon també a les
pròpies decisions d’alguns dirigents. Mobutu, el dictador
congolès, debilitava l’Exèrcit per combatre la possibilitat d’un
cop d’Estat contra ell.
Boko Haram, amb 50 o 100 homes ben armats, ha escombrat totalment
els soldats de l’Exèrcit de Nigèria. La falta de responsabilitat
respecte als teus ciutadans origina aquest tipus de reaccions. El
president de Nigèria es refereix al cas de les nenes segrestades a
Chibok tres setmanes després dels fets, i només ho fa perquè hi ha
pressió de les famílies. Aquestes estructures tan dèbils o
irresponsables també tenen un suport exterior. La CIA va donar
diners a Mobutu per finançar la Unita, una milícia d’ultradreta que
lluitava a Angola contra l’MPLA, que eren marxistes. Hi van invertir
50 milions de dòlars i sabien que gran part d’aquests diners
desapareixerien pel camí, però ho van fer igualment. Els preocupava
més la lluita anticomunista durant la Guerra Freda que el fet
d’estar alimentant monstres.
– Capitalisme i comunisme, a l’Àfrica, han fet servir els
mateixos camins en molts casos. El suport a dictadors o la venda
d’armes ha estat pràcticament el mateix als dos bàndols.
Qualsevol ideologia té interessos i valors. El capitalisme i el
comunisme en tenen. Però la política a l’Àfrica mai ha respost a
valors, sinó a interessos. La lluita que es genera a l’Àfrica és
producte d’aquest abandonament dels valors. Els primers que lluiten
per una ideologia defensen valors: Mandela, per exemple. No
arrisques la vida com Lumumba i Sankara, o passes 27 anys a la presó
com Mandela, si no és per defensar uns valors. La gent s’arrisca per
grans idees com la igualtat, la llibertat o la justícia. Després, la
deriva arriba quan es comença a lluitar per interessos. Les
ideologies, quan abandonen els valors, queden pervertides. Això ha
passat a l’Àfrica. El que intenti seguir una ideologia, enmig de tot
aquest entramat d’interessos externs, queda esclafat.
– De totes maneres, la majoria de cops d’Estat o magnicidis
sempre han vist com els caiguts els posava el mateix bàndol.
Mobutu i altres dictadors alineats amb Occident van morir al llit.
Lumumba, Sankara o Amílcar Cabral, en canvi, cauen tots
assassinats.
El capitalisme és més depredador en aquest sentit. Mandela és un
dels pocs que se salven. En lloc de ser condemnat a mort, el
condemnen a cadena perpètua. El jutge que l’empresona entén que, si
algun dia l’Estat ha de de negociar amb els opositors, farà falta
algun interlocutor vàlid. El jutge va pensar amb una mentalitat més
civil que política: jo no m’entenc amb tu, però potser algun dia ens
haurem d’asseure a parlar. Hi havia una paranoia brutal amb el tema
de la Guerra Freda: Patrice Lumumba, líder de la independència del
Congo, és assassinat pels interessos de Bèlgica, que havia maniobrat
per aconseguir la independència de la província congolesa de
Katanga, rica en zinc i coure. Lumumba demanà ajuda als EUA per
impedir-ho i el van ignorar. Aleshores vira cap a l’URSS. Aquí signa
la seva sentència de mort. L’únic de tota aquesta història que es
movia per valors era Lumumba.
– Fa relativament poc, H&M plantejava deslocalitzar la seva
producció a Bangla Desh i aterrar a Kenya, Uganda o Etiòpia.
L’explosió demogràfica pot convertir l’Àfrica en un paradís de la
mà d’obra barata? Quin paper ha tingut la globalització al
continent?
La globalització ha fet que milers d’africans ens coneguin molt més
del que ens pensem. Tenen una imatge, encara que sigui
distorsionada, dels nostres països. Això té derives positives i
negatives. Pel que fa a les empreses, crec que encara no som
conscients del que està preparant la Xina. Els xinesos estan
planejant un desembarcament total d’empreses al continent, juntament
amb el Brasil, Rússia o l’Índia. Els països amb una estructura forta
per defensar drets socials i laborals podran mirar de parar els peus
als capitalistes més voraços, siguin xinesos o occidentals. Hi haurà
societats més preparades per defensar-se. A Ghana van aconseguir fer
fora una companyia xinesa que contaminava molt amb l’explotació
minera. Al Sudan del Sud, en canvi, els xinesos tenen barra lliure.
Serà clau el paper dels polítics locals, de si veuen aquesta
presència com una possibilitat d’enriquiment personal o, per contra,
es planten i defensen els seus ciutadans.
– En un moment en què els estats nació europeus, paradigma de la
protecció social dels seus ciutadans, s’estan buidant de
sobirania, és possible trobar estats africans forts?
Sí, i ho seran més. Els canvis socials mai neixen de dalt. La
societat sempre va davant dels polítics, i alguns factors em fan ser
optimista. Mai hi havia hagut tanta gent educada a l’Àfrica: aquesta
gent reclamarà drets, i els líders que no donin respostes cauran o
s’hauran de mantenir al poder a través de la repressió. Com més
força tinguin els de baix, menys força tindran els líders polítics.
Aquests moviments són graduals; res en la història passa de cop. El
creixement demogràfic, més educació i menys oportunitats laborals es
traduiran en una gran reclamació de drets. La mare del meu amic
Mopite és analfabeta, el seu germà també, però ell no. Ell invertirà
perquè el seu fill tampoc ho sigui. Aquesta nova classe mitjana
africana no és rica, però sap com viu la gent als països amb més
recursos, i això impulsa canvis. Un cas concret: les dones atletes a
Kenya. Elles surten a fora, veuen altres formes de funcionar i
trenquen amb la mentalitat local, que considera que la dona ha
d’estar a casa. Aquestes noies, quan tornen a Kenya, subverteixen
les estructures tradicionals: elles guanyen diners i l’home s’ha de
quedar a casa a cuidar els nens.
– Es parla molt poc de neocolonialisme quan s’explica l’Àfrica
als mitjans. La independència política existeix, però l’econòmica
no.
El neocolonialisme és un factor, però no ens ha de fer perdre de
vista el paper que han tingut els governants de cada lloc. El
neocolonialisme no és només l’empresa que està explotant; també són
els mecanismes dels estats del Primer Món d’influir per col·locar al
poder aquells amb qui saben que poden fer negocis, o fer caure els
qui els poden posar problemes.
– Jean-Arsène Yao, un historiador i periodista ivorià, comentava
que la política monetària de les excolònies franceses la dirigeix
París, i que només els partits polítics amb suport francès tenen
opcions de guanyar. L’Àfrica segueix colonitzada?
Alguns polítics francesos diuen que la Françafrique s’ha acabat,
quan en realitat la seva influència s’ha multiplicat per dos.
Laurent Gbagbo, a la Costa d’Ivori, va dir que, si França no feia
nous acords amb el país, miraria cap a la Xina. No va durar ni un
any al poder. França és implacable en les seves relacions amb
l’Àfrica. Al Níger hi té un interès brutal: les centrals nuclears a
França beuen de l’urani d’aquest país africà. França està molt
preocupada per la deriva gihadista a la zona occidental. Té
tentacles en l’economia, en els negocis, en la cultura… Qualsevol
discurs que se n’allunyi és dissidència. Espero que, amb el pas del
temps, quan la societat tingui més força, trenqui amb aquest poder
de la Françafrique.
– I Espanya?
Espanya hi és a través de la cooperació: ajuda Namíbia i Moçambic
pel tema de la pesca i el Senegal pel control de la immigració. I
ara té una relació cada cop més declarada amb Guinea Equatorial:
fins i tot els va portar la selecció espanyola de gratis. Ara hi van
ministres, el president… Que Mariano Rajoy es reuneixi amb un
dictador com Teodoro Obiang és obscè.
– Què penses quan veus les notícies al voltant de Ceuta i
Melilla?
Aquesta foto és un dels grans problemes que tenim a l’hora de parlar
de l’Àfrica. Veiem l’home saltant la tanca, però no s’explica què
l’ha dut fins allà. Els nostres descendents ens preguntaran com vam
poder permetre això, si és que estàvem adormits o ens vam tornar
bojos. Els més humanistes es pregunten què produeix aquest fenomen,
i l’explicació la troben en la manca d’oportunitats i la pobresa als
països d’origen. Però falta parlar de les causes que han produït
aquests factors estructurals: ningú vol abandonar el seu país i
saltar una tanca mentre el tirotegen. Què ha portat la gent més
preparada d’aquests països a recórrer aquest camí i arriscar-ho tot?
Cal analitzar quina responsabilitat hi tenim nosaltres. Ens quedem
la foto i oblidem tot l’entramat d’interessos polítics i econòmics
que hi ha al darrere.
– L’Àfrica la veiem molt lluny quan parlem d’economia i de la
història del món, però la Revolució Industrial a Anglaterra és
possible gràcies a excedents creats, entre d’altres, pel comerç
d’esclaus de Sierra Leone.
Bèlgica reconeix la independència del Congo, però li demana que es
quedi el seu deute extern. El cautxú que utilitzem als cotxes
provenia també del Congo. La gent que abusa dels altres no els mira
mai als ulls. Si tens una excusa moral o una justificació, això et
serveix per poder seguir amb aquesta injustícia. Com més ens apropem
als africans, més disposats estarem a respectar-los, i això també
forma part de la meva feina quan intento explicar les diferents
persones que trobo al continent. Si coneixes el veí, li obriràs la
porta i li deixaràs sal si en necessita. Si no el coneixes, doncs
seguiràs amb la por. Som a temps de canviar les coses: la nostra
visió del continent cada cop és més propera. Això ja és un pas de
gegant.
– Fa alguns dies, en una presentació del teu llibre a la
llibreria Altaïr, deies que no es pot exigir a les ONG que
carreguin a les seves espatlles els fracassos de la política.
Moltes ONG, però, tenen dependència de donacions d’estats
occidentals. Fins a quin punt aquestes entitats i els governs no
juguen en la mateixa lliga?
Tot és política, incloent-hi el periodisme de conflictes. Per això
hi ha conflictes dels quals es parla més i d’altres que són
totalment ignorats. Jo sóc partidari de l’acció de les ONG en casos
d’emergència. No en sóc, en canvi, quan la seva acció col·labora a
tapar un statu quo deficient. La Revolució Francesa no hauria estat
possible amb ONG. Haurien evitat l’esclat social. Ara bé, em fa
l’efecte que la gent que s’apropa a les ONG és la més conscienciada.
Qui s’hi acosta és perquè no sap molt bé com canviar les coses i
troba una forma de vehicular les seves demandes a partir d’aquestes
entitats. És pervers veure l’ajuda com una mena de Trankimazin.
També hi ha qui ho fa servir com un calmant, és evident, però crec
que la majoria de gent que forma part de la cooperació està més
conscienciada que el ciutadà mitjà. El problema és que la gent
col·labora amb ONG, però després no qüestiona alguns mètodes
d’actuació: pel tema de l’Ebola el Govern espanyol ha donat diners a
les organitzacions perquè siguin elles les que portin la ajuda.
D’aquesta manera, Espanya no té cap pressió social. També hi ha ONG
que fan negoci de l’humanitarisme i van on és més fàcil treballar,
no on és més necessari.
– El periodista del diari Ara Xavier Cervantes explicava al seu
blog com s’identificava amb les lluites de Lumumba, dels Black
Panthers, d’Angela Davis… però que, després de trobar-se amb un
burkinès, s’adonava que nosaltres, després de tot, seguíem essent
al bàndol dels explotadors.
L’única manera de canviar aquesta situació és que la lluita vingui
dels dos costats. A Sud-àfrica, el primer pas per la victòria dels
negres són els blancs que veuen que no és una qüestió racial, sinó
de justícia. Denis Goldberg, un dels activistes sud-africans que més
van lluitar contra l’apartheid, és blanc. És una de les persones més
justes que he conegut: ell va adonar-se d’on havia de lluitar i va
actuar en conseqüència. Com més gent tingui coneixement d’aquesta
situació i sigui conscient que és en el bàndol equivocat, millor.
– Sis milions de morts des del 1996. 48 dones violades cada hora.
La majoria de la població en situació de pobresa. Analfabetisme. I
24 trilions de dòlars enterrats sota terra en l’explotació de
minerals. Per què la República Democràtica del Congo segueix sense
ser en primera plana després de tot això?
Aquí hi ha dos factors. En primer lloc, la voluntat de silenciar
aquesta situació de violència i caos, que possibilita un negoci i
uns interessos econòmics enormes. Això permet que no es parli de
Ruanda i el seu paper a la zona, del suport dels EUA i dels països
europeus. Després, hi ha el fet que un o dos morts als EUA tenen
molta més influència en els mitjans que sis milions de morts al
Congo. El sistema està muntat així. Això provoca un efecte pervers.
L’oblit i el silenci no són mai innocents, i al Congo tampoc.
– Ruanda és un dels pilars d’una nova narrativa: l’Àfrica del
creixement econòmic. No és cínic posar-los com a exemple de
prosperitat quan s’ignora la font de les seves riqueses?
Hi ha motius per a l’esperança, però el creixement com a valor no
vol dir res: si passes d’un a tres euros, has crescut, però ets molt
lluny del que té 50.000 euros i no ha crescut res. Ruanda prové d’un
horror brutal. És un escàndol parlar-ne només en positiu: per
l’origen dels seus recursos, que provenen del Congo, i també per la
política interna. No hi ha llibertat de premsa ni llibertat
d’expressió, i el Govern elimina fins i tot els dissidents que s’han
exiliat. En una ocasió vaig ser en una reunió de caps d’Estat a
Kigali, on també hi era el president del país, Paul Kagame. Era
l’època de les primaveres àrabs i li vaig preguntar si creia que la
revolta podria arribar a l’Àfrica subsahariana. Tothom es va girar
cap a mi. Vaig notar la pressió ambiental. Kagame va riure i em va
respondre que els occidentals sempre fèiem preguntes sobre les coses
que desitjàvem. Jo només desitjo que a Ruanda hi hagi justícia i
llibertat, que crec que és un desig normalet, oi? Però notaves la
pressió de saber que aquell comentari no era benvingut.
– Un altre actor clau al continent són els organismes econòmics
supranacionals. Fa poc, el Fons Monetari Internacional va tallar
l’ajuda a Grècia fins que no hi hagués un nou Govern, tement que
Syriza no torni els crèdits. Mai van dubtar tant amb Mobutu, per
exemple. Què podem aprendre de l’FMI mirant a l’Àfrica?
L’FMI és un organisme que defensa uns interessos que no tenen per
què coincidir amb els de les societats i els països on actua.
Bàsicament, el que busquen és salvar els bancs. Sabent que el joc és
aquest, cal actuar en conseqüència i defensar els nostres drets: a
l’Àfrica, a Grècia, on sigui. Com més forts siguem com a societat,
menys camí té el sistema econòmic per actuar i abusar. Els anys
abans del genocidi de Ruanda hi havia una tensió social, però l’FMI
va donar crèdits per transformar una agricultura de subsistència en
una agricultura exportadora de cafè i de te. Els preus d’aquests dos
productes van tenir una gran baixada als anys noranta, i això va
provocar bosses de pobresa molt més grans. Aquesta pobresa va fer
que molta gent no pogués accedir a l’escola, i això va provocar que
l’odi entre dues comunitats diferents cresqués. Una política
econòmica externa, en aquest cas de l’FMI, és un dels condicionants
que permeten el conflicte. Amb això cal anar amb compte: no vull dir
que l’FMI causés el genocidi de Ruanda, però sí que hi va tenir una
influència. Una societat dividida i empobrida té més possibilitats
de caure en conflictes.
– A Europa podem veure això, per exemple, en l’augment de la
xenofòbia: culpes algú dels teus problemes quan segurament aquests
vénen provocats per algú de dalt. Com veuen Europa els africans
que has conegut?
Hi ha la visió superficial a través del futbol, evidentment. Però
també hi ha gent amb un interès molt gran per nosaltres: en algunes
escoles, el tema de la colònia encara és molt present i els ensenyen
història britànica o francesa. Ens miren amb respecte; no té res a
veure amb la mirada que nosaltres tenim d’ells. Hi ha molt d’humor
per com els veiem: es riuen dels tòpics que tenim sobre el
continent.
– En parts del llibre expliques xocs entre la globalitat i les
tradicions més locals. El dot amb vaques d’una dona que es casa o
els boiximans perseguits pel Govern de Botswana perquè abandonin
el desert serien alguns casos. Com és aquesta convivència?
És una de les coses més positives del continent africà: respecten
les seves tradicions mentre abracen els avanços d’elements més
moderns o cultures estrangeres. L’islam o el cristianisme han
avançat durant els últims segles, però els africans segueixen
mantenint les seves creences històriques. Les arrels són tan fortes
que la integració de noves idees no les arrenca. Això a nosaltres no
ens passa: celebrem el Halloween, que està substituint la
Castanyada. Però per què se celebrava la Castanyada? Per què se
celebra el Nadal? I la Setmana Santa? Sabem que és festa i poc més.
Els africans han donat més importància a la transmissió de pares a
fills, i les arrels no moren. És una de les coses enormes de
l’Àfrica.
– Després de tot, què és el millor que Europa pot fer per
l’Àfrica?
En un món ideal, Europa, sense uns interessos darrere, tindria
moltes coses a aportar-hi. Els coneixements democràtics o els
sistemes socials europeus podrien aportar moltes coses al continent.
Europa, els EUA o societats socialment avançades tenen coses a
ensenyar, igual que l’Àfrica té coses a ensenyar a Europa. Com
aquest món ideal no existeix, és difícil que tot això passi. L’ajuda
actual respon a un sistema dissenyat per aprofitar-se dels africans.
Que deixin fer els africans seria una resposta, però no sempre
funciona així: la Xina fa negocis i deixa fer els africans,
incloent-hi els que viuen en dictadures que violen els drets humans.
Hi ha països que necessitarien que marxéssim i els deixéssim en pau,
i d’altres als quals els aniria millor una cooperació de
coneixements i tècnica.
* Entrevista realitzada per Jaume Portell publicada a Crític,
periodisme d’investigació.
http://www.elcritic.cat/entrevistes/xavier-aldekoa-soc-optimista-amb-el-futur-de-africa-els-canvis-son-graduals-i-mai-neixen-des-de-dalt-2559
