No és difícil lloar la política actual de la
cervesera Moritz. Representa l’excepció catalana a la norma de
l’empresariat acomplexat català que tracta de semblar bo per tal de no
incomodar l’autoritat competent, que sol actuar amb una incompetència
econòmica destacada.
No es tracta només de la seva inequívoca defensa
del català, des del primer moment de la seva resurrecció, de la qualitat
del producte o de les seves creatives campanyes publicitàries de baix
cost i extraordinari ressò. Hi ha molt més.
Una de les vergonyes històriques del nostre país fou la llarga
tendència al col·laboracionisme (quan no protagonisme) amb el franquisme
de la gran burgesia catalana.
L’empresariat
i les seves institucions, en especial el Foment, van pressionar,
aprofitar o provocar una caiguda dramàtica de les condicions laborals i
salarials dels treballadors del país. De fet, Juan Rosell és un bon
exemple de perillositat social amb corbata.
Tanmateix, i pel que explica
l’historiador anarquista Abel Paz, a les seves memòries, l’empresa
cervesera Moritz va ser de les poques que va donar feina a qualsevol
treballador malgrat la seva implicació en la revolució, només acabada la
guerra. El mateix Paz (pseudònim de Diego Camacho) explica el seu pas
per la cervesera unes poques setmanes al llarg dels anys cinquanta a El
Pie del muro, Tot Editorial, Barcelona, 2000, pp. 330-334. Ens informa
que, a diferència d’altres empresaris que evitaven contractar tot aquell
que havia format part d’un sindicat, o com en el seu cas, havia conegut
les presons franquistes, Moritz era capaç de contractar tothom sense
tenir en compte els seus antecedents polítics i socials, i en unes
condicions raonables per l’època. I probablement els treballadors de la
Moritz devien ser els millors del sector, perquè el comitè (com tots,
clandestins) laboral estava dominat per la CNT clandestina, la qual
cosa, si bé comportava alguns mals de caps als directius, implicava que
sovint els propis treballadors contractaven la gent més preparada (al
cap i a la fi, una de les condicions per pertànyer al sindicat
anarquista era ser un treballador seriós).
Val la pena recordar els antecedents de la Moritz per entendre que el
futur d’una hipotètica Catalunya independent requereix de treballadors
seriosos, amb una cultura professional de primer ordre. Encara que
sobretot, calen empresaris agosarats, respectuosos amb els drets dels
treballadors, capaços de compartir riscos i beneficis amb qui porta
l’empresa al dia. I potser ja va sent hora de prescindir d’aquells
empresaris que, com en el cas dels mesells que a corre-cuita, a Girona
van anar a fer-se perdonar la seva condició de català, tot muntant el
xiringuito de la Fundación Príncipes de Gerona. O els comtes que no
paren de lloar la submissió del nostre país, i la necessitat de fer
reformes laborals en la direcció del feudalisme. O dels Foments que
fomenten la meselleria dels catalans de la banda alta de la Diagonal.
En fi,… com diria Humphrey Bogart, sempre ens quedarà la Moritz
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201729
* Xavier Díez és historiador.
