Feien falta dues coses per a fomentar política i mediàticament laestigmatizació dels musulmans: crisis i eleccions. Els pròxims comicis
de primavera seran propicis per a aquestes estratègies.
Tal vegada sigui aquí, en el nostre propi país, on menys s’ha insistit
en el caràcter exemplar de la reacció de la immensa majoria després del
11-M. Al seny del carrer tractant al terrorisme de terrorisme, sense
concessions a la estigmatizació dels musulmans, va seguir un judici
penal que, malament que li pesi a cert sector mediàtic, va ser
l’admiració de la intelligentsia europea i nord-americana. A mig camí
entre la sorpresa admirativa i l’enveja sana, Espanya va ser, una vegada
més, diferent.
La diferència la marcava aquesta vegada el ciutadà del carrer, el seu
sentit comú, avesat en la brega amb el terrorisme i propens a una
vivència personal de la fe religiosa: que Espanya és un país
profundament catòlic que no va a missa no és cap paradoxa. Després de
massa anys de nacionalcatolicisme, d’això era del que es tractava: de separar Església i Estat, esglésies i nacions. A la nostra manera,
enteníem millor als nostres nous veïns musulmans si ells celebraven el
Aíd i nosaltres celebràvem el Nadal. No gaire més complicada era la
relació fins que van arribar els càlculs electorals, els vents del Nord i
la crisi.
Des de sempre, per així dir-ho, la dreta espanyola ha coquetejat amb el
fantasma de la immigració, en un dels seus típics exercicis de cinisme: a
l’una que el Partit Popular alimentava curosament el seu discurs
antiinmigració, la població estrangera passava del 1,6% al 8,4% durant
els Governs d’Aznar. Per més que el percentatge de musulmans tot just
arribés al 16% dels immigrants, el salt del fantasma general de la
immigració al fantasma particular del musulmà no presentava dificultats:
“Què ve el moro!”. No feia tant temps que la morofobia i la morofilia
es debatien en el cor del Règim. L’experiment va anar endavant
en les eleccions de 2008, amb els seus dubtes i titubejos, doncs en
convocatòries anteriors no havia donat els rèdits esperats. Els debats
que venien d’Europa, avivats aquí amb l’ardor que ens caracteritza quan
d’imitar al Nord es tracta, van acudir en auxili dels esventadors de
l’amenaça islàmica, dretans en la seva major part, encara que no van
faltar oportunistes d’esquerra.
No obstant això, i malgrat el que se sosté, no es tracta precisament que
l’islam vagi a deseuropeitzar Europa, sinó al contrari: són les elits
europees les que se serveixen de l’islam per a desmuntar Europa, per a
actualitzar les idees-força d’uns nacionalismes que crèiem superats
després de la brutalitat del segle XX. Al paisatge suís (què és Suïssa
sinó un paisatge?), li repugnen els minarets. Al “deure de civilitzar”
francès, li sulfura veure que les avui compatriotes de Jules Ferri duen
hiyab. A Alemanya, poble, terra i llengua no admeten plurals en turc,
kurd o àrab. En els Països Baixos i Bèlgica, segles d’inestable
estabilitat comunitària no suporten el frec d’unes comunitats musulmanes
que busquen el seu lloc. La llista de greuges de les pàtries europees
podria seguir amb Itàlia, Suècia, Regne Unit…
Però Espanya era diferent, la seva islamofòbia il·lustrada (això és:
intel·lectual, nourriquista, noueuropeísta, masoquista per negadora
de la pròpia història) no quallava en una societat farta de velles
essències nacionals. Feia falta una mica més perquè certs sectors
polítics la llancessin contra el votant. Faltava la crisi, etern riu
regirat del vot: l’atur, la retallada de les prestacions socials, la
degradació dels serveis públics han de tenir un culpable en el carrer.
En temps de tribulació, el menyspreu al distint es lleva la careta i
surt de caça. El vell món frentista, el nosaltres/ells tan espanyol, que
tocant a l’herència islàmica ja va donar motiu a la divisió entre
“albornocistes i castristes”, troba nova formulació: l’ells per
excel·lència, els musulmans, és una sobrecàrrega per al “nostre” Estat
de benestar, amb tant de treball aconseguit, es diu, fonamental per al
futur de “els nostres” fills, es rebla.
Empaquetar política i mediàticament la islamofòbia intel·lectual és
fàcil. Solament fan falta dues coses: crisis i eleccions. Acabem de
sortir dels comicis catalans. A la primavera esperen les autonòmiques i
municipals, sempre més propícies que les generals a aquest tipus
d’estratègies.
Certes televisions, certes ràdios i certs periòdics ja han posat en
circulació la cantinela:
1. L’islam és una amenaça per a Europa, afirmen. Segons aquesta afirmació,
no cal descurar-se. Espanya encara conviu amb la primera generació
d’immigrants musulmans, però ens resistim a aprendre la lliçó. Ens
falten recursos intel·lectuals i valor polític per a plantar cara a
l’amenaça islàmica.
2. Occident és superior a l’islam. La grandesa civiliztacional d’Occident
enfront de l’islam és dogma de fe. La civilització islàmica, si algun
dia va ser gran, es va anar pel desguàs de la història.
3. L’islam no ha tingut Reforma ni Il·lustració, ni pot tenir-les. És
arcaic, no evoluciona, la seva doctrina es va clausurar amb la tríada
Alcorà/Mahoma/Charía. L’islàmic és refractari a la història, a la
dissidència i a la cultura.
4. L’islam és incompatible amb la democràcia. Nega la llibertat
individual, la pluralitat i els matisos. És un sistema totalitari.
Regula fins al més mínim detall de la vida. Posterga a l’individu en
favor de la comunitat. Els musulmans no saben gestionar-se.
5. L’islam atenta contra la dignitat de la dona. La considera inferior,
l’aparta de la vida pública i la reclou després del vel. Les musulmanes
accepten gustoses aquesta submissió.
6. Els musulmans són, intrínsecament, uns radicals. La immigració
musulmana porta les llavors de delinqüència i salafisme.
7. De tots els immigrants, els musulmans són els més poc inclinats a la
integració: ni els xinesos ni els negres posen tantes objeccions!
8. La culpa és del laïcisme. El laïcisme anticatòlic beneficia a
l’islam. Es carrega contra l’Església i es contemporitza amb l’islam. El
relativisme cultural i la multiculturalitat són una plaga.
9. La culpa és del bonisme, que alimenta els vicis dels musulmans i els
dóna ales. El bonisme els anima al proselitisme i a la reivindicació
del dret a la diferència.
10. Catalunya és el cap de pont de la islamització d’Espanya. Catalunya
empara als musulmans contra Espanya. Se’ls vol donar el dret al vot
perquè votin contra Espanya. Que l’immigrant musulmà no sigui
hispanoparlant, és útil en el combat contra el castellà. Els musulmans
són manipulables…
Com tot decàleg, aquest de la islamofobia nacional té el seu corol·lari:
qui no reconegui les anteriors veritats, no és un bon espanyol, és un
ànima cándida desinformada o un islamista d’amagatons. En general són
les dretes qui professen aquestes idees, però tenen també seguidors
entre l’esquerra, amb un llenguatge més dissimulat o tebi. Són idees que
atempten contra els drets individuals en nom de la igualtat, i contra
la igualtat en nom de la llibertat.
Si bé no és aquesta l’ocasió d’abordar les connexions estructurals entre
islamofobia i racisme, no haurien de deixar-se de costat, ja que
l’islam no és la religió ni la manera de vida de l’home blanc europeu.
Com ja sabia Angela Davis, la tornada del racisme és sempre alguna cosa
voluntari,a no l’esclat d’una quelcom reprimit. La islamofobia crea i resol
un problema, el seu propi problema. Que no és, per descomptat, la gestió
de la presència dels musulmans a Europa. El problema dels islamòfobs
és Europa mateixa, l’Europa de la socialització a través del treball i
de l’escola, l’Europa de la ciutadania i l’espai públic oberts i
compartits, l’Europa propulsada per “la burgesia lliurepensadora i el
moviment obrer”, en paraules de Daniel Bensaïd. Perquè el fet
indisimulable és que es vol desmuntar l’Estat de benestar i la
universalitat dels drets en que Europa es sustenta.
* Luz Gómez García és professora d’Estudis Àrabs i Islàmics de la
Universitat Autònoma de Madrid. El seu últim llibre publicat és
Diccionario de islam y islamismo (Espasa).
