Els multitudinaris actes de desobediència civil, els
processos massius de participació i decisió horitzontal, la
reconstrucció de llaços, de sociabilitats… són trets d’un poderós
moviment: Primavera Àrab, 15M i Occupy Wall Street.
No obstant això,
després de les eleccions del 20N, el múscul –la capacitat d’imposar una
agenda política– i la potència que el 15M exhibia sembla desinflar-se.
Buscant el situar-nos tant en la conjuntura com en el llarg termini,
analitzem l’escenari post-29M.
Gairebé un any després que s’engegués el moviment 15M, és tan difícil
negar la seva rellevància com mesurar els seus efectes. La forma en la
qual va néixer, els procediments conscients d’autoorganització que va
escollir, la seva bel·ligerància antipartidista, el seu rebuig de tot
lideratge i de tota representació, ho converteixen per definició en un
moviment incommensurable, les propietats del qual romanen en el millor
dels casos suspeses en l’atmosfera o dissoltes en la consciència social.
Ha assolit canviar alguna cosa el 15M? Ha introduït alguna
transformació destacable? Segueix si més no viu?
Les eleccions del passat 20 de novembre marquen sens dubte un punt de
reflux important en la seva visibilitat immediata. Com vaig escriure
llavors, la seva potent força deslegitimadora no podia veure’s de cap
manera reflectida en les urnes o només de manera negativa o fins i tot
paradoxal. La victòria del PP, en efecte, és inseparable del fragorós
fracàs del PSOE, indissociable al seu torn de la formidable puixança del
moviment que va començar en la Puerta del Sol al maig de l’any passat.
Podem dir que, per una contradicció al mateix temps dolorosa i
prometedora, la majoria absoluta de Mariano Rajoy i del seu demolidor
programa econòmic és el resultat directe de l’augment a Éspanya, i no
al contrari, de la resistència contra el neoliberalisme i els mercats. O
que la derrota de Zapatero –enunciat d’altra manera– va ser una derrota
de la dreta que l’actual marc electoral no podia de cap manera ni
registrar ni celebrar i que, pitjor encara, només podia lliurar a la
dreta més extrema.
Però aquesta victòria aclaparant del PP, que agreuja sens dubte la
situació i dificulta les lluites, revela també dues coses molt
importants. La primera és que, fins i tot si molts vots escampats han
anat a parar aleatòriament, com partícules quàntiques, a UPyD, el vector
ideològic del 15M és clarament d’esquerres i, encara més,
anticapitalista. La segona és que, enfront de la indiferència apolítica
dels votants del bipartidisme espanyol, la política avui es defensa i
reconstrueix al marge de les eleccions, en un món paral·lel on no pot
tenir, almenys a curt termini, efectes en el govern. L’excepció de Bildu
només posa de manifest, una vegada més, el caràcter excepcional del
País Basc, l’únic lloc d’Europa –anacronisme o avantguarda– on
l’electorat està encara ‘polititzat’.
Pèrdua de llum
Després de les eleccions, és inútil negar-lo, el 15M ha perdut part
de la seva capacitat per a aombrar des de fora, a partir de la llum que
desprenia, un sistema cada vegada més incompatible amb les seves pròpies
promeses i cada vegada més intolerant amb les seves pròpies víctimes.
Com no ho esperava ningú, es va esperar potser massa d’ell. Com va
sorgir al marge dels partits i organitzacions tradicionals, va escapar i
segueix escapant a totes les estadístiques. En el seu reflux, ha deixat
alguns residus combatius, com les assemblees de barri, i alimentat
alguns impulsos reactius, com la marea “verda” o les mobilitzacions
contra les retallades del PP.
No es pot fàcilment calcular la seva influència, però és difícil
negar que el consistent suport a la vaga del passat 29 de març, així com
la massiva participació en les manifestacions convocades aquell dia,
han d’inscriure’s en l’acumulació sincopada que es va iniciar fa ara un
any i la constel·lació d’efervescències que cenyim amb el nom 15M. La
jornada de vaga, que no modificarà la política del govern, ha de
convertir-se en el contrapunt cinètic del 20 de novembre, en el fulcre
d’un nou impuls que reculli i entrellaci de nou totes les consciències
activades durant els últims dotze mesos. La pròpia confrontació ha de
servir a partir d’ara, a mesura que el PP es torni més agressiu en
termes econòmics i més policialment repressiu, per a afinar els
discursos i coordinar les estratègies.
Consistència dels impulsos
Fa uns dies mantenia una discussió absurda amb un amic. Quantes
persones hi ha a Espanya ‘inclinades’ a l’adquisició d’un compromís
polític ferm? Quants potencials militants d’esquerres ha produït el 15M?
Quants d’ells estan disposats a afrontar els riscos de la inevitable
politització organitzada que demanden les amenaces creixents del
capitalisme? Les xifres són també ‘imatges’ i cap d’elles –“3.000” o
“3.000.000”– reflecteix altra cosa que no sigui que l’estat d’ànim del
comptable i la substància fluida del fenomen. No cal fer-se moltes
il·lusions. El 15M no ha vençut als mercats ni detingut les retallades;
ni tan sols ha aconseguit fer dimitir a un ministre o un cap de policia.
Però no pot dir-se que no ha passat res. Inscrit en la mateixa falla
tectònica de la crisi global capitalista que sacseja una mica tot el
planeta, des del món àrab a Islàndia, des de Grècia a EEUU, el moviment
15M ha servit de llevat d’una presa de consciència transversal i
d’enllaç conscient entre diferents protestes disperses; ha modificat,
per així dir-lo, la composició de l’aire.
En les situacions de crisis, no són les dades sinó l’atmosfera el que
compta; quan s’aguditzen els conflictes socials, la destinació d’una
societat es juga no en les estadístiques o en els discursos, sinó en les
emocions incommensurables de les quals es nodreixen. L’inesperat del
15M va ser que sorgís; però més sorprenent encara va ser que es fes les
preguntes correctes i que afinés també, de manera més o menys abstracta,
amb les respostes correctes. I que a més, de manera molt concreta,
construís els espais físics de pràctiques solidàries contràries a la
lògica material del capitalisme: la destrucció, l’aïllament, la
immediatesa, la digestió. És la composició de l’aire la que determina la
celeritat i consistència dels impulsos elèctrics que poblen
l’atmosfera. L’aire només semblava anunciar –com encara anuncia–
tempestes d’acer i plagues mortals. El 15M no garanteix res, per
descomptat, però la seva aparició i persistència dibuixa en l’aire
l’embrió d’altres forces sense les quals, no ja la victòria, no, sinó la
lluita mateixa és impossible.
* Article de Santiago Alba Rico, escriptor, assagista i filòsof madrileny, publicat a la revista Diagonal http://www.diagonalperiodico.net/El-15M-y-la-composicion-del-aire.html
