Segons la Teoria dels Sistemes una societat funciona com
un organisme, responent a un seguit de lleis que, bàsicament, responen
al principi de que el Tot és més que la suma de les Parts.
Un individuu, d’altra banda, també és un sistema,
composat per infinitat de cèl·lules diverses, cadascuna amb la seva
funció, contribuint entre totes a la supervivència de l’organisme però
sense saber-ho, òbviament, perquè no poden veure més enllà de la funció
concreta que realitzen, no poden abastar la complexitat del sistema que
conformen. No obstant, tampoc ho necessiten. Només que cadascuna aporti
el seu granet de sorra, el conjunt funciona.
Tant és així, que tenen la capacitat d’enfrontar-se a
crisis inesperades, per exemple l’agressió d’un virus que ataca
determinats òrgans i amenaça, per tant, a l’organisme sencer. En
aquestes ocasions es posen en marxa els anticossos, que es van generant i
adaptant a les circumstàncies, amb l’objectiu de repel·lir l’agressió.
D’entrada, no en saben res de l’enemic. És a través de la continuïtat en
la lluita, de l’assaig-error, de l’aprenentatge que esdevé de cada
derrota, que es van fent més forts, més savis i, sobretot, més
nombrosos.
La seva força creixent depèn, lògicament, de la
capacitat dels propis anticossos d’organitzar-se d’una forma eficaç,
però depèn també i sobretot de la pròpia virulència de l’agressor. Com
més ataca, més creix la resistència, perquè aquesta s’alimenta també de
la interrelació amb l’ésser que combat.
Les retallades en despesa pública a les que ens forcen
els nostres governants funcionen com un virus que ataca les defenses de
l’organisme social: la Sanitat, l’Educació, els Serveis Socials i tots
els Serveis Públics en general, és a dir, tot allò que ens defineix i
ens permet funcionar com a societat. Una societat sense defenses
s’extingeix com organisme, deixa de ser una societat i es transforma en
un “campi qui pugui”, en la llei del més fort i les històries del Mad
Max, unes condicions que l’acaben inhabilitant per la supervivència de
ningú.
Però aquesta embranzida sense precedents contra els
drets socials bàsics, precisament perquè posa en risc tot el Sistema,
està generant també una oposició sense precedents. De mobilització en
mobilització, cada dia som més gent indignada i decidida a fer el que
calgui per aturar-los. Encara no en som prou, ni de bon tros; encara no
sabem quines són les formes de lluita millors, quina l’estratègia
adequada; anem provant, ens anem equivocant, com els anticossos, però el
que ens defineix és la nostra determinació: ja no ens creiem el que ens
diuen (la crisi com l’excusa per tot!) i ens sortim del guió previst
(no acceptem les retallades com quelcom raonable ni inevitable).
Polítics i periodistes infectats miraran de
desacreditar-nos fent al·lusió a la nostra ignorància. “Quina
alternativa proposeu? Si no n’hi ha d’alternatives! Somiatruites! Que
només dieu animalades!” No val la pena de seguir-los en aquest joc! En
certa manera, tenen raó. No crec que hi hagi cap individuu en aquest
moment que li càpiga al cap una alternativa global, que doni una sola i
adequada resposta a tots i cadascun dels aspectes d’aquesta crisi. La
teoria dels Sistemes no contempla la intervenció del Mesies.
La solució, probablement, no la te ningú, però
probablement també l’estem construint sobre la marxa, a mida que
coneixem més i millor la naturalesa del virus que ens amenaça. Ara per
ara, n’hi ha prou amb que cadascú posi el seu granet de sorra, des del
seu lloc i des de les seves possibilitats. La millor guia sobre el que
cal fer ens la donen ells, els agressors, els manipuladors: sabem que si
ens diuen que cap aquí, molt probablement ens convindrà anar cap allà;
sabem que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar: per
exemple, uns serveis públics insuficients, per sota dels nivells
europeus, no es poden retallar. Mentre no estiguem més organitzats,
mentre no siguem més gent i més savis, aquestes poden ser bones
referències.
Els anticossos, doncs, en aquesta etapa inicial de
creixement i d’organització, ens caracteritzem per ser la pedra a la
sabata, els que posem pals a les rodes dels seus plans, els que rebutgem
els seus arguments sense preocupar-nos de ser raonables. No ser
raonables, no entrar en els seu jocs de debats tramposos i preparats,
ens fa també més imprevisibles, per tant més perillosos.
Com en els organismes pluricel·lulars, primer observem
al virus, l’estudiem, l’inquietem, rebem alguna clatellada que serveix
perquè a l’endemà n’hi tornem més, som insistents i fem el que sentim
que ens toca fer sense voler fer-ho tot entre quatre ni en quatre dies.
Però sí amb la força que ens dona la perseverança i, sobretot, el nostre
nombre creixent.
Paciència! Com més ens ataquin, més forts ens farem, més
gent serem! I, finalment, passarà com en els organismes
pluricel·lulars, com passa sempre a la naturalesa (perquè es veu que la
vida és tossuda), que els anticossos no negocien cap alternativa
raonable amb el virus agressor, sinó que l’esclafen amb la seva força
numèrica. I l’organisme sobreviu i es perfecciona.
Així que, senyors del govern, no us talleu, escanyeu-nos
força, que els vostres propis despropòsits ens alimenten i ens fan
créixer! Som anticossos! I estem fent la nostra feina!
* Artur Sardà és delegat de la CGT a l’Hospital de Sant Joan de Reus
