Per què la baixada de salaris és un desastreArticle de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra
Aquest article indica que la baixada de salaris que està promovent el
Fons Monetari Internacional, així com la Comissió Europea, aguditzarà
encara més la recessió de l’economia espanyola.
Hi ha avui una allau ideològica liderada per la Troica (el Fons Monetari
Internacional, la Comissió Europea (i molt en particular el seu
vicepresident d’Afers Econòmics i Monetaris i de l’Euro Olli Rehn) i el
Banc Central Europeu) encaminada a pressionar el govern Rajoy a portar a
terme polítiques destinades a reduir els salaris, mesures que el govern
Rajoy ha anat imposant (a través de la seva reforma laboral) sense cap
inhibició, presentant les propostes de la Troica com a mostra del
consens que hi ha a la comunitat internacional sobre la necessitat de
dur a terme aquestes mesures per sortir de la crisi.
L’evidència aclaparadora existent mostra, però, que aquestes mesures han
estat tenint un impacte molt negatiu en l’exercici econòmic, de no
solament l´Estat Espanyol, sinó dels països de l’eurozona. En realitat,
el descens de la massa salarial ha estat una de les causes més
importants de la crisi econòmica i també financera. Vegem les dades.
Les polítiques neoliberals, iniciades pel president Reagan i Margaret
Thatcher i generalitzades en la majoria de països de l’eurozona i als
EUA, van tenir com a conseqüència la disminució molt marcada de la
participació de les rendes del treball en el PIB amb el consegüent
augment de la de les rendes del capital. Les dades parlen per si
mateixes. Segons la taula 32 de l’Statistical Annex de la Comissió
Europea ECFIN, les rendes del treball van passar de representar el 72,8%
del PIB (en termes de compensació per empleat) com a mitjana dels
països que més tard serien la UE-15 en els anys setanta (Espanya el
percentatge era el 72,4%) al 66,5% l’any 2012 (a Espanya va baixar al
58,4%, un dels percentatges més baixos d’aquest grup de països).
Aquest descens tan marcat va crear un enorme problema d’escassetat de
demanda privada que no va causar el descens del PIB a causa de dos fets.
Un va ser el gran augment de la despesa pública a Alemanya, resultat de
la reunificació alemanya i expansió de la inversió pública per tal de
facilitar la integració de l’Est d’Alemanya a l’Estat federal alemany.
Aquesta expansió va ser responsable que l’estat alemany passés d’estar
en superàvit el 1989 (0,1% del PIB) a un dèficit del 3,4% del PIB el
1996. L’expansió de l’economia alemanya va estimular a tota l’economia
europea, per la seva centralitat en aquesta última.
L’altra causa que la disminució salarial no es reflectís en una recessió
(causada pel descens de la demanda) va ser el gran endeutament,
facilitat per l’existència del crèdit accessible a uns interessos més
baixos, resultat de l’establiment de l’euro.
L’enorme creixement de l’endeutament es va deure, en gran part, al
descens dels salaris i de la capacitat adquisitiva de la població.
Aquest endeutament va retardar l’aparició de la recessió però no va
poder evitar un alentiment de la demanda, que explica la reducció de la
rendibilitat en l’economia productiva i consegüent flux d’inversió cap a
l’economia especulativa, causa de les successives bombolles, incloent, a
Espanya, la immobiliària. El trencament d’aquesta bombolla va crear la
crisi financera.
Veiem, doncs, com la reducció salarial a Espanya ha estat una causa
principal de l’endeutament de la població i del problema de l’escassetat
de la demanda, causa de l’estancament de l’economia productiva i de la
crisi econòmica. D’altra banda, el creixement tan accentuat de les
rendes del capital a costa de les rendes del treball (avui, per primera
vegada en la democràcia espanyola, representen un percentatge menor que
les rendes del capital) és causa i conseqüència d’un comportament
especulatiu que ha creat la crisi financera.
Tota l’evidència assenyala que la reducció dels salaris, juntament amb
la reducció de la despesa pública, està portant a l’economia que afecta
la majoria de la ciutadania al desastre. L’evidència científica que
mostra aquesta realitat és enorme. El fet que es continuï en aquesta
direcció és a causa que els polítics que estan imposant aquestes
polítiques i els grups acadèmics que les promouen, com Fedea, són agents
i estan al servei dels grups financers i econòmics que els financen
(per expansió de aquests arguments, veure el meu article ”
Capital-Treball: l’origen de la crisi actual “al meu blog
http://www.vnavarro.org ).
————————————————————–
Davant els insaciables: Devaluació dels costos laborals i la pobresa
Un article del Col·lectiu IOE
Els autors, del col·lectiu IOE, que publica el Baròmetre Social
d’Espanya, aborden els efectes devastadors del cicle de reformes dirigit
pel capital.
El nefast FMI s’ha despenjat amb la recomanació que el Govern espanyol
ha d’aprofundir “la reforma laboral”. El ministre d’Indústria va afirmar
que aquesta és “un senyal” molt clar per a “aprofundir el procés
reformista”, la bona marxa del qual estaria confirmada per la reducció
del dèficit públic (del 9,5% al 6,9%). Però, què succeeix amb la gran
majoria de persones que depenem d’un salari –o el seu substitut en forma
de prestacions– per a sobreviure? Vegem a on ens està conduint el
“reformisme” governamental.
La “senda reformista”
Entre 2007, últim any del cicle econòmic expansiu, i 2011 la desigualtat
d’ingressos es va incrementar un 8,6% i Espanya va passar a ser el
quart país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Letònia,
Bulgària i Portugal, per davant de Grècia o Romania (en 2007 ocupava
l’onzè lloc en el rànquing).
Paral·lelament, la població que està per sota de la línia de pobresa es
va incrementar un 7,7% –passant del 19,6% al 21,1% dels habitants del
país– i Espanya es va situar en el segon lloc del rànquing europeu,
només superada per Romania: 920.000 persones van passar en només quatre
anys a engrossir la franja de nous pobres.
Òbviament, l’enorme increment de l’atur té molt a veure amb aquesta
situació: entre 2007 i 2012 els aturats van passar de 1,8 a 5,8 milions
de persones, actualment només la meitat rep alguna prestació per atur.
Encara que les pensions van conservar el seu poder adquisitiu fins a
l’any anterior, cal recordar que el 2011 hi havia 2,6 milions de
pensionistes que percebien 323 euros mensuals.
Però la situació dels assalariats que conserven la seva ocupació no és
molt millor. El cost laboral en moneda corrent per hora es va estancar
els anys 2011 i 2012; descomptant la inflació, s’ha abaratit. El salari
real mig va caure el 2010 (-1,6%) i 2011 (-3,2%). Avui tenir ocupació no
és una protecció contra la pobresa: Espanya és el tercer país europeu
(després de Romania i Grècia) amb major percentatge d’assalariats pobres
(7,1%) molt especialment les persones emprades a temps parcial (18,5%),
les menors de 25 anys (14,4%), les majors de 55 (13,9%) i les quals
tenen ocupació temporal (13,5%). El rècord, en plena expansió de les
campanyes en pro de “l’emprenedoria”, correspon als autònoms depenents
(40%). Tot això a pesar que el llindar de pobresa ha retrocedit de 8.000
a 7.500 euros anuals entre 2009 i 2011, a causa de una caiguda de la
renda mitja total.
Per tant, la “senda reformista” està assolint èxits clars: hi ha una
clara reculada dels ingressos de les classes populars i una
transferència dels mateixos cap als creditors financers i cap a les
empreses que comencen a gaudir de les privatitzacions.
Encara volen més
Aquests “èxits”, no obstant això, minen la demanda global i, amb això,
disminueixen les oportunitats de negoci de les empreses que es
dirigeixen al mercat intern. Per què llavors aquesta obstinació a
destruir ocupació, retallar els drets socials i portar a la crisi a una
àmplia franja de capitalistes mitjans i petits? Segurament per la
defensa d’interessos concrets, en primer lloc els del capital financer
altament concentrat. Però també, i potser fonamentalment, perquè fins a
ara no s’albiren altres formes per a recompondre la taxa de guany global
del capital. No oblidem que aquest règim es basa en la recerca contínua
de guany, el capital és sempre “valor que es valoritza”: no hi ha
inversió sense perspectiva de guany.
La crisi no es deu a una escassesa de capital –encara que així ens ho
sembli a la ciutadania del carrer, que veiem seques les aixetes de la
banca, de les inversions empresarials i dels pressupostos estatals–, el
que falta són oportunitats d’inversió rendible. I això és el que ha
deslligat aquest atac redoblat de reformes capitalistes, especialment en
la zona euro. Per tant, vindran a per més. Seguiran insistint en “el
seu reformisme radical”. Intentant esprémer-nos al màxim. Fins que els
parem els peus.
* Article publicat al núm. 201 de la revista Diagonal.
