Quan fa uns dies vaig començar a
escriure aquesta nota tenia en ment al Parlament Europeu. No obstant
això, els esdeveniments econòmico-polítics se succeeixen amb tal
velocitat que aquest comentari ha quedat ja petit i l’absència de
democràcia s’accentua: ara resulta que ni tan sols els governs han
d’estar sotmesos a les formes de legitimitat democràtica i que l’única
preocupació és que els mercats mostrin la seva satisfacció amb aquests.
Comencem per l’única institució electa de la Unió
Europea. En els últims mesos, algú ha sentit parlar del Parlament
Europeu? Ha desaparegut de l’escena. Enfront de les enormes turbulències
que està experimentant la Unió Europea i les importants decisions que
es prenen en el seu nom, no apareix ni una sola referència al Parlament.
A pesar de l’accentuada debilitat de la democràcia en la UE, i que
sempre ha estat un ens marginal en l’estructura de la Unió, és l’única
institució refrendada pels europeus, i ni se la veu, ni tan sols es
pretén que tingui la més mínima importància.
No és només el Parlament. La gestió de la crisi del
deute està sent regida gairebé en exclusiva per Angela Merkel i Nicolas
Sarkozy que decideixen quins seran els passos que hauran de donar els
culpables països deutors i els que hauran de seguir sense fisures els 17
països de l’eurozona i els 27 de la Unió. Que, per altra banda, no
semblen ressentir-se massa d’aquesta situació mentre puguin continuar
tranquils. Tampoc sembla que a Merkel i Sarkozy els molesti que sigui
tan conspicu que siguin ells sols els que decideixin enfront dels seus
17 o 27 copartíceps nominals.
Encara que alguns òrgans directius intermedis de la Unió
mostren una mica més de presència –es reuneixen els ministres, sobretot
els d’Economia i Hisenda, per a preparar les reunions dels seus
respectius caps de Govern– al final accepten els dictats del tàndem
Merkel-Sarkozy, o serveixen per a justificar les pomposes reunions de
Barroso i Van Rompuy, que lluiten desesperadament per fer veure que
manen una mica a la Unió mentre són desautoritzats pels dirigents
franco-alemanys totes les vegades que a aquests els sembla.
Tota aquesta evolució havia de concloure com ho està
fent, amb el nomenament de dos caps de Govern dels països amb els majors
problemes realitzat per canals jurídicament vàlids, però amb el mínim
d’incidència de les ja molt desarborades institucions democràtiques. I
la principal virtut dels quals sembla residir en que són tècnics i no
polítics. Però els mercats estan molt contents i, sobretot, Goldman
Sachs que, una vegada més, aconsegueix que entre els principals
dirigents dels països se situïn –o ells els situen?– els seus antics
empleats o un tecnòcrata grec d’ampli recorregut que, quina casualitat,
va facilitar l’entrada de Grècia en l’euro realitzat.
El greu no és només la falta de democràcia gairebé
total, sinó que aquesta dinàmica no és més que l’evolució natural d’unes
tendències a anar disminuint el paper de les institucions democràtiques
en la vida dels països. S’està privatitzant la política, potenciant
cada vegada més, amb major força i amb menors precaucions, el que la
gestió de la vida comuna no la realitzin els polítics –per molt
insatisfactòriament que siguin triats– sinó agents cada vegada més
directes dels grans poders econòmics.
La disminució del paper dels legislatius, els lobbies
empresarials, les portes circulars, són aspectes ben coneguts des de fa
temps en l’escena política, però els últims esdeveniments apunten a una
potent ampliació d’aquestes dinàmiques i a la gradual substitució dels
polítics per tècnics d’alt nivell dels poders dominants. L’últim i clar
exemple són els nomenaments del cap de Govern de Grècia i el d’Itàlia, i
el fet que són saludats amb entusiasme pels mercats i la immensa
majoria dels dirigents polítics i els creadors d’opinió.
És curiós que els tècnics siguin considerats en tan alta
vàlua, doncs sembla lògic pensar que en general els polítics que manen
tenen darrera d’ells l’assessorament de tècnics de no menor valia que
els que ara s’enalteixen. Tant és el pes d’unes poques persones en els
assumptes d’Estat? En definitiva, es tracta de la negació de la
política.
A Espanya es perceben també aquestes tendències.
Zapatero ha fet gala freqüentment de les seves reunions amb banquers i
empresaris de primera línia i les seves corresponents tècnics per a
orientar la política econòmica, s’estableixen think tanks
per a tractar d’encaminar la trajectòria del país, sorgeixen documents
on els tècnics pretenen no només realitzar diagnòstics del que succeeix,
sinó que aconsellen directament a les més altes instàncies (Rei i
Govern) sobre la trajectòria que s’ha de seguir (vegi’s la iniciativa
Transforma Espanya, per exemple), sent part de la recomanació el gradual
abandó de la política en mans dels tècnics (encara que aquests,
causalitat, siguin els tècnics dels poders econòmics dominants).
La democràcia, feble, imperfecta i insuficient com és, està sent asfixiada pels poders econòmics
en nom d’una molt hipotètica eficàcia que, a més, afavoreix els
interessos més poderosos i deteriora la situació de les poblacions. És
un desenvolupament molt greu, perquè pot conduir a posicions de
dictadura pràctica per part d’una tecnocràcia dirigent minoritària, molt
allunyada dels interessos de la població i sense cap control social. No
s’abandona la política impunement i aquesta degradació de la mateixa
pot tenir conseqüències molt serioses en el futur.
* Miren Etxezarreta és Catedràtica emèrita de Economía Aplicada de la UAB i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa
