“La gran contradicció de la nostra societat és que els jovesvolen ser adults i no els deixen, i els adults volen ser joves i
no poden”
“Per als joves actuals cada vegada és més difícil abandonar
la inestabilitat emocional, vital i laboral”
“La cultura juvenil està en crisi. La joventut s’ha convertit
en l’etapa més duradora de la vida i en la base del precariat”
“Tot el que ell volia eren les mateixes respostes que la resta de
nosaltres: d’on vinc?, a on vaig?, quant temps em queda?”. La veu en
of de Harrison Ford a Blade Runner tracta d’explicar per què el
caçador de replicants ha estat perdonat per l’últim replicant.
Aquesta reflexió pel·liculera serveix de punt de partida per a
entrar en el treball de Carles Feixa, doctor en antropologia social
per la Universitat de Barcelona i autor de diversos llibres sobre la
joventut, l’últim d’ells De la generación@ a la #generación. La
juventud en la era
digital. Per a Feixa, “la gran contradicció de la nostra
societat és que els joves volen ser adults i no els deixen, i els
adults volen ser joves i no poden”. Això ens emparenta amb els
replicants i els caçadors de replicants de Blade Runner: els joves
són perseguits pels adults, que els estimen i els temen. Conversem
amb Feixa sobre aquesta relació esquizofrènica.
– Un segle després que naixés aquest concepte, què significa ser
jove?
Una de les cites que obre el llibre és d’un manifest sorgit a partir
del 15M que se centra en la crítica al concepte de joventut. Els
joves actuals es resisteixen o impugnen la noció de joventut com el
mite de la impossibilitat de transitar al món adult, com la
permanència en un estat de moratòria social, com es va definir fa un
segle en els inicis de la psicologia actual. Stanley Hall va ser un
psicòleg nord-americà que va publicar fa un segle un llibre sobre
l’adolescència en el qual definia la joventut com una nova etapa
vital. Ell ho veia com una cosa positiva en els seus efectes encara
que no en les seves manifestacions. Hall definia la joventut com una
crisi d’identitat. Un altre Hall, Stuart Hall, que és un referent en
estudis subculturals, en els 70 i 80, al costat d’altres companys de
l’escola de Birmingham va redefinir la noció de joventut com
categoria cultural. Per a Stanley Hall era una categoria biològica,
per a Stuart Hall, Tony Jefferson, etc., era una construcció
cultural del capitalisme avançat que responia d’una banda a unes
necessitats del mercat de consum i de les indústries culturals, i
per una altra a una autodefinició dels propis joves. Per això van
investigar les anomenades subcultures, i contracultures dels 60 i
70: hippies, rockers, mods, etc.
El meu llibre és un intent de fer una tercera fase de reflexió sobre
la noció de joventut en l’era de la xarxa. D’alguna manera, després
del naixement de la joventut al començament del segle XX i el seu
apogeu en els 60-70 s’anuncia una mort d’aquesta categoria social.
Es tracta d’una mort d’èxit. La joventut com categoria, que va
començar sent una etapa transitòria relativament curta, centrada en
l’educació i l’apogeu de la qual va consistir a ser la reina del
mercat, s’eternitza en l’era digital, l’era de la informació i l’era
de la precarietat laboral. S’eternitza fins al punt que es
converteix en l’etapa més duradora de la vida i, per tant, perd el
seu sentit perquè deixa de ser un etapa transitòria i es converteix
en una cosa intransitiva. Això té aspectes positius quant a la
flexibilitat cultural i quant a la capacitat innovadora dels joves,
però també aspectes dramàtics com la seva exclusió del mercat
laboral i de la presa de decisions polítiques de grans àmbits de la
societat.
– Com delimitem avui dia aquesta etapa vital?
Stanley Hall delimitava aquesta fase dels 14 als 21 o als 26 anys.
Les enquestes del Injuve que es donen avui arriben fins als 34 i
fins i tot de vegades fins als 39. Òbviament, ha augmentat molt
l’esperança de vida però, a més, el cicle vital industrial està en
profunda crisi. En part per les transformacions del sistema
productiu, perquè el sistema professional ja no és per a tota la
vida sinó que és un constant flux. Aquesta via lineal es converteix
en una via en bucle. La formació avui ja dura tota la vida. No hi ha
cap professió, menys les intel·lectuals, en les quals el que has
après de jove et serveixi tota la vida. Al mateix temps l’oci, o el
descans, que era l’objectiu dels ancians, ja és una característica
central de la societat. Tots els grups socials necessiten un temps
per a divertir-se, per a consumir, per a gaudir del temps lliure. En
canvi, el treball, que s’havia convertit primer en un càstig del
capitalisme, és ara un privilegi d’uns pocs. Si no es replanteja
profundament hi ha una crisi social que no es pot sostenir.
De moment, els joves han estat les víctimes d’aquesta primera
reestructuració. La noció del “precariat” en certa manera recupera
la noció del lumpen-proletariat marxista del segle XIX. Aquesta es
basava en una divisió de classes que marcava les diferències
socials. En el segle XXI, la classe no ha desaparegut però la
divisió central d’accés als recursos, als salaris i als drets
socials és l’edat. La reforma que s’està produint és en perjudici
dels joves i en benefici d’unes elits que estan sortint de la crisi
sense adaptar-se a aquest repte. Crec que en el futur això no serà
sostenible. No té sentit que els adults treballem cada vegada més
hores i ens jubilem més tard mentre que hi ha una capa de joves
pre-desocupats, amb major formació, més i millor informació i, no
obstant això, amb unes dificultats enormes d’accés al mercat laboral
i, sobretot, amb una precarietat i una desigualtat salarial que en
altres circumstàncies serien el motor d’una revolució. Aquesta
revolució no es dóna –encara que es produeixen microrevolucions–
perquè la gran diferència és que les classes duraven per a sempre;
en canvi, se suposa que els joves algun dia deixaran de ser joves.
El que és enganyós perquè aquesta categoria temporal és cada vegada
més permanent. Per als joves actuals cada vegada és més difícil
abandonar l’estigma que suposa la inestabilitat emocional, vital i
laboral.
– Per què parles de la transexualització de la nova generació?
La crisi de la identitat juvenil, segons Stanley Hall, era una doble
crisi, la crisi de la masculinitat i la crisi de la feminitat. En
els 60 i 70 hi ha una primera feminització de la cultura juvenil.
Això es produeix, no només per una raó objectiva com és la píndola,
que permet separar la reproducció de la sexualitat, sinó també
perquè hi ha un camí paral·lel entre el feminisme i els moviments
contraculturals. El canvi en les formes de vida ajunta a ambdós
col·lectius. D’altra banda, els estils de vida que introdueixen les
cultures juvenils, encara que en principi eren masculinistes
(rockers, sobretot), passen a ser més equitatius i fins i tot
andrògins, com per exemple el moviment punk, on el femení i el
masculí no desapareixen però es metamorfosegen.
En l’era digital, en teoria, és possible una superació de les
divisions de gènere que havien marcat aquest trànsit a la vida
adulta, en part perquè el mercat laboral ja no depèn de la força
física, pels canvis en la biomedicina, que permeten uns viatges de
transexualització no només simbòlica sinó real, i finalment perquè
hi ha una confusió dels gèneres. Havia unes etiquetes, uns ritus de
passada, unes obertures de l’armari, que deixaven clar a cadascun
quin era el seu recorregut. En l’actualitat els joves estan en la
incertesa, és l’era de la no definició, i per tant cal inventar. De
fet en el món digital, les minories sexuals són les més actives.
Això no significa que vagin a desaparèixer els sexes ni tampoc que
vagi a desparèixer la masculinitat. De fet pot haver-hi un refluxe:
en alguns sectors hi ha una recuperació de certes retòriques de la
divisió sexual que pensàvem superades però que no ho estan tant.
– Un altre dels aspectes que defineixen a la joventut és
el nomadisme: una ruptura sense precedents de la noció d’espai i
de pertinença.
Parlo de ‘nomadisme’, un terme de Michel Maffesoli, però també de
‘translocalisme’, que utilitza l’autora mexicana Rossana Reguillo.
No és només la mobilitat geogràfica i física dels joves –per exemple
la ‘generació erasmus’–, sinó que és sobretot una metàfora de la
inestabilitat laboral, del flux de rols professionals i educatius i
la inestabilitat emocional en la qual es veuen submergits. Si ho
apliquem als moviments socials, suposa una volta pel cap al més
pròxim. Pensem que l’era digital suposava la màxima distància quan
en realitat l’ús que fan els joves de les xarxes tecnològiques és
molt personalitzat, ho converteixen en una part del seu cos. Per
això quan acampen a Plaça de Catalunya, Sol, o Tahrir hi ha una
màxima proximitat, fins al punt que Madrid es converteix en una
petita “micròpolis”. No en una metròpolis, sinó en una petita ciutat
en la qual tot el món es coneix, com en les polis gregues. Però amb
una consciència que aquesta micròpolis forma part del llogaret
global.
Hi ha una connexió que per a altres generacions resulta més complexa
entre el local i el global, i és una connexió que es produeix
diàriament. El local i el global es juxtaposen i s’hibriden en
aquesta noció de ‘glocalisme’. Amb tot el bo i l’inconvenient que
això suposa, perquè en ocasions el viatge al global és una
escapatòria dels problemes del local i al mateix temps, com és
impossible una revolució ‘glocal’ –tot canvi ha d’estar ancorat en
algun lloc– els efectes no són immediats. En cap dels països les
protestes han tingut efectes immediats i en alguns països hi ha
hagut una volta enrere. Però si hi ha una onada que va acompanyant
un canvi de cicle en la percepció cultural que els joves tenen de la
seva participació en el món.
– Dius que una generació conclou quan els esdeveniments històrics
buiden de sentit al sistema previ. La conclusió del llibre és que
estem en aquest moment.
Estem en un encreuament de camins i, quan et desorientes en
l’encreuament de camins, estàs perdut. No està clar cap a on anem.
En un sentit geogràfic crec que, no només l’estat espanyol, sinó tot
el sud d’Europa, està a cavall de les transformacions que s’estan
produint en el nord i el sud, transformacions que la crisi no ha
causat però que ha fet més visibles i punyents, com són els canvis
en la noció de treball, aquesta desigualtat generacional en salaris
i moltes altres qüestions. Utilitzo la imatge del replicant no tant
en relació amb la tecnologia sinó per a explicar aquesta nova manera
de créixer. El replicant és meitat humà-meitat màquina de la mateixa
manera que els joves no són nens però tampoc són adults i això, que
en el passat era un trànsit ràpid, era un xarampió, avui sembla que
és un virus que s’ha convertit en una cosa crònica.
L’única manera que tenen els joves de superar aquesta situació és la
que han tingut sempre les subcultures: convertir l’estigma en
emblema. Convertir una cosa que és negativa i paralitzant en una
cosa que pot ser un joc, que pot ser una cosa amb la que aprendre.
Mentre no ens deixin ser adults, fem coses: juguem, viatgem,
protestem i dediquem el nostre temps a aquest món digital que
d’entrada sembla un joc però que potser en el futur acabi sent
productiu. De fet, en els inicis de la sortida de la crisi estem
veient moltes iniciatives, sobretot juvenils, no tant de nou
empresariat sinó de reestructuració de l’espai i el temps i de la
condició social molt innovadores.
– Quines eines necessitem per a aquesta nova
transformació?
Crec que clarament ha d’haver un contracte social. D’entrada per una
qüestió de supervivència de la seguretat social. Aquest contracte no
pot produir-se com una imposició dels poderosos –els adults– sobre
els que no ho són –els jubilats i joves– si no que ha d’haver-hi un
tipus d’acord en el qual tots sortim beneficiats. En segon lloc ha
d’haver-hi un canvi cultural en la percepció que el cicle vital de
les persones ja no és lineal sinó que és en bucle i en espiral. Fins
ara això s’ha vist solament com una cosa negativa: precarietat,
inestabilitat, temps parcial… però pot veure’s també com un
recurs que fa més flexibles els espais i els temps de la vida
quotidiana. Per exemple, ha d’haver-hi una transformació dels
horaris. Ha d’anar-se a un tipus d’activitat per tasca, per
producció, que ens permeti treballar menys hores. Els joves són els
que estan innovant en aquest sentit. També la jerarquia laboral ha
de reconstruir-se sobre la base de relacions més horitzontals o
relacions en xarxa. La xarxa no és amorfa però tampoc és una
piràmide. La societat digital no pot funcionar com una societat
jeràrquica. Si funciona així està condemnada al fracàs.
* Entrevista realitzada per Pablo Elorduy publicada a la revista
Diagonal.
