Que ens prenen el pèl tot sovint no cal que ho digui jo ara i aquí
que ja ho sabem de fa molt. Algunes vegades, però, la presa de pèl es
produeix o intenten fer-la a ple sol, a plena llum del dia, sense ni
respectar la regla no escrita aquesta de fer els crims més fastigosos
d’amagat, a plena foscor, amagant-se i tota la pesca, i aleshores, com
que ja sabem que quan parlen només solten mentides, ens produeixen una
ràbia especial.
Mireu sinó el cas aquest del banc dolent. Quan a una paraula que
sabem més negativa que el pol que no és positiu d’una pila elèctrica li
enganxen al darrere un adjectiu específicament negativitzador com aquest
“dolent”, és ben clar que el que estan fent és positivitzar el nom al
qual s’afegeix el qualificatiu. Amb “dolent” no defineixen com serà
aquest banc públic que es dedica a traspassar diners de tothom a mans
privades que amb l’invent de la crisi s’han mig agafat els dits sinó que
positivitzen tota la resta de bancs… que són més dolents que la
tinya…
L’estat paràsit al servei dels rics els ho diu ben clar: “Banquers
bons, amics nostres, heu comprat i fins i tot construït milers de pisos
no necessaris només per especular i us heu folrat amb aquest negoci amb
un bé de primera necessitat com és l’habitatge durant dècades. I ara que
la bombolla ha petat no sabeu què fer amb els pisos i penseu fins i tot
que hi perdreu diners”. “No patiu que aquí teniu el vostre amic estat
que us ajudarà en to el que faci falta”. Així el “banc dolent” es
quedarà els pisos que no puguin vendre els bancs per tal que no en baixi
el preu, si cal en tirarà a terra alguns i alhora farà fora dels espais
on visquin les persones que no puguin pagar les hipoteques o bé hagin
decidit okupar la casa on viuen. Policia i policia. Per a això serveix,
és clar, per mantenir l’ordre desordenat que permet i promou que mentre
milers de cases estan buides i moltes per estrenar els carrers acullin
precisament persones sense habitatge.
Se’n beneficiaran els “bancs bons”. És clar, perquè tot i no dir
aquest adjectiu és de lògica saber que el contrari de “dolent” és “bo”.
La “banca bona” és, doncs, aquella que ens ofega cada dia i malmet la
vida de la majoria, que es queda els estalvis de milions de jubilats
venent-los participacions preferents, que desallotja persones de les
seves cases (quan dic “seves” em refereixo a les persones, no als
bancs), que té com a únic objectiu el lucre de quatre desgraciats que
només mereixen el no-res. I aquí, en aquest no-res que cadascú hi posi
les paraules que calgui o necessiti.
Ens calen bancs (més caixes que bancs, és clar) i banca perquè algú
ha de gestionar els nostres diners. Sí, és clar que cal cremar-los i que
els cremarem, però mentrestant no els cremem hem de construir una banca
cooperativa, solidària, de base, que abasteixi els moviments socials de
diners i de possibilitats de créixer (no de creixement sinó per
construir les autonomies que ens calen) per prescindir dels bancs
dolents, que són tots, tots els altres.
Que ja ho tenim?
Ja ho sé.
Que es diu Coop57 i Fiare?
Sí, és clar, entre altres sí.
Que per què no ho dic?
Ja ho he dit.
Que és propaganda?
Digues-li com vulguis però ens cal i ja ho tenim en part! I no en aquest cas el banc no és “dolent”…
* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, activista social, treballador de l’ensenyament, membre de la CUP i afiliat a CGT Tarragona
