“L’art viscut com una experiència creativa col·lectiva sempre aporta grans resultats”“Els nostres projectes tenen la voluntat de crear espais de pensament crític”
Montcada i Reixac (Barcelona),1958. Llicenciada en Belles Arts (UB).
Docent a l’Escola d’Art i Disseny a Reus. Realitzadora amb Jordi
Martorell de projectes artístics en context a la Conca de Barberà i
Tarragona. Directora amb Jordi Martorell del programa cultural de ràdio
per internet La Casa de Palla.
– Comenta’ns alguns dels teus projectes; per exemple, l’experiència del taller de vídeo-teatre de l’obra “Ubu Rei”?
– És un projecte en col·laboració amb dues associacions culturals: La
Veu Jove de la Conca i la de Pro Disminuïts Psíquics de la Conca de
Barberà APRODISCA.
Tots els projectes en els quals treballem tracten de trobar un espai
mediador entre les idees que proposa l’artista i les necessitats dels
col·lectius amb els quals treballem.
APRODISCA volia muntar un taller de teatre per a alguns usuaris del
tallers del seu centre a Montblanc, i així va ser fàcil posar-nos
d’acord quan vàrem proposar un taller de teatre que tingués una part
d’acció continuada amb assajos setmanals i el desenvolupament de
diferents accions teatrals lúdiques adreçades a aconseguir una posada en
escena final per enregistrar en vídeo. Aquesta manera de treballar
responia a les dificultats dels actors per memoritzar el paper que
representaven.
Es va escollir Ubu Rei d’Alfred Jarry, per ser la primera performance de
les avantguardes artístiques del segle XX i perquè representa una
crítica a l’abús de poder, la qual cosa anava molt bé per recordar que
als disminuïts psíquics del nostre país no se’ls hi havien reconegut els
drets com a ciutadans fins molt avançats els anys 70.
L’art viscut com una experiència creativa col·lectiva sempre aporta
grans resultats, que es situen més enllà dels conceptes estètics.
– Parla’ns del documental sobre “La lluita antifranquista i la Transició a la Conca de Barberà”?
– Aquest projecte respon a un desig per visitar un passat que ens era
molt proper, el de la lluita antifranquista. Teníem com a objectiu
recollir els testimonis dels protagonistes d’aquests moments de la
història recent del país a la Conca de Barberà.
Es va pensar en un format de clips de vídeo documental de curta durada
per a cada tema i alhora es podia escoltar en format radiofònic a Ràdio
Montblanc.
El projecte va servir per construir una televisió popular per internet, l’actual Xarxa TV.
Un dels nostres objectius com a artistes és el de crear espais que
serveixin a altres projectes creatius, una vegada finalitzada la nostra
experiència.
– Fins a quin punt podem refiar-nos de la memòria dels testimonis? És possible construir una història objectiva?
– Els nostres projectes de memòria oral mai no han tingut un objectiu
històric, estem interessats per la narració oral, perquè porta
implícita, i no oculta, la subjectivitat del narrador.
– Què t’ha suposat treballar per a sectors de població una mica
marginal (segons la classificació que en fa el sistema), com la gent
gran, el disminuïts psíquics o el món rural?
– Al món rural la marginalitat no és tan explícita com en una gran
ciutat, ja que existeixen uns elements aglutinadors socials, que són la
festa i les manifestacions rituals del folklore. És per això que les
institucions polítiques posen molt d’èmfasi en les festes majors i en
d’altres actes culturals participatius exempts de pensament crític.
Els nostres projectes tenen la voluntat de crear espais de pensament
crític en les diferents associacions culturals amb les quals treballem. I
de generar espais renovats de cultura popular, on la cultura
s’exerceixi com a portaveu de noves manifestacions que transgredeixin
els rituals acomodatius del folklore.
– Com veus la relació entre els creadors culturals i els polítics?
– Hi ha diferents espais de relació i diferents tipus de creadors
culturals. Mentre els paràmetres d’acció se situïn en el ritual de la
festa, no hi ha gaires problemes entre els creadors i els polítics. Però
si parlem de noves manifestacions artístiques, hi ha molta
incomprensió. La majoria dels petits ajuntaments no disposen de tècnic
de cultura i les administracions locals es mouen de manera intuïtiva i
molt conservadora. En les grans urbs s’aposta més per festivals
puntuals, que donen prestigi a les propostes electorals dels partits
polítics, però no es construeix una autèntica xarxa creativa i de
comunitat; sovint es treballa per una aposta espectacular de l’art i la
cultura.
– Dibuixa’ns un model ideal de política cultural
– És fa difícil marcar models que no siguin efímers i canviants depenent
de les necessitats de les diferents comunitats socials. Per altra banda
no pot haver-hi un autèntic model de política cultural sense que els
propis
artistes ens plantegem un debat sobre el que vol dir ser artista avui.
I, per descomptat, no pot haver-hi política cultural sense repensar
aquest concepte al segle XXI.
Un espai ideal, incorporaria l’activitat artística a l’escola amb nous
models pedagògics. Afavorir l’experimentació de nous models creatius
comunitaris, on les individualitats foren presents per nodrir xarxes
col·lectives de creadors. Entendre que el valor del mercat no és l’únic
valor de reconeixement de l’art i l’artista. I no confondre la cultura
amb els esdeveniments espectaculars dels mitjans de comunicació.
Molts d’aquests desitjos s’estan experimentant en l’actualitat, de
vegades amb l’ajut de les institucions i de vegades autogestionades pels
propis artistes. El que és segur que l’art i la cultura no marxen al
marge dels esdeveniments socials.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 167 de la revista Catalunya.
