Les guerres del segle XX van causar un seguit de canvis en els correntsculturals i la forma d’entendre l’art. Especialment, la Primera Guerra
Mundial va suposar un trencament radical de la consciència moderna que
tingué diverses repercussions en la producció artística d’avantguarda.
La impossibilitat de fer quallar els avenços humanístics com l’Escola
Moderna o l’Escola de Frankfurt amb una guerra de plantejaments
decimonònics havia deixat una societat i una generació artística en ple
procés de creixement sense capacitat de resposta ni de reacció.
El dadaisme, nascut precisament a causa de la Gran Guerra, va crear-se a
Zúrich vers el febrer del 1916, quan un grup de joves que havien
rebutjat el servei militar van decidir refugiar-se a la Suïssa neutral
fins que la guerra s’acabés. Allà van coincidir-hi artistes procedents
d’altres escoles, com els expressionistes alemanys, i també de diferents
disciplines. A partir d’aquesta mena d’exili es va fundar el Cabaret
Voltaire, un cafè-concert que ben aviat es va convertir en un espai
interdisciplinari en el qual convivien la música amb la poesia, el
cabaret o la dansa. Es tractava, aleshores, d’un moviment naïf i
innocent que somiava en una regeneració humana que podia venir donada
per la unió de diferents forces artístiques. Treballant en
col·lectivitat, aglutinaven diverses formes de coneixement i, també, a
tenir una consciència plena de moviment. Tristan Tzara i Hugo Ball es
van encarregar de donar substància a la teoria dadaista elaborant-ne el
manifest.
Després de diverses vetllades dadà a Suïssa el moviment es va anar
escampant arreu del món, des de Nova York a Hamburg o París. No obstant,
un dels casos més característics és el de Berlín, on la filosofia dadà
s’entrellaçà amb la política a peu de carrer que, l’any 1918, preconitza
la Revolució Espartaquista. També a causa de la col·laboració directa
que el grup dadaista van establir amb la revolució, es va dissoldre cap
el 1919 en instaurar-se la República de Weimar i fracassar la revolució.
Huelsenbeck, un dels motors del dadaisme a Berlín, recordava que “en la
Berlín revolucionària del 1918, el dadà va ser revolucionari”.
La materialització d’aquest canvi entre el dadaisme a Suïssa i el
dadaisme berlinès rau, sobretot, en una pujada de to de les vetllades i
un augment del grau d’agitació. Una de les qüestions més innovadores van
ser les actuacions al carrer, que podríem considerar preludis de les
performance, pel fet que el públic es convertia en espectador i agent
actiu de l’obra d’art sense haver-ho decidit abans. En les vetllades van
començar a sovintejar les crítiques directes a altres moviments
artístics avantguardistes, com ara el cubisme o el futurisme, que
consideraven simples laboratoris formals que no incorporaven cap novetat
en el plantejament ideològic.
I és que els dadaistes allò que pretenien era rebel·lar-se, no contra
una escola anterior, sinó contra una situació política. Reclamaven la
llibertat de recórrer als instints primaris després que s’hagués
demostrat, amb la guerra, que els valors burgesos i de bona educació que
els havien inculcat des de petits els havien portat al desastre.
Pretenien trencar amb aquesta llosa cultural que portaven a l’esquena i
començar de zero. En altres paraules, regenerar la història de la
humanitat i fer-ho a través de l’art. Això és el que fa que l’eix
central del dadaisme sigui el concepte, i aquest fet és fonamental
perquè tot l’art modern partirà d’aquest punt. Només ens cal observar,
per exemple, com algunes de les qüestions més recurrents de l’art
contemporani parteixen del dadaisme: les performance ja anomenades, la
dissolució de les fronteres entre alta i baixa cultura, l’ús de
materials quotidians, l’atzar, el cinema o la fotografia són alguns dels
exemples que formaran el paradigma artístic del segle XX i del qual el
dadaisme n’és un trampolí.
* Article publicat a la revista Catalunya.
