Deia fa unes setmanes Elena Salgado, vicepresidenta
econòmica del govern espanyol, que per a sortir de la crisi haurem de
confiar en el consum. Salgado recordava que, des de l’any 2008, ha
crescut l’estalvi de les famílies i que, per al 2011, “part d’aquest
estalvi es reconduirà al consum privat”. Però, no va ser l’excés de
consum el que justament ens a portat a aquesta crisi? Cóm podria ser ara
la seva medicina?
Fa dècades que la publicitat utilitza de forma
normalitzada eslògans com “perquè jo ho valc” o “Don’t imita’t,
innova’t” i apunta obertament a l’ego del consumidor com a mètode.
Fa dècades que, en lloc de prometre l’accés a la classe
mitja, el consum es va presentant com la clau de la seva sortida, com
una paradoxal eina de diferenciació estandaritzada.
La publicitat s’ha instaurat com el principal canal
ideològic del consumisme a la vegada que vertebra l’ideal del creixement
productiu il·limitat i la llibertat de mercat com una font inesgotable
per a la satisfacció plena de les necessitats humanes. La seva capacitat
seductora acaba per desmaterialitzar els objectes anunciats i
transformar-los simbòlicament, en un conjunt d’atributs intangibles,
mirall d’aquells anhels i aspiracions que interessen al mercat.
I, malgrat tot, el model de societat que defensa és
insostenible. Només els quasi 2.000 milions de consumidors que conformen
la classe mitja mundial saquegen el 80% dels recursos del planeta i
depenen encara avui del model “maquila” (tallers de producció manual
ubicats en països del Sud). Mentrestant, les empreses europees,
japoneses i nord-americanes, van progressivament deixant de produir i,
per tant, de mantenir les condicions laborals i ambientals d’aquells que
fabricaven els seus productes.
A les empreses ja no els interessa el treballador ni la
producció, i van camí d’oblidar-se fins i tot del producte. El regne del
consum low-cost, la tirania del benefici econòmic a
curt termini i l’ambició de la classe empresarial no sols han construït
una àmplia classe mitja consumidora passiva, hedonista i acrítica, sinó
que també han posat en perill la viabilitat de la seva matèria primera
fonamental: el planeta Terra.
A aquestes alçades ja tenim totes les certeses de que
l’oblit interessat dels límits (els recursos naturals finits o la
capacitat de l’aire, l’aigua i la terra per a ser contaminats) i
l’obsessió ideològica pel creixement econòmic constant, ni tan sols han
possibilitat una societat més satisfeta amb si mateixa, sinó més aviat
tot el contrari: la societat que ha disposat dels recursos més abundants
i de les tecnologies més avançades es troba empresonada, malgrat això,
en una espiral consumista que ens fa infeliços, competitius amb les
altres persones, ens enfronta a la resta de pobles i posa en greu risc
la subsistència de l’entorn del que depenem. Seguirem consumint?
ConsumeHastaMorir
