El periodista Xavier Montanyà ha visitat Etiòpia i ha escrit per a Vilaweb una sèrie d’articles sobre l’estada al país africà, molt interessants per a conèixer una mica aquest important i complex país. Una lectura recomanada pels amants d’Àfrica.
‘… I què hi vas a fer, a Etiòpia? Que vols adoptar un nen?’ Era la
reacció instantània de molts. ‘Faig o he fet mai cara d’adoptar
nens, jo?’ ‘No, és clar… ehem…’ Silenci. Els ulls delataven una
intensa ebullició mental per mirar de trobar algun altre referent
del país. Esforç infructuós: els etíops mai no han destacat com a
futbolistes. Per contra, són els millors corredors del món: forts,
resistents, valents, solitaris, amb una voluntat de ferro.
Sota la boira plujosa de l’alta muntanya, la imatge d’un home prim,
d’ulls molt grossos, corrent descalç, travessant rius i boscs
d’avets gegantins, és una metàfora viva d’Etiòpia.
Recórrer-la és fer un viatge en el temps. Literal. Viuen en un altre
calendari, el julià. Tenen dotze mesos de trenta dies i un de sis,
cada any. Ara són a l’any 2006. L’any nou és l’11 de setembre. Sant
Jordi, un dels seus mites fundacionals. I la Saint George, una de
les excel·lents cerveses autòctones. A més, hi conviuen moltes
èpoques històriques en un mateix pla. De l’home primitiu a
l’ultramodern, entre reverberacions medievals, feudals, i de la
història antiga. Són, majoritàriament, cristians ortodoxos
tradicionalistes, fet exòtic al continent africà.
L’antiga Abissínia té una superfície una mica més gran que Espanya i
França juntes. Hi ha cadenes d’altes muntanyes, rius, llacs, parcs
naturals, i també, àrees desèrtiques als límits amb Eritrea,
Somàlia, Djibouti i el Sudan. Al sud, fa frontera amb Kenya.
L’altitud fa que visquin en una primavera perpetua, amb paisatges
d’una bellesa impressionant, com les muntanyes suïsses.
Té estructures polítiques pròpies mil·lenàries. És l’únic estat
africà que mai no va ser colonitzat. El primer que va vèncer un
exèrcit europeu, l’italià, l’any 1896, fet que Mussolini venjà,
brutalment, l’any 36. Hi ha 85 milions d’habitants, infinitat de
grups ètnics, 80 llengües i 200 dialectes. La llengua principal és
l’amhàric, amb un alfabet de 237 caràcters.
L’any 1975, amb Haile Selassie, es va extingir una dinastia reial
que, segons ells, es remunta a Salomó i la reina de Saba. La
història més remota és viva i present avui pertot arreu. Axum,
Lalibela, Harar, el llac Tana, les fonts del Nil, Adwa, Dire Dawa,
el tren Addis Abeba – Djibouti, Menelik, els jueus falaixes, els
castells de Gondar, el Camelot africà…. L’artista Wosone Kosrof,
autor d’unes belles teles il·lustrades d’inscripcions en amhàric,
diu: ‘ Hi ha moments que els mots són com la màgia. De cop, es fan
vius, i allò que la gent vol que passi pot passar. L’únic que has de
fer és dir-ho.’
Potser ací és veritat que la història és un conte emfasitzat per la
megalomania rica en bruixeria de l’estat. La seva petja reneix en la
quotidianitat. Les arts i la literatura són molt riques, hereves
d’un passat molt arrelat. I, a la vegada, atentes a la modernitat,
tot i que fa relativament poc que el país es va obrint al món. Van
viure al marge de les colonitzacions. Mai una cultura invasora no
els va prohibir i anihilar la tradició, que es va continuar
transmetent de generació en generació. Haile Selassie, el megalòman
Rei de Reis, després de tretze anys com a regent, va governar el
país del 1930 al 1975, entre el deliri diví i la dramàtica realitat
de la misèria i la fam. Va ser enderrocat i assassinat pel Derg, una
junta militar que, sota la direcció del tinent coronel Mengistu
Haile Mariam, va instaurar una sagnant dictadura comunista, fins el
1991. Aïllament. I més aïllament.
En certa manera, l’estratificació de la història en el present els
hauria pogut fossilitzar. Després de moltes dècades de governants
autoritaris, per la gràcia de les espases, de Déu, o de l’URSS, la
repressió és molt present en la vida política i social. La
submissió, el secretisme, l’espionatge i la delació són el teló de
fons. Mai no se’ls ha permès d’avançar gaire en el terreny de les
llibertats i els drets humans. Avui és un dictadura disfressada de
democràcia. L’estat viola la llibertat d’expressió. Hi ha
periodistes i polítics a les presons. Els partits opositors i les
organitzacions de drets humans han de suportar enormes restriccions.
No es tolera la dissidència. Les protestes pacífiques es
reprimeixen. La detenció i la reclusió arbitrària, la tortura i el
maltractament són habituals. Hi ha desallotjaments forçats a gran
escala arreu del país.
Els etíops semblen haver viscut, de sempre, en un altre pla de la
realitat. Això forja una personalitat molt forta, molt patriòtica
(sovint, carregant), orgullosa i tan rica en història i cultura que
tens la sensació que viuen en un món imaginat, fictici, entre la
Bíblia i el cinema 3-D. A Etiòpia, la llegenda és realitat. No hi ha
realisme màgic. La realitat ho és.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4164267/20140105/etiopia-viatge-temps.html
Addis Abeba, la nova flor
La capital, Addis Abeba –‘la nova flor’, en amhàric–, és a 2.500
metres d’altitud, sota les altes muntanyes d’Entotto, entapissades
d’eucaliptus, pins i avets. Té més de tres milions d’habitants. És
una ciutat molt jove. Tot un món. La va fundar el rei Menelik II el
1887 i, d’aleshores ençà, ha estat en construcció permanent. Ho va
remarcar Evelyn Waugh, l’any 1930, convidat a la coronació de Haile
Selassie. També Ryszard Kapuscinski, el 1963, quan va assistir a la
fundació de l’OUA. Ho pot constatar, avui, qualsevol visitant. Tot
ho trobes cap per avall. Les empreses constructores xineses, fidels
aliades de l’estat, s’han proposat de refer-la de nou. Grans
avingudes, rotondes, centres comercials, places, edificis, grues,
buldòzers, piconadores, carrers aixecats, asfalt, ciment, rocs,
reixes i exèrcits de treballadors xinesos, que donen ordres als
africans.
Addis Abeba, seguint el model vietnamita, vol ser el tigre d’Àfrica.
Què en faran, dels milions de ciutadans que no entren en el
projecte?
És l’exemple viu del gresol d’èpoques històriques del país. Nens
pastors descalços, vestits pobrament, guien els ramats per les grans
avingudes, entre moderns Range Rovers, autobusos, taxis Lada,
velomotors, tartanetes de cavalls i corrues d’ases de càrrega. Nenes
amb uniforme escolar. Llampants executius amb maletí. Gernacions de
captaires, escrofulosos, raquítics, cecs, nans, capgrossos,
mutilats, poliomielítics, boigs i nens salvatges. Capellans
ortodoxos. Catedràtics togats. Velles devotes, sota un vel blanc.
Noies ultramodernes, de suplement dominical. Gossos, gats, cabres,
micos, voltors, esquirols, llangardaixos, rates, puces i els pispes
més fins del món. Barris de barraques de llauna ondada, al costat de
gratacels de vidre. I molts edificis en construcció, tots cosits de
rudimentàries bastides fetes amb pals d’eucaliptus. La visió és
explosiva, brutal. La vida, enèrgica, estrepitosa, delirant. A la
nit se sent l’udol i la fortor de les hienes, que baixen dels caus
muntanyencs per menjar carronya.
És època de pluja. Cada dia plou, a bots i barrals. Minuts abans del
xàfec, és com si un gegant trepitgés un formiguer. Les multituds
miren el cel, assenyalen els núvols; corren, corren, i xoquen,
xoquen, nervioses; cerquen aixopluc, tapant-se com poden, amb
plàstics, mantes, túniques i para-sols. Enmig de la foscor, tot són
ulls esbatanats i interjeccions incomprensibles en amhàric:
‘Hihihi… Hihihi…’ Quan surt el sol, es relaxen com els caragols.
Torna la vida. Avui és diumenge. Passejo. És una imatge bíblica.
Legions de captaires s’arrengleren disciplinadament entorn de les
esglésies, per rebre l’almoina setmanal. Alguns semblen mig morts.
N’hi ha un d’estès de bocaterrossa. La gent li tira monedes,
bitllets i medecines.
Hi ha terrasses de cafès dedicades a la lectura de diaris. Els nens,
en comptes de vendre’ls, els lloguen. Tots els oficis han
ressuscitat: cirabotes, mecànics de paraigües, els de la bàscula, la
senyora del cafè, vigilants d’aparcament, netejacotxes, lladres,
diaques, pigalls de cecs, lectors de la Bíblia, acròbates, venedors
ambulants de joies, de novel·letes, DVD, diccionaris, escombres,
fregalls, pintes, targetes de mòbil, paper de vàter… de tot allò
que us pugueu imaginar. Al barri del Merkato, un dels mercats a cel
obert més grans del continent, les putes cobren mig dòlar.
Un senyor distingit, molt alt, elegant, es passeja entre les
paradetes de llibres vells. Ahir no hi era. Vinc a cercar uns
llibres que vaig demanar a un musulmà barbut. No els té. El senyor
elegant se m’acosta. ‘Què cerqueu? Us puc ajudar?’ Llibres vells
d’història i de política. ‘Algun en concret?’ No, en general…,
dic, per si de cas. Em dóna quatre indicacions de llibreries. Quan
me’n vaig, apunta al cel amb el paraigua, i diu: ‘Els millors no els
trobareu mai. Recordeu que hi ha molta censura.’
Cap al tard, el cel és de color violat. Sento uns crits salvatges,
inquietants. Surten de la profunditat. No se si és una persona o una
bèstia. Segueixo el so. Una dona embogida fa voltes i voltes a una
església. Té la mirada a tres quarts de quinze. Més enllà de la
realitat. Està histèrica, excitada. De tant en tant, queda com
garratibada, s’agenolla, brama, gemega, clava cops de cap epilèptics
a terra i a les parets. ‘Està endimoniada’, m’explica un noi que ven
missals i estampetes. ‘Cada diumenge la família la porta aquí per
guarir-la. Aquest església té una força espiritual exorcista.
Foragita qualsevol dimoni. L’aigua beneita també és miraculosa. Sana
la sida i el càncer. A la meva dona li ha guarit un càncer d’ossos.
És la fe. A aquest do, hi podem accedir, si Déu vol.’ Se senya tres
vegades i fa un petó molt dolç als barrots de la reixa del carrer.
Amén.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4164268/20140106/addis-abeba-nova-flor.html
La maledicció de les roses
Hivernacles i més hivernacles. Grans extensions d’hivernacles de
plàstic per a conrear roses. Tombem per un camí de sorra, fins al
llac Ziway. Més hivernacles. És una de moltes concessions estatals a
multinacionals de floricultura que exporten a Europa. L’estat no té
en compte la vida dels pagesos ni la biodiversitat. Són una agressió
als seus drets humans i ambientals. És el ‘landgrabbing’,
l’acaparament de terres. La nova tragèdia africana.
‘La maledicció de les roses… Els hivernacles fan quatre
quilòmetres de llargària per un de fondària. S’han instal·lat aquí
perquè els cal moltíssima aigua. Des que hi són, el llac ha
retrocedit deu o vint metres. Abans arribava fins al camí. Quan no
puguin treure’n més aigua, marxaran a una altra banda’, m’explica un
jove pescador. ‘Sovint hi veiem peixos morts pels pesticides. Cada
dia hem d’anar a pescar més lluny. Però encara hi ha una cosa
pitjor. Totes aquestes terres eren de conreu tradicional. La
subsistència de les nostres famílies. El govern les va fer fora, a
la força. Sense indemnitzar. Molts se n’han anat d’aquí. No podien
viure. En canvi, l’empresa ha contractat moltes noies jovenetes. Les
exploten. Cobren uns sous ridículs. Menys d’un euro diari. Ara i
adés cauen malaltes, de respirar els productes químics. Treballen
com esclaves.’
Circulem pels camins que envolten els hivernacles. Sher Ethiopia
Flowerfarm és una gran companyia neerlandesa de floricultura. A dins
hi ha un hospital, un estadi de futbol i un club per als directius
de l’empresa. Com a les antigues plantacions colonials. És l’hora de
plegar. Centenars de noies, amb túniques de tots colors, surten del
recinte i enfilen cap a la carretera, a pas lleuger, en un ordre
perfecte. Recorda la sortida dels obrers de la fàbrica dels germans
Lumière. De tant en tant, han de deixar pas als camions cisterna que
reguen els caminets. No fos cas que la pols fes malbé les roses.
A Anglaterra, per exemple, molts supermercats ja no compren roses
etíops. Sabem d’on venen i en quines condicions es conreen moltes de
les roses que comprem la resta d’europeus?
Prop del llac Ziway, com a moltes altres zones, hi ha
desallotjaments forçosos que afecten centenars de milers de persones
i moltes hectàrees de terres conreables. A Colòmbia, Indonèsia i
Sierra Leone, per exemple, les dediquen a produir agrocombustibles.
A Etiòpia, a les flors i l’agricultura. Grain i més associacions de
defensa de l’agricultura tradicional han denunciat l’empresari indi
Ramakishna Karuturi, l’amo de les roses del món, que en diuen. Ara
s’ha centrat a Etiòpia, un país on, cíclicament, hi ha períodes
terribles de fam. I ha ampliat el negoci a l’arròs, el sucre, l’oli
i els cereals. L’empresa del llac Ziway no és seva, però totes
funcionen igual. Té centenars de milers d’hectàrees arrendades per
tot el país. A la regió de Gambella, on m’aconsellen de no
acostar-me perquè és fortament militaritzada, més de la meitat de la
terra conreable ha estat cedida a empresaris indis i de l’Aràbia
Saudita.
Etiòpia, un país de crisis alimentàries on, en certes zones, el
menjar bàsic de la població depèn de l’ajut internacional, ja ha
lliurat un 10% del terreny agrícola a inversors estrangers, que
produeixen per al mercat internacional. Espremen i dessagnen
l’Àfrica.
En el darrer informe d’Amnistia Internacional llegeixo: ‘El programa
de creació de nous pobles, que implicava el reassentament de
centenars de milers de persones, es va dur a terme a les regions de
Gambella, Benishangul-Gumuz, Somali, Afar i Nacions, Nacionalitats i
Pobles del Sud. Aquest programa, teòricament concebut per a millorar
l’accés als serveis bàsics, pretenia ser voluntari. Però, segons que
s’ha sabut, molts dels trasllats han estat imposats. S’ha rebut
informació sobre desplaçaments de població a gran escala, a vegades
acompanyats de denúncies de desallotjaments forçats, en relació amb
l’arrendament de grans extensions de terreny a inversors estrangers
i amb projectes de construcció de preses.’
http://www.vilaweb.cat/noticia/4165529/20140107/malediccio-roses.html
El gran renaixement etíop
‘Tis Abay’ vol dir, en amhàric, l’aigua que fuma. Paraules màgiques
per als antics aventurers. La quimera, el somni, d’aquells homes que
van posar noms als rius, a les muntanyes, i les van dibuixar als
mapes. Tenien el verí a la sang. L’atracció de l’abisme. Descobrir
el que era inconegut, travessar la frontera del que era visible,
prohibit. Si la presència de la mort és allò que distingeix
l’aventura del joc, els exploradors eren alquimistes de l’equilibri
entre el risc i el plaer de la bellesa, i l’ànsia de descobrir nous
mons.
La primera visió que tens de les cascades del Nil Blau, prop del
llac Tana, és talment posar un peu a la lluna.
Puges i baixes per corriols relliscosos, verticals, plens de roques
i arrels traïdores. És dissabte, dia de mercat. Hi ha un tràfec
intens de gent i bestiar. Cal fer giragonses arriscades entre
cabres, ases, senyores amb càntirs de llet, pastors embolicats amb
mantes i tifes de vaca. S’ha de passar un pont de pedra, i un pont
de ferro, penjant, impressionant. La base del pont, reixada, s’obre
a l’abisme. Uns nens pastors les passen magres per fer avançar unes
cabretes, garratibades de pànic. Tot d’una, en un revolt, apareixen
les cascades, un enorme saltant d’aigua, com si la terra s’esberlés
en raigs fumejants, espessos, com sang de xocolata, dolls de coure
líquid. ‘I tota aquesta aigua, se la queden els egipcis, milers de
quilòmetres més avall. Ens la roben. Ara estan molt enfadats. Tenen
por de quedar-se sense, perquè nosaltres en reclamem la nostra
part’, m’expliquen uns vigilants asseguts al penya-segat, envoltats
de vaques que pasturen.
El Nil Blau aporta el 80% del cabal del llegendari Nil, que tots
associem amb Egipte, país que se n’aprofita sense aportar-hi ni una
gota d’aigua. La resta, el 20%, ve d’Uganda, del Nil Blanc. Els
vells tractats colonials i un acord signat entre Sudan i Egipte als
anys cinquanta han afavorit, en exclusiva, aquests dos països.
Etiòpia, però, des dels anys noranta, treballa per aprofitar-ne el
potencial hidroelèctric, vendre energia als països del voltant i, a
més, acumular aigua de regadiu. Té projectes de preses per tot el
país. Aquí ha començat a construir la Grand Ethiopian Renaissance
Dam. Egipte està indignat. El juny passat, abans del cop d’estat, el
president Mohàmmed Morsi, amenaçava: ‘Com a president de la
República, us confirmo que totes les opcions són damunt la taula.
Egipte és un do del Nil i el Nil és un do d’Egipte.’ El govern etíop
els acusa d’apel·lar a ‘drets colonials il·legítims’ i va fent la
seva. Egipte té un problema. Etiòpia sap que amb la Grand Ethiopian
Renaissance Dam i més projectes similars pot recuperar el paper
geopolític a la zona: la mar Roja, la conca del Nil i l’Àfrica
oriental. A més, l’aliança econòmica amb la Xina l’allibera
d’imposicions ambientals i de les condicions de les institucions
financeres internacionals. Els xinesos s’han implicat moltíssim en
la construcció: carreteres, autopistes, preses, edificis,
indústries, mines… Res no els atura. Tot els és igual. Un detall.
Fonts fidedignes m’han assegurat haver vist xinesos emmanillats
treballant en la construcció de carreteres.
L’ajut financer xinès és primordial per al govern etíop en un altre
projecte de presa al sud, al riu Omo, la Gilgel Gibe III Dam. Els
etíops han tingut dificultats de finançament perquè els estudis
d’impacte ambiental la qualifiquen de catàstrofe per a la vida
indígena i ambiental. No tan sols per al sud d’Etiòpia, sinó també
per al nord de Kenya, la gent del llac Turkana, per a qui la
ramaderia és la principal font de vida. Però aquestes dues darreres
dècades ha esdevingut insostenible. La sequera del 2011 va ser
devastadora. Més d’un quart de milió de persones de la regió del
Turkana viuen d’ajut alimentari. 9 de cada 10 amb menys d’1,25
dòlars diaris. La presa etíop Gilgel Gibe III Dam pot transformar el
llac Turkana en la mar d’Aral d’Àfrica, i destruir ecosistemes i
vides humanes. Arguments negligibles per a la filosofia inversora de
la Xina. Egipte, Sudan, Etiòpia, Kenya… seran els futurs escenaris
de les guerres de l’aigua?
http://www.vilaweb.cat/noticia/4164275/20140108/gran-renaixement-etiop.html
Haile Selassie, per la gràcia de Déu
Gran esdeveniment. És dia de graduació a la Universitat d’Addis
Abeba. Als jardins, festival d’estudiants vestits de gala, amb
togues negres, capes proprades i bonets. Somriuen, s’abracen, es
fotografien. Molts han vingut amb la família. Es fa estrany. Sembla
una escena de l’antiga Roma, al cor de l’Àfrica negra. L’escola, la
universitat, l’estudi, són conceptes molt respectats pels etíops. De
fet, és una de les primeres idees que Haile Selassie I va inculcar
als seus súbdits. Potser una de les poques coses positives,
perdurables, que va encertar en els seus tretze anys de regència i
quaranta-cinc de regnat. A banda d’impulsar l’aviació i instaurar la
figura del botxí professional, que matava, en privat i d’un sol
tret, en comptes de fer-ho en públic, seguint el mètode i durada
d’agonia que triaven els familiars de les víctimes de l’ajusticiat.
El Negus Nagast, o rei de reis, era un petit gran home, amb un
desmesurat concepte d’ell mateix, dels seus poders terrenals… i
divins. Es feia dir el Lleó de Judà i, gràcies a la màgia
genealògica, va aconseguir ser considerat l’últim emperador de la
nissaga de Salomó i la Reina de Saba. Haile va arribar a tenir prou
renom internacional, per la seva resistència contra la invasió dels
feixistes mussolinians, del 1936 al 1941. En un valent discurs a la
Societat de Nacions, que ha fet història, va denunciar al món, amb
valentia, l’ús del prohibit gas mostassa contra el seu poble
indefens: ‘Tot d’una, nou, quinze o divuit aeroplans italians anaven
i venien deixant anar una pluja d’iperita […] que queia
ininterrompudament causant la mort dels nostres soldats, dones,
nens, ramats, rierols, llacs, pastures. […] Els qui bevien l’aigua
on havia caigut la pluja tòxica o menjaven alguna cosa que hagués
estat en contacte amb el verí morien en espantosa agonia. […] He
decidit venir a Ginebra només per fer saber al món civilitzat el
turment infligit al poble etíop.’
Era un ésser paradoxal. Malgrat considerar-se emperador ‘per la
gràcia de Déu’, i haver dictat una constitució que, amb la pretensió
de modernitzar el vell sistema feudal, concentrava tots els poders
en la seva diminuta persona, va aconseguir ser admirat, als anys
trenta i quaranta, per progressistes d’arreu del món. Entre els
panafricanistes era un mite. Per als rastafaris, el Messies. A
l’Àfrica va assolir gran prestigi i poder moral. Va mitjançar en
molts conflictes, no sempre reeixidament, i apadrinà la fundació de
l’OUA, a Addis Abeba, l’any 1963. Curiosament, però, mentre donava
suport a molts moviments africans d’independència, era implacable
amb els independentistes d’Eritrea i l’Ogadén que volien
alliberar-se del jou imperial etíop. És a dir, d’ell.
A la fi, però, la realitat es va imposar. El món va saber l’abandó i
la fam que matava milers d’etíops, les mortals sequeres de què eren
víctimes, la repressió que exercia, la paranoia que l’alimentava.
L’any 1974, una revolta popular encapçalada per militars va prendre
el poder i, mesos més tard, el van liquidar. El líder, el tinent
coronel Mengistu Haile Mariam, és condemnat per genocidi i refugiat
a Zimbabwe, gràcies al seu amic, el també sàtrapa llegendari, Robert
Mugabe.
Haile Selassie, o el seu fantasma, encara és present a Etiòpia, en
pòsters, estampetes i estàtues. Però no se’n parla gaire. Per a
alguns, els rastes i els més patriotes, encara és un mite.
A la Universitat d’Addis Abeba hi ha l’excel·lent Museu i Biblioteca
de l’Institut d’Estudis Etíops, en un antic palau del Negus, que
conserva algunes de les seves cambres privades. El llit imperial, on
dormia amb el seu gosset Lulú. El despatx imperial, on signava
sentències de mort. La caixa forta imperial, on guardava la corona,
les joies i els tresors més preuats. Una galeria amb les joguines
imperials: petits carros de combat d’or, avionetes d’argent, ullals
de cadell d’elefant, plats de porcellana amb la seva cara…. regals
de col·legues coronats i dictadors de tot pelatge. I el seu bany
imperial privat. Blau cel. Blau diví. Blau imperi. Tassa de vàter
inclosa. Fa gràcia de veure parelletes joves, amb l’iPhone a la mà,
fent-se fotos al seu lavabo, a la dutxa, davant del mirall. Quina
pinta devia fer el petit gran home despullat de pèl a pèl, com
qualsevol pelacanyes? Aquest vàter el dessacralitza. El vulgaritza.
El patetitza.
Per associació d’idees, no em sé estar de rememorar la seva fi, al
llit, ofegat amb un coixí, en presència de Mengistu. Corre la brama
que es va morir convençut que encara era l’emperador, amb tots els
poders. Hi ha boigs que es pensen que són Napoleó. Ell en tenia prou
de creure’s Haile Selassie. Oficialment, van dir que s’havia mort
dormint, de matinada, el 27 d’ agost de 1975. El Derg el va voler
esborrar de la història. No va comparèixer mai més. Ni cadàver. La
pista del seu cos es va perdre al vell palau de l’Old Gebbi, la
gàbia daurada on vivia reclòs. No hi va haver funeral. Ni
enterrament. Censura. Silenci. Quan el règim comunista va caure, van
trobar els seus ossos, quatre metres sota terra d’un altre lavabo:
el del tinent coronel Mengistu.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4164279/20140109/haile-selassie-gracia-deu.html
Els màrtirs del terror roig
El ‘Red Terror Martyrs Memorial Museum’, d’Addis Abeba, és una
edifici nou, anodí, situat a la plaça de Meskel, un ermot, un
no-lloc, que, de segur, deu haver viscut temps millors. Bona part de
la plaça són grades mot amples, esglaonades, per als banys de masses
als quals eren tan afeccionats els governants etíops, bé a l’època
del Negus, bé a la de Mengistu. Avui, l’herba hi creix pertot arreu.
Hi volen plàstics i papers. Les parelles hi festegen, els nens hi
corren, hi juguen a futbol, i les cabres i els vedells pasturen per
on poden, allà on no hi ha taxis, ases ni tartanes aparcades.
A l’entrada del memorial, hi ha una escultura de tres dones tristes.
‘Never ever again.’ Una placa informa que va ser inaugurat l’any
2010 per Kebebushe Admasu, una mare, a qui van assassinar els fills
en un dia. ‘As if I bore them all in one night, they slew them in a
single night.’ A l’entrada, una frase d’Albert Camus: ‘In order to
exist once in the world, it is necessary never again to exist.’ S’hi
respira solemnitat, dolor i molt de respecte. Es calcula que, entre
300.000 persones i 500.000 van ser assassinades, a Etiòpia i
Eritrea, del 74 al 91, durant el règim comunista del Derg.
En el règim de Mengistu, la tortura, la repressió i l’assassinat van
ser habituals. Entre les víctimes inicials, hi ha Haile Selassie i
seixanta funcionaris, ministres i membres de la família reial,
afusellats públicament. L’any 1994, Mengistu i els seus
col·laboradors van ser acusats de la mort de prop de 2.000 persones
durant l’anomenat ‘terror roig’, entre el 1977 i el 1978. Després
d’un judici interminable, l’any 2006, els tribunals etíops havien
condemnat 1.018 persones. 6.426 més continuaven pendents de judici.
Més de 3.000 eren a l’exili, com Mengistu, condemnat a mort ‘in
absentia’ per genocidi. És difícil, però, que la sentència arribi
mai a complir-se. No sembla que Mengistu vulgui abandonar Zimbabwe.
Ni que Mugabe estigui disposat a concedir-ne l’extradició.
Sens dubte, al règim de Mengistu hi va haver terror, que no hauria
de fer oblidar el terror anterior, el del Negus, ni el posterior,
l’actual, més democràtic. Mengistu i els seus han estat jutjats i
investigats. Menelik, Selassie o els governants d’avui, no. Recorro
les sales del museu. L’exposició dels aparells del terror, porres,
tenalles, ferros diversos, cadenes, fuets, manilles, mètodes de
propaganda, de tortura i més monstruositats. És colpidorament
pedagògic. Com el Museu d’Auschwitz.
És colpidora la darrera foto de Haile Selassie, detingut, entrant en
un Wolkswagen escarabat. Simbol dels nous temps i de la decadència
imperial. També, la de Mengistu, amb una ampolla d’un líquid vermell
a la mà, com si fos un còctel molotov de sang. Es veu que en un
míting en va llançar uns quants a les masses, advertint de les
massacres que patirien. Hi ha AK-47s, vietnamites, armes,
localitzacions de presons, urnes farcides de roba, pintes,
dentadures, carteres, rellotges, sandàlies i més pertinences dels
afusellats. Una vitrina amb el jersei foradat de bala d’una víctima
(donat per la mare), murals gegants amb fotos de morts i
desapareguts, fotos d’escorcolls policíacs, de confessions
públiques, d’eines de tortura, algunes amb el maniquí corresponent,
per a entendre’n el funcionament. En lloc destacat, uns peus
esculpits en fang, trencats, amb taques de sang, que il·lustren
sobre els efectes més específics del terror roig en determinades
parts del cos dels opositors.
Un rètol explica que quan una família reclamava el cos d’un mort els
militars els feien pagar la bala.
I, finalment, els cementiris clandestins. 725 a tot el país. S’hi
han identificat les restes de 4.855 morts, que han estat dipositades
en llocs religiosos. Alguns, però, són al museu. Impressionant. Tot
de nínxols de vidre, amb els ossos, les fotos de les víctimes, les
cordes que els lligaven i els objectes personals, més íntims, de
molts éssers assassinats i soterrats, d’amagat, en les fosses
comunes.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4166162/20140110/martirs-terror-roig.html
Del Negus a Bob Marley
‘Al començament, va ser molt dur. Vaig venir del Carib, amb el meu
marit, l’any 1976. Érem rastafaris i militants del moviment “Back to
Africa”. Haile Selassie, el nostre Mesias, el Déu Negre, ens va
convidar a venir quan va visitar Jamaica, l’any 1966. Vam arribar
que no teníem res. Anavem gairebé nus. Vam començar de zero. Teníem
terres, sí. El Negus ens les havia cedit, però no hi havia aigua.
Cada dia havia de fer, a peu, descalça, molts quilòmetres fins el
riu. Va ser terrible. No coneixíem el país. No parlavem amàric. La
gent era amable, però no ens entenien. Molt dur. Duríssim… Però
teníem molta fe i ens en vam sortir. D’altres, no. Amb Mengistu, va
ser pitjor, ens va confiscar les terres. Uns van tornar, d’altres
van morir. Si al principi érem uns dos mil, ara en quedem uns tres
cents, o menys’, m’explica Sister Joan, una de les pioneres de la
comunitat rastafari de Sashemene, a uns dos cents quilòmetres al sud
de la capital.
És l’unic poble d’Etiòpia on pots comprar paper de fumar. Smoking
vermell estandart, Made in Spain, o Rizzla blau, king size.
Sister Joan té un bonic restaurant especialitzat en cuina jamaicana.
També ha muntat una organització que recull diners pels pobres de la
comunitat. Es fa càrrec de tres families. Em presenta el fill, i la
neta. Tots dos nascuts aquí. Ja van per la tercera generació. El bar
és pura història del rastafarisme. Haile Selassie, Bob Marley, la
bandera del Lleó de Judà… Hi ha fotos del predicador jamaicà
Marcus Garvey, l’home que l’any 1916, va pronosticar: ‘Mireu a
l’Àfrica, un rei negre serà coronat, perquè el dia de l’alliberament
és a prop’. Etiòpia, aleshores, tenia prestigi entre els moviments
d’alliberament dels negres americans. Mai no havia estat
colonitzada. Els jamaicans, gràcies, al “Time”, van tenir noticia de
la coronació de l’Emperador Haile Selassie (1930). A les fotos, era
reverenciat per caps d’estat blancs i membres de la reialesa
mundial. La revelació. Era ben clar. Claríssim. La profecia s’havia
complert. Haile era el Mesias. Etiopia, la Terra Promesa.
Inspirant-se en el nom pre-imperial del Negus, Ras Tafari, va nèixer
el rastafarisme, una cultura, una religió, una forma de viure. Molts
jamaicans i militans panafricanistes van donar suport a Etiòpia en
la seva resistència contra el feixisme italià, que va ocupar el
país, del 36 al 41. Mé tard, Haile, agraït, els va cedir unes
terres, i poc a poc, sobretot als anys 60-70, rastes jamaicans, i
d’arreu del món, s’hi van anar instal·lant. Bob Marley va
popularitzar el moviment a escala mundial. No obstant, per molts
dels seus seguidors, es fa difícil d’entendre la ideologia
rastafari. Costa associar la idea de llibertat, amb un personatge
autoritari, feudal, que creia governar per la gràcia de Déu i, a la
vegada, es considerava un déu.
‘Mira, em diu Sister Joan, aquest de la foto és Bob Marley quan ens
va venir a visitar, l’any 78. El meu difunt marit. I jo. El nen que
té als braços es Yusef, un dels primers que va nèixer a Sashemene.
Vam ser molt feliços aquells dies amb ell. Ens vam anar a banyar al
balneari de Wondo Genet. Aquí tens la foto. Xerràvem, bebíem,
cantàvem. Va ser una gran festa. Bob ens va dir que, quan morís,
volia ser enterrat aquí, però el govern de Jamaica no vol’.
Els membres de la Jamaican Rastafarian Development Community de
Sashemene viuen en una mena de llimbs legal. El govern actual els ha
retornat bona part de les terres, però no acaba de definir-se sobre
el seu status i nacionalitat. El fill de Sister Joan ha seguit tota
la conversa, assentint amb el cap, mentre es cruspia un peix fregit.
‘Jo, per exemple, em diu, he nascut aquí, la meva bandera és la del
Lleó de Judà, però el meu passaport és, obligatòriament, jamaicà. I
jo mai no he estat a Jamaica. Nosaltres voldríem que se’ns
considerés com una més de les ètnies etíops. Volem tenir els
mateixos drets que tothom. Ens ho mereixem’. Se’m queda mirant
fixament, seriós, amb l’esquelet del peix a la mà, i tot de trocets
de peix fregit a la barba. Baixa la mirada, sospira, arrenca els
ulls del peix, se’ls fica a la boca amb delit, i apura d’un glop
l’ampolla de Mirinda. Del jardí, entra una flaire excel·lent de
marihuana.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4164280/20140111/negus-bob-marley.html
L’illa de les dones
Un dia, un amic científic, doctor en libel·lules, obsessionat en la
recerca d’especies úniques i llibres de vell, em va assegurar que
les darreres sirenes del planeta es podien veure al Llac Tana, a
Abissínia. Així l’anomenava ell, encara. En record seu, deixant-me
portar per les casualitats, m’acosto a Bahar Dahr, a les ribes
d’aquest mític llac, un indret màgic, de conte de fades, on neix el
Nil Blau. Era l’antiga pàtria dels jueues etíops, els falasha, la
majoria dels quals, després de segles de persecució, van ser
traslladats a Israel.
A les ribes del llac hi ha hipopòtams, pelicans, micos, cocodrils, i
esperpèntics marabús gegants, que es passegen com éssers humans per
les terrasses dels bars. Fa 85 quilòmetres de llarg, per 65 d’ample.
És el tercer llac més gran d’Àfrica, després del Victòria i el
Tanganica. Té forma de cor. En les seves aigues de coure, hi ha 36
illes i 20 monestirs. Tot està impregnat del misteri de les aigües
quietes. “Silenci, em diu el barquer, estigues atent. Passem prop
d’un cocodril, el veus allà? Els cocodrils no tenen llengua, són com
Déu, et transmeten la saviesa directament al cor, sense dir ni una
paraula.” A la boca del Nil Blau, allà on s’inicia el seu recorregut
cap al Mediterrani, mandreja una familia d’hipopòtams.
De les sirenes, ni rastre. Un vell recorda, però, en nits de lluna
plena, els cants dels manatís, i les seves siluetes retallades,
contra la foscor de l’horitzó. La pell brillant, sensual, com dones
d’aigua que es miren al mirall del fons del llac.
Alguns monestirs de les illes es poden visitar, però molts
prohibeixen l’entrada a les dones. Passa sovint en aquest país. A
més d’un masclisme força extés, hi ha l’ultraconservadurisme cristià
ortodox, la qual cosa no impedeix, però, veure als bars de nit
homes grans amb noies menors d’edat, com la cosa més normal del món,
acceptada socialment. Podrien ser les seves filles. O les netes,
fins i tot. La tradició permet el matrimoni d’adults amb nenes,
moltes de les quals, després, en fer l’acte sexual o al parir,
pateixen desgarraments que els dificulta el control de les seves
necessitats fisiològiques. Les males olors i les infeccions fan la
resta. Les nenes queden estigmatitzades per sempre més. Les fan
viure apartades del poble. Avui dia, aquest problema està en vies de
control·lar-se per llei. A més, hi ha Hospitals de Fístula
especializats en atendre les noies.
“Si vols que t’hi acosti, prop d’aquí hi ha un monestir on sí que
deixen entrar dones. Hi ha moltes novícies i monges”, em comenta el
barquer. M’agrada la idea. Des que vaig llegir, d’adolescent, el
“Decameron” i “Venus en el claustre”, la meva devoció cristiana es
va decantar, unidireccional, cap a les monges.
Atraque’m. Acaba de ploure. L’illa regalima i brilla per tots els
recons. Els arbres centenaris són d’un verd maragda. Les roques
estan entapissades de molsa. El terra és molt relliscós. Pugem per
un caminet cap al monestir. Hi ha monges rialleres, molt masculines,
val a dir, però. Venen artesania i ensenyen els tresors de la
biblioteca. Meravelloses edicions antigues, pàgines de pell de
cabra, escrits a mà en ge’ez, l’etíop clàssic, que, avui, només els
estudiosos del sagrat saben desxifrar.
Dalt de tot del camí, ens espera un monjo jovencell, silvestre i
delicat. Sembla fugat d’un film de Pasolini. Només parla amàric. Li
agrada acollir els visitants i gaudeix, com una criatura, tocant les
campanes i fent postures per les fotos. M’ensenya les pintures
murals. Semblen un tebeo. Davant les escenes del dimoni, fa un
escarafall infantil de pànic i passa de puntetes. Em quedo bocabadat
contemplant el cap de Joan el Baptista. Té barba de quatre dies, li
han crescut ales d’angelet a les orelles, i vola pels cels com una
papallona. El monget sembla especialment satisfet, i riu, inclinant
el cap endavant i fregant-se les mans.
Quan sortim fóra, mira el cel. És l’hora de l’Angelus. Se’n va de
pet a la campana, feliç com un ginjol, i pica i repica, amb un
somriure d‘orella a orella. La felicitat. Viure en una illa plena de
dones, mirar tebeos de sants, saltironejar com una cabreta pels
caminois, menjar sargantanes, tortugues, granotes, i repicar
campanes. Germanes, preguem. L’Àngel del Senyor anuncià a Maria. I
concebé per obra i gràcia de l’Esperit Sant. Deu vos Salve Maria.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4166753/20140114/lilla-dones.html
Harar, Rimbaud o el silenci
En un país cristià ortodox, Harar és l’excepció, la ciutat musulmana
per excel·lència. Per molts islàmics és la quarta ciutat santa,
després de la Meca, Medina i Jerusalem. Té 150.000 habitants, 99
mesquites i 100 tombes de sants. És una antiga ciutat emmurallada,
encimbellada dalt de la muntanya d’Ahmar, a l’est de la gran vall
del Rift, un dels primers llocs que els astronautes van poder
distingir de la Lluna estant. Al nord, té el feréstec desert del
Danakil. És envoltada de terres fèrtils per al conreu de cafè,
taronges, llimones i, sobretot, xat, una planta estimulant que es
mastega, i que s’envia a tot el país, a la veïna Djibouti, al Iemen
i a Somàlia. El xat ha deixat un visible rastre d’addictes
al·lucinats per tota la regió. Entre tants misteris que enclou
aquesta ciutat, n’hi ha un d’irresoluble. Lluny de França, la
família, i la literatura, aquí va decidir de passar els últims anys
de vida el poeta Arthur Rimbaud, dedicat al comerç, l’exploració i
el contraban.
‘Jo és altre’. Arthur Rimbaud (1854-1891) és intraduïble, únic,
sempre actual. Va més enllà de la literatura. Quan tenia entre
quinze anys i vint va crear una de les obres poètiques més genials
de tots els temps. Mai més no va tornar a escriure. En vida, va ser
ignorat, però, anys a venir, tingué una influència fonamental.
Rimbaud és present a les avantguardes i al surrealisme, a William
Buroughs o Patti Smith, a Van Morrison o Joe Strummer. A Bob Dylan.
‘You lose yourself. You reappear. You suddenly find. You got nothing
to fear.’ Va arribar tan lluny que ningú no l’ha superat en cent
anys.
Segons Pere Gimferrer, Rimbaud arriba a les zones més profundes de
la consciència de cada individu. Si es tria el seu camí, el de
l’absolut, només hi ha dues alternatives: Rimbaud o el silenci. Quan
va saber que ja ho havia dit tot, va triar el silenci. ‘Ell, que
sabia que era vident, de sobte veu alguna cosa que ningú més no
observa. Per això passa a una activitat mercantil, a Abissínia,
perquè pensa que així podrà incidir sobre el món visible, sobre el
tangible, ja que la fe en la paraula l’ha abandonat.’
De fet, els únics escrits africans que va deixar són les cartes
familiars. Impressionants, per l’esquemàtic, a voltes patètic,
realisme. Parla de negocis, de diners, i encarrega llibres i més
llibres. Tots de qüestions pràctiques: manuals de fusteria,
joguines, astronomia, enginyeria, pirotècnia, fotografia, botànica,
gramàtica àrab, l’Alcorà…. El relat més llarg és el d’una
expedició de Harar a Ogadina, on recull, meticulosament, tots els
detalls geogràfics, antropològics, zoològics, botànics i
meteorològics de la zona. Com si dibuixés un nou món en el mapa de
la història universal. Com si dissequés la realitat inconeguda.
A Harar, la mansió anomenada Bet Rimbo, avui un museu dedicat a
Rimbaud, no és la veritable casa on va viure. Massa luxosa. Ningú no
sap del cert on va habitar. M’arribo a la missió catòlica de Harar.
Hi vivia el bisbe francès André Jarosseau (1858-1941), que va tenir
relació amb el poeta i també amb Haile Selassie i el seu pare, Ras
Makonen, governador de la regió. Evelyn Waugh, l’any 1930, va
entrevistar el vell Jarosseau. Recordava Rimbaud com ‘un jove molt
seriós, molt trist; no era un bon catòlic, sortia poc, sempre estava
preocupat pels seus negocis, vivia amb una dona nadiua en una caseta
de la plaça, que ja no existeix’.
‘J’ai tendu des cordes de clocher a clocher, des garlandes de
fenêtre a fenêtre, des chaines d’or d’etoile a etoile, et je danse’
(‘Illuminations’).
Truco a la porta de la missió. Em rep la germana Àngels,
encantadora, ulls grisencs, de gata. Té noranta-tres anys i és
petita, enèrgica com una nena. No sap res de Rimbaud, però se li
il·luminen els ulls quan m’explica que monsenyor Jarosseau li va
donar la primera comunió. ‘Ell volia morir aquí, però va arribar
Mussolini i va dir: “Fóra d’aquí, ara és el nostre torn. Ara ens
toca a nosaltres.” El bisbe no va poder realitzar el seu darrer
desig. Va morir a Tolosa de Llenguadoc. Veu la placa que van
col·locar les tropes aliades quan van fer fóra els italians? I miri
el sostre de la capella. Mussolini ens la va bombardar dues vegades.
Es pensava que era un edifici del govern…. Rimbaud, Rimbaud…
Ara, recordo que el pare Fouchier deia que havia viscut en una
caseta humil, prop de l’antic palau de Ras Makonnen.’
No hi ha rastre de Rimbaud a Harar. Cap indici d’allò que va
construir en el món visible. Potser perquè Rimbaud és Harar. La
calor asfixiant, la brutícia dels carrers, els cossos humans
estirats per terra de qualsevol manera. No saps mai si són vius o
morts. Els voltors remenant munts d’escombraries. Els excrements
humans, i el pixum, pels carrers més amagats. Els rostres dels
captaires desencaixats pel xat. La bellesa de les venedores del
mercat. Sensual. Insinuant. Sexual. L’olor de l’encens. La cervesa
local. Les espècies multicolors. La màgia de les ombres. Siluetes
fugisseres que s’esmunyen al capvespre pels carrerons. L’udol
inquietant, sord, de les hienes, de matinada. Els brams brutals dels
homes que les criden per alimentar-les. La fortor de la carn morta,
putrefacta.
La inquietud de viure en un lloc on saps que, encara que t’hi
passessis mitja vida, sempre et sentiries estranger. Rimbaud va
voler que aquest racó de món, al límit dels límits, fos l’últim dels
seus móns.
A ‘Una temporada a l’infern’ hi ha imatges que semblen premonicions
de la seva vida adulta. ‘Des del mateix desert, en la mateixa nit,
sempre els meus ulls fatigats es desvetllen […] sense que se
somoguin els Reis de la vida, els tres màgics: el cor, l’ànima,
l’esperit. Quan anirem més enllà de les graves i de les muntanyes, a
saludar la naixença del treball novell, la saviesa nova […], la fi
de la superstició […]? Esclaus, no maleïm la vida.’
http://www.vilaweb.cat/noticia/4167000/20140115/harar-rimbaud-silenci.html
Els etíops, reis del cel
La resistència, l’orgull, la tenacitat, la força de voluntat,
l’afany de conquesta i superació ha fet dels etíops els reis de les
curses… i també dels vols. Són els amos del cel. Ethiopian Airways
és la segona companyia aèria africana. Vola diàriament a tot el món.
El país té una bona situació geogràfica. Totes les ciutats africanes
són a menys de vuit hores de vol. L’afecció els ve de lluny. S’hi
esforcen des dels temps de Haile Selassie. El Negus professava una
immensa curiositat pels avenços tecnològics. Especialment pels
avions. Al diminut Rei de Reis l’apassionava volar. Enlairar-se
damunt els núvols i aterrar davant multituds de súbdits bocabadats.
Afegia màgia i poder a les seves ànsies divines d’imperi i
grandiloqüència. Volar, l’atansava als déus i, a la vegada, era
pràctic: l’accidentada geografia abissínia feia imprescindibles les
connexions aèries.
Segons el llegendari periodista George Steer, l’any 1930, el ras
Tafari va fitxar Hubert Fauntleroy Julian, un aventurer de l’illa de
Trinitat, com a pilot de capçalera, i li va encarregar que
organitzés la inexistent força aèria etíop. Julian, l’Àliga Negra de
Harlem, el Negre Lindberg, el primer negre de les Amèriques que va
tenir el títol de pilot, fou probablement un més dels ingredients
que van contribuir a l’èxit del Negus entre els moviments
panafricanistes i l’incipient rastafarisme. Però Julian,
malauradament, no va tenir temps d’organitzar unes forces capaces de
combatre els feixistes italians, que els van aixafar com mosques,
amb gas mostassa. Curiositat històrica: un dels avions d’Air
Pyrennés, companyia creada a França pel govern del País Basc durant
la guerra espanyola de 1936-1939, es deia ‘El Negus’. Havia estat
encarregat a França per Selassie, però ell mai no havia pogut
prendre’n possessió a causa de la invasió italiana, i va acabar
essent comprat pel govern basc. El president José Antonio Aguirre va
volar moltes vegades amb El Negus.
Penso això mentre espero el meu vol de tornada, a l’aeroport de
Bole, a Addis Abeba. Un gat mandrós, de pèl molt llarg, passeja per
la sala d’espera. Hi ha coloms que volen entre les bigues. En un
racó, un cubicle de parets transparents, sense sostre, allotja una
multitud de xinesos, enxubats. Fumen com desesperats. Semblen peixos
en una peixera sense aigua. Un grupet de vells pelegrins nerviosos,
amb túniques blanques i sandàlies, facturen els seus bastons. Van a
resar a Lalibela. Un vell musulmà wahhabita, de barba pèl-roja
tenyida amb henna, s’arrenca un tros de pell seca del taló. Se’l
mira encuriosit, i se’l guarda a la butxaca de la gel·laba. Un home
desesperat, amb excedent de pes d’equipatge, obre les maletes i
comença a treure’n manats de plàtans, sacs de cafè, ampolles de vi,
taronges… Assenyala els seus tresors, amb cara molt trista, i mira
de convèncer l’hostessa.
A les pantalles de televisió, un vídeo sens fi té hipnotitzat un
grapat de turistes jueus amb quipà i un parell d’escanyolits
capellans ortodoxos. Anuncis d’iPhones, ‘tablets’, cafè Abissinia,
Large endemic mammals of Ethiopia, Walia Ibex, Ethiopian Wolf,
Gelada Baboon, Mountain Nyala, Minilik’s Bush Buck, Ethiopian
Wildelife Conservation Authority. Endemic birds… Tot d’una, hi
veiem nois i noies etíops amb exagerats somriures de felicitat.
Saltironegen agafats de la maneta, en paisatges idíl·lics.
Sensation. Smooth and lubricated. Extra confort. Ribbed. Honey.
Coffe. Cinamom. Mint. International quality. Sensation Condoms for
extra confort. 100% individually electronically tested.
El somriure etíop. Em passa pel cap, fugaç, el riure sincer, lliure
i encomanadís que tenia l’amic Pepe Rubianes, un enamorat d’Etiòpia
i les seves belleses.
M’he quedat mig adormit. L’anunci del vol em desperta. La remor de
les cintes transportadores d’equipatges ressona en l’edifici buit,
com un patètic, interminable, lament de veus humanes. La remor
sorda, llunyana, dels esclaus. A fora és negra nit. ‘No és la llum
que m’atrau, sinó l’ombra que m’empeny.’ Desenes, centenars, milers,
milions d’ulls molt oberts, que miren amables, sol·lícits, amatents.
Adéu, capital d’Àfrica. Mai no es torna essent el mateix.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4167245/20140116/etiops-reis-cel.html
