Com que n’estic fart d’indignats i indignes, he optat percanviar de paraula. Dic, doncs, que estic emprenyat, fortament molest i
enutjat. Per diversos motius i per les actuacions de diferents polítics
aquests darrers dies. N’esmentaré alguns.
Atribuir a un col·lectiu ètnic o a un grup de persones d’una mateixa
procedència geogràfica les característiques morals o ideològiques que es
deriven de l’actuació d’unes persones concretes –tots els … són uns
lladres, per exemple – és racisme, ho diuen els manuals. Atribuir al
conjunt dels indignats el comportament d’unes persones concretes en un lloc determinat, deu ser una cosa semblant, no?
com a col·lectiu cohesionat, més enllà de l’esforç mediàtic i l’interès
de presentar-los com a únic conjunt, sempre amb voluntat d’atribuir al
col·lectiu –generalment amb ànim destructiu– la forma de ser o d’actuar
d’uns quants (sigui la forma de vestir o la llengua que parlen). El cert
és que s’han vist assemblees locals que reflecteixen realitats locals
diferents, indumentàries i estils estètics, edats, grups de treball,
propostes de tota mena, molts portantveus i cap líder.
Es pot criticar la manca de concreció d’algunes propostes, la poca
organització i, a vegades, un cert divorci entre les assemblees de plaça
i el treball quotidià de les persones que militem en organitzacions
socials. Es pot criticar l’oportunitat d’una acció concreta o la forma
de plantejar-la, opinar sobre intencions ocultes i evidències
explícites, es pot refusar la presència d’agitadors per l’agitació, de
violents pel plaer de la violència, denunciar les provocacions que només
serveixen al poder per justificar la repressió… hi ha molt de debat a
fer, sense idealitzacions ni desqualificacions genèriques.
Estic emprenyat perquè Catalunya –vull dir ara la comunitat autònoma–
no es mereix el Conseller d’Interior que té. Convergència i Unió,
tampoc, si tant es preocupen de la imatge del país, com diuen.
Estic emprenyat contra aquests il·lustres fracassats de
l’independentisme –alguns suposadament d’esquerres– que s’entesten en
negar-nos a les catalanes i els catalans el dret a reivindicar la
justícia social i d’oposar-nos a la brutalitat del capitalisme. Contra
aquesta colla d’opinadors de poltrona i vida assegurada que consideren
que tota reivindicació social és espanyolista per definició. Que obliden
que als Països Catalans hi ha rics i pobres, corruptes i explotadors,
dèficit democràtic i polítics indignes… Que neguen, en definitiva, el
dret a les persones i als pobles a ser lliures, en una indestriable
lluita contra tota forma d’opressió.
Estic emprenyat contra aquells que han fet de la memòria històrica
bandera i que han omplert el país d’homenatges als morts en la lluita
contra el franquisme. Però que ara no dubten en blasmar els mobilitzats
al carrer invocant la memòria d’aquest morts com a defensors de la democràcia.
S’haurien de preguntar perquè anaven a lluitar cap a l’Aragó, aquell
juliol de fa 75 anys, els i les joves idealistes de Barcelona i de
tantes poblacions. Perquè van morir afusellats tants militants de
partits i sindicats. Si per una democràcia esquifida, d’anar a
votar cada quatre anys i prou, o per valors més profunds de llibertat i
de justícia social. No els hi podem preguntar on serien avui, el morts.
Però sí entendre que defensaven. Això seria fer memòria i no perdre un
cop més el papers.
* Salvador Palomar és un activista cultural reusenc, membre de Carrutxa
