Vaga general, guerra de xifres. Dia d’excessos
policials. El govern transmet un discurs de normalitat. Els dirigents
dels dos grans sindicats, Toxo i Méndez, aprofiten la gran afluència de
gent a les manifestacions per a ampliar el termini de negociació fins a
maig. La ministra de Treball, Fátima Báñez, afirma que “la senda
reformista és imparable”, ara és el torn dels pressupostos. Una
retallada del 17% de mitjana per ministeri per a tornar “a la senda del
creixement”. El lema d’UGT-CCOO per a la jornada de vaga apel·lava a
conservar el que queda perquè “volen carregar-se’l tot”.
Però el corró no és nou, des dels anys 80′s, la major
part de les legislacions, tant a nivell nacional com internacional, van
dirigides a fomentar la desregulació de les finances, reduir la pressió
impositiva sobre les rendes més altes, afavorir la deslocalització de la
producció i precaritzar l’ocupació. L’economia financera es converteix
en el lloc privilegiat per als negocis i el poder adquisitiu dels
treballadors deixa d’estar vinculat a l’augment dels salaris i comença a
ser mantingut per l’accés al crèdit.
La por que expressen els grans sindicats i les
esperances que ven el govern remeten a imatges del passat, d’un temps
que es va venir a baix amb la crisi. El passat recent té molt a veure
amb els problemes actuals. Els anys del boom immobiliari, del que van
ser responsables els partits governants, i les cúpules sindicals grans
actors[ de repartiment, no són precisament un horitzó desitjable. Estem
en un moment de grans canvis, ningú sap el que pot succeir perquè tot
depèn del que vagi ocorrent.
Tractar de conservar el que s’està perdent no assegura
que a poc a poc desaparegui. Però les agendes, que vénen marcades per
ens que ningú ha triat, poden sofrir imprevistos a causa de les
inclemències del malestar ciutadà. La vaga general ha demostrat que hi
ha molta gent que rebutja la reforma laboral i les polítiques
d’ajustament. Hi ha qui diu que “només han parat les indústries i els
transports”. Algú respon que “no som un país industrial”. Una tercera
persona afegeix que “els carrers estan plens de gent i això és
l’important”.
Quan la precarietat laboral o l’atur són una realitat
per a la majoria de treballadors i treballadores, les vagues cobren un
significat diferent i les reivindicacions sobrepassen el merament
laboral. En temps de crisi, quan la riquesa és major que en cap altre
moment previ, parlar de sacrificis és molt covard. Després que salvar
als bancs hagi augmentat el deute de diversos països europeus, els
ajustaments sonen a estafa. Una vegada han succeït les revolucions àrabs
i s’han pres places a Europa i EEUU, coneixem la força de la
cooperació.
Durant el pròxim mes veurem de quina manera els grans
sindicats tracten d’administrar la multitudinària resposta en els
carrers i si el govern cedeix en alguns aspectes de la reforma laboral.
En paral·lel a les negociacions entre el govern i els sindicats
majoritaris succeiran coses. La primavera és temps de sortir al carrer
per a aconseguir un rescat ciutadà. El compte enrere per a la convocatòria global del 12 al 15 de maig ja ha començat.
http://madrilonia.org/2012/03/despues-de-la-huelga-empieza-la-cuenta-atras/
