Amb l’arribada del segle XX es va produir una veritable revoluciócultural. Una de les cares més conegudes d’aquest gir és l’arribada de
les avantguardes històriques, amb uns plantejaments tan nous que encara
avui en dia ens n’estem recuperant, quan a vegades ens desconcertem
davant un quadre abstracte o d’una pintura blanca amb un quadrat vermell
al mig. Es tracta d’un canvi radical de plantejament de l’art: el pas
de l’art entès com a reproducció de la naturalesa a l’autonomia de l’art
en si.
Un dels fets més radicals en aquest canvi de consciència artística va
ser l’arribada de l’abstracció. La finalitat de la pintura ja no era
narrar una història, l’aspecte extern del món, sinó més aviat el món
intern de l’artista a través de les múltiples possibilitats que
s’assolien amb tècniques i materials fins aleshores inaudits en art. El
fet de donar intensitat a les formes, els colors i la textura responia a
la voluntat dels artistes de trobar un estil més directe i esbossat,
que arribés a l’espectador més per la via sensorial que intel·lectual.
Fou en aquest mateix sentit que una altra de les característiques del
nou art fou la de recuperar el primitivisme, l’art popular i infantil,
recorrent a tot allò primigeni i pur. També amb aquesta finalitat
s’introduïen nous materials com la sorra, la fusta o l’escaiola,
acompanyats per la tècnica del collage.
Aquest canvi en el gust va repercutir, òbviament, en la recepció de
l’art. D’aquesta manera, el públic es va haver d’acostumar a tenir un
paper més actiu, i en un primer moment es va rebre amb certa hostilitat.
Eren molts canvis en poc temps, alguns difícils d’encaixar; cal tenir
en compte que l’art modern va suposar un trencament brusc de la relació
entre la cultura i les institucions. Fins aleshores, l’art havia
expressat idees que sorgien d’aquestes, però això canviava pel fet
d’expressar un món més personal i sense límits, en què, sovint, la
crítica hi era present. Per altra banda, també es trencaren les funcions
tradicionals de l’art, concebut per espais públics com palaus o
esglésies. En el cas de l’art modern no té una relació intrínseca amb
l’espai on serà observat, més concebut per a l’esfera privada. No es vol
dir, amb això, que l’art no expressi uns interessos comuns, però en
canvi sí que aquests interessos són contemplats des d’una òptica
individual, com una opció personal.
Podríem entendre aquest nou art lligat a un seguit de canvis accelerats
que es produïen entre 1910 i 1913, i que abraçaven també la filosofia i
la indústria. Aterrava un nou paradigma, i s’actuava amb consciència
d’aquesta modernitat. El veloç desenvolupament de la ciència, que
influïa en totes les esferes de la vida, així com el de la psicologia,
entre altres, van propiciar el naixement vertiginós de diferents estils
que es retroalimentaven i solapaven enmig d’un procés en què s’estaven
transformant la sensibilitat i les idees. Així, es plasmaven els valors
propis de la modernitat, que eren valors col·lectius. D’aquesta manera,
tant l’art com la filosofia es convertien en quelcom actiu i creador,
desafiant la seva funció tradicional de passius contempladors i reflexes
de l’entorn.
Ja fa més de 100 anys des de l’arribada de les avantguardes, i encara
avui ens costen d’entendre. La manera com ens han ensenyat a mirar hi té
molt a veure: a ningú se li acudiria comprar, com es feia anys enrere,
llibres a metres per decorar el menjador, com en canvi sí que es fa en
l’art. L’art modern requereix, simplement, un canvi de mirada: no buscar
res, no voler “llegir” res, no pretendre trobar una història. Mirar un
quadre fins aconseguir no pensar i veure només els colors, les textures,
formes que es superposen dins el nostre cap: l’abstracció és difícil?
Potser sí. Tant difícil com és per nosaltres arribar a deixar la ment en
blanc.
* Article d’Alba Cañellas Canadell publicat a la revista Catalunya
