Un dogma que s’ha estès en els establishments financers, econòmics, mediàtics, acadèmics i polítics d’Espanya és que per a sortir de la crisi cal baixar els salaris.
Tal creença ha estat reforçada per l’últim informe sobre Espanya del
Banc Central Europeu donat a conèixer el passat 9 d’agost, el qual
subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim
(així com altres mesures encaminades a afeblir al món del treball, com
la descentralització i afebliment del procés de negociació col·lectiva) a
fi d’augmentar la competitivitat de l’economia espanyola i amb això
facilitar la recuperació econòmica d’Espanya.
L’argument que s’utilitza per a justificar tals mesures és que, al no
poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de la
Eurozona al tenir tots ells la mateixa moneda) a fi d’abaratir els
productes i fer al país més competitiu, l’única solució que els queda a
tals països que estan en recessió és abaratir els productes a força de
disminuir els salaris. D’aquesta manera seran més i més competitius i
vendran més productes, exportant més i més, convertint tals exportacions
en el motor de l’economia, permetent així que surtin de la recessió.
Aquest argument ha passat a ser part de la teologia de tals establishments
i es reprodueix no solament pels equips econòmics dels partits
governants, la majoria conservadors i liberals (en realitat
neoliberals), sinó també entre economistes que gaudeixen de gran
visibilitat mediàtica i que han tingut responsabilitat governamental
tant a nivell central com autonòmica (govern Zapatero i tripartit), ara
en l’oposició. Podria citar moltes declaracions recents d’economistes
pròxims al PSOE i al PSC que, afegint un “to de realisme” (que sempre
s’utilitza per a defensar tesis neoliberals), conclouen que si, que cal
rebaixar els salaris com part del que Paul Krugman i molts altres han
cridat la “devaluació domèstica”.
Per cert, fins i tot la Monarquia està promovent aquesta creença (que
ha arribat a nivells dogmàtics) en les seves proclames. Així, l’hereu
del tron d’Espanya, el Príncep Felipe, en la seva inauguració d’un dels
campus del centre de reflexió i promoció neoliberal, el IESE, va fer
referència que “els nostres preus i salaris estan marcant el ritme de la
tornada a la drecera de la competitivitat”, la qual cosa, decodificada
la narrativa diplomàtica, vol dir que les baixades de salaris estan
preparant la sortida de la crisi, mitjançant el suposat augment de la
competitivitat (discurs probablement preparat per Javier Ayuso,
periodista econòmic de persuasió neoliberal, exdirector de comunicacions
del BBVA, que avui treballa en temes de comunicació en la Casa Real).
Els supòsits de tal dogma
Tal dogma, com tots els dogmes, es basa en fe en lloc d’evidència
científica. En primer lloc, fins i tot si acceptéssim per un moment la
necessitat de devaluació domèstica, tal baixada dels costos de producció
pot fer-se a força de reduir els beneficis empresarials, en lloc dels
salaris, possibilitat que gairebé mai s’esmenta. I quan, rarament es fa,
és per a descartar tal possibilitat doncs –segons ells- això
desincentivaria la inversió.
Miri’s com es miri, es proposa carregar el pes de la recuperació
econòmica en les esquenes dels treballadors i no sobre les dels
empresaris, als quals cal donar-los totes les facilitats i estímuls
perquè exportin, doncs aquí és on radica tota la nostra salvació. Però
les dades mostren l’error dels supòsits sobre els quals es basa tal
dogma. Vegem-los.
L’error dels supòsits que sustenten el dogma
Un dels centres d’investigació econòmica pròxim al món empresarial de les grans corporacions nord-americanes (The Conference Board)
acaba de publicar un detallat estudi de l’evolució dels salaris en
l’Eurozona que mostra que aquests han descendit d’una manera molt
marcada a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal (els famosos països PIGS
en la terminologia anglosaxona). Com terme mitjà els costos laborals han
descendit un 15% des de 2009.
Però com bé assenyala l’economista belga Ronald Janssen, aquest
descens dels salaris i augment dels beneficis no ha anat, en general,
acompanyat d’un augment ni de les inversions ni de les exportacions
(“Falling Wage Costs: Europe’s Light at the end of the tunnel?”).
Janssen mostra gràfica i convincentment en el seu article que a Grècia,
per exemple, el molt marcat descens dels salaris, inclosos en la
manufactura, no ha anat acompanyat d’un augment de les exportacions. Ans
al contrari, aquestes han descendit també molt marcadament. Grècia, per
cert, tenia un fort sector exportador abans que s’iniciés la crisi en
el 2008. Els salaris doncs han baixat (caigut en picat) a Grècia però
això no ha suposat ni un creixement de les exportacions ni de les
inversions. L’única cosa que ha pujat han estat els beneficis
empresarials que s’han disparat arribant a una xifra equivalent a un 12%
del PIB grec. Mentre, l’economia grega està anant de mal a pitjor.
A Espanya i a Portugal, no obstant això, les exportacions sí que han
crescut sobretot a partir del 2009. Tal creixement no obstant això no ha
estat suficient per a reanimar l’economia de tals països. En ambdós
països, la gran destrucció d’ocupació (en part responsable de l’augment
de la productivitat), conseqüència de les polítiques d’austeritat i de
la gran baixada de salaris, ha creat una recessió tal que l’augment de
les exportacions no ha estat suficient per a estimular de nou
l’economia. La baixada de salaris que en teoria està augmentant les
exportacions està alhora deprimint l’economia domèstica, vencent aquesta
última a la primera.
Això confirma el que diversos autors hem estat assenyalant durant
bastant temps: el gran error, mostrat moltes vegades a Llatinoamèrica,
de voler estimular l’economia a força de col·locar el sector exportador
en el centre de l’economia. No va ser fins que governs d’esquerres i
centre-esquerra van potenciar la demanda domèstica que aquells països
d’Amèrica Llatina van sortir de la seva recessió. En aquest aspecte, és
interessant veure la similitud dels arguments neoliberals (presentats
com arguments de sentit comú en “les ciències econòmiques”) utilitzats a
Amèrica Llatina i ara aquí a Espanya. Tals arguments estan sent
utilitzats avui a Espanya no solament per les dretes sinó també per
economistes de partits exgovernants de centre-esquerra, com el PSOE i el
PSC, avui en l’oposició (resultat, per cert, de l’aplicació de tals
polítiques).
Altre argument que utilitzen tals economistes, que assumeixen que la
recuperació econòmica procedirà del sector exportador (per a això
exigeixen un descens salarial), és que aquest tipus de recuperació haurà
de ser, per necessitat, molt lenta. A Amèrica Llatina es va insistir en
això, any rere any, durant tota una dècada de domini liberal en les
esferes de poder. La famosa llum al final del túnel, no obstant això,
mai es va engrandir. En realitat, la famosa llum apareixia cada vegada
més lluny i més petita. I està ocorrent el mateix ara a Espanya.
On està portant aquest dogma
Tot aquest procés era predictible. És fàcil de veure que talis
polítiques són errònies. Solament es necessita mirar les dades i
oblidar-se de la teologia neoliberal (presentada com coneixement
econòmic). Quan tants treballadors estan sense treball i quan la majoria
de joves estan sense treball durant molts anys, signifiquen una pèrdua,
moltes vegades irreversible, de recursos productius. I això és el que
està passant a Espanya. Enfront d’un sector exportador viu, existeix una
economia domèstica paralitzada per una enorme falta de demanda, creada
per la confluència de baixada de salaris, destrucció d’ocupació, i
reducció de despesa pública. Aquesta va ser la situació a Amèrica
Llatina en el període neoliberal i aquesta és la situació en els països
PIGS ara (convertit en GIPSI, amb la inclusió d’Itàlia).
En realitat, la baixada de salaris està creant una enorme recessió no
solament en els països perifèrics de l’Eurozona sinó també en els
països del centre. El nivell de demanda de la manufactura (PMI, purchasing manager index)
està baixant també a Alemanya i a França a nivells d’Itàlia, havent
arribat a quotes per sota del que es considera el nivell acceptable i/o
sostenible. I això era, de nou, predictible, doncs gran part de les
exportacions alemanyes i franceses són importacions italianes,
espanyoles, portugueses i gregues. I la baixada de salaris i retallades
de despesa pública estan reduint dramàticament el consum domèstic i
exterior.
La resposta del establishment alemany no és estimular la
demanda a Alemanya i en els altres països de l’Eurozona sinó al
contrari. Les seves polítiques públiques estan retallant els salaris
dels treballadors alemanys i (pressionant a través del Bundesbank i, per
tant, del BCE) dels treballadors dels països perifèrics de l’Eurozona,
conduint al precipici a tota l’Eurozona. S’inicia així una competició
per a veure qui paga menys als seus treballadors.
Aquests són els costos de continuar creient en el dogma neoliberal.
Però com bé ha dit l’Organització Internacional del Treball, en la seva
resposta a l’informe del BCE, tal estratègia durà a una depressió no
solament europea sinó mundial. El que està passant en l’Eurozona és un
exemple de les conseqüències de tals polítiques. La seva propera
recessió pot dur a una gran depressió. En realitat, per a milers
d’espanyols i d’europeus aquesta depressió ja ha arribat. Aquests són
els costos de continuar creient i aplicant el dogma.
Una última observació. L’enorme força i influència del pensament
neoliberal a Espanya (resultat del gran poder que té la banca i la gran
patronal en els fórums mediàtics i polítics) es reforça amb l’enorme
passivitat de les esquerres. I no m’estic referint als partits polítics
(als quals caldria reformar substancialment) i als sindicats sinó a les
persones que es consideren d’esquerres i que amb la seva passivitat
estan permetent que tal pensament i les polítiques que les sustenten
(que estan fent molt dany) continuïn.
Per aquest motiu em permeto suggerir-li al lector d’aquest article
que es mobilitzi i que, si està d’acord amb la tesi que exposo
(enormement minoritària a Espanya, a causa de la seva marginació en els
mitjans), enviï aquest article a tot tertulià i tertuliana, a tot
periodista, a tot canal informatiu que reprodueix tal dogma, a fi de
mostrar-los que el que diuen i promouen no té cap base científica,
denunciant amb això, la seva funció propagandística en lloc
d’informativa.
Permeti’m una observació personal. El meu bloc rep al voltant de
10.000 contactes al dia. Si suposem que almenys un 10% coincideixen amb
les meves tesis i aquests enviessin cartes o truquessin als mitjans cada
vegada que tal propaganda ocorre, tals mitjans captarien el missatge
que la població és conscient de la seva actitud propagandística,
exigint-los major rigor i diversitat.
L’enorme passivitat de les persones d’esquerra hauria de
substituir-se per una agitació social i intel·lectual que mostrés les
enormes falsedats de la saviesa convencional que es reprodueix a través
dels mitjans d’informació de major difusió, transformant-los en mitjans
de persuasió. Una de les grans insuficiències de la democràcia espanyola
és precisament la falta de diversitat d’aquests mitjans. La ciutadania
hauria de mobilitzar-se per a protestar i denunciar tal situació.
* Vicenç Navarro (http://www.vnavarro.org) és economista i membre del Consell Científic d’ATTAC Espanya
http://www.attac.es/2012/08/15/bajar-los-salarios-para-salir-de-la-crisis/
