Goldman Sachs: “fer el treball de Déu”
No crec en conspiracions planetàries ni en trames
mundials de malèfics que manen des de l’ombra més que no pas els que
posen la cara com a suposats “amos”. De la mateixa manera, però, no crec
tampoc en tantes coincidències i menys encara que una crisi d’aquesta
magnitud que envia a la misèria i a la mort, dia rere dia, milions de
persones no tingui culpables o com a mínim, responsables. Per això
assenyalo aquestes coincidències i curiositats i les continuaré
assenyalant aquí.
Als Estats Units d’Amèrica, Goldman Sachs és ben
conegut, no només per ser un dels causants de la crisi econòmica que el
món sencer passa ara mateix sinó, sobretot, perquè ha esdevingut també
un dels màxims beneficiaris d’aquesta mateixa crisi. I no beneficiari
per casualitat sinó perquè si manes prou sempre pots muntar-t’ho perquè
els mecanismes econòmics dependents de l’Estat et beneficiïn, fins i tot
si ets ultraliberal com ells mateixos són i odies l’Estat. No és per
casualitat que se’ls anomeni “Govern Sachs”.
Així, el secretari del Tresor de Clinton, Robert Rubin,
responsable de la total desregulació financera, venia de Goldman Sachs.
El va succeir, ja amb Bush, Hank Paulson, prèviament president executiu
de Goldman Sachs i membre del Directori de Governadors del Fons Monetari
Internacional; va ser qui es va encarregar de transferir als estats el
deute podrit dels bancs durant la crisi financera i també se l’acusa de
ser una peça clau a l’hora de deixar caure el banc d’inversions Lehman
Brothers, un dels màxims rivals de Goldman, la caiguda del qual, junt
amb les hipoteques subprime s’apunten com a desencadenants de la crisi
capitalista mundial actual. Ja sigui per implicació o per omissió,
aquests alts càrrecs econòmics està clar que han estat jugadors de
primera fila en el desenvolupament de la situació de crisi total d’ara
mateix i sobta moltíssim que cap ni un dels implicats hagi estat acusat
formalment de res. Bé, sobta si pensem que els delictes i fer anar
malament milions de persones hauria d’estar penat molt més que ho està
el petit furt o els robatoris sense violència. No és el cas. En aquest
terreny, també, els riquíssims i poderosíssims ho tenen tot lligat i ben
lligat. I entre els lligams evidents, públics i coneguts, per exemple,
el finançament de la campanya que va portar Obama a la presidència dels
EUA.
Aquestes i altres informacions apareixen a un dels dos
llibres de què ara mateix disposem per entendre com és i quina cara té
aquest amo del món que existeix del de finals del segle XIX però que mai
havia tingut tan poder com ara mateix. Es tracta d’”El banc. Com
Goldman Sachs dirigeix el món”, disponible en espanyol i en francès però
encara no en català. És obra del periodista francès Marc Rocha i a
banda d’haver guanyat el Prix du Livre d’Économic,
al millor assaig econòmic de l’any, crec que hauria de ser lectura
obligatòria per a qualsevol persona que vulgui entendre on som i qui ens
hi ha portat. De les preguntes sobre el futur que ens espera, potser
millor no fer-nos-les ara ja que estem en època de canvis i vés a saber
qui o què prendrà aquest poder que ara té Goldman Sachs en les properes
hores, dies o anys. En tot cas, potser seria bo de recordar les paraules
de l’actual president del banc, Lloyd Blankfein, a qui li agrada dir
que ell s’encarrega de fer “el treball de Déu”.
———————————————————————
Europa, novembre del 2011. En pocs dies, després d’intenses setmanes d’amenaces en forma de casuals caigudes de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d’economia, la Unió Europea ha vist com “els mercats” dictaven qui havien de ser els nous caps de dos dels seus estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs. Finalment, els polítics ja no obeeixen el poder econòmic perquè ara és el poder econòmic qui ha pres les regnes dels estats.
D’una banda, tenim Lucas Papademos, que va ser
governador del Banc Central Grec entre 1994 i 2002; i, per tant, va
participar en la falsificació dels comptes de l’Estat grec al costat de
Goldman Sachs. S’han acabat els mitjancers, els polítics d’un partit o
de l’altre que feien d’intermediaris de les decisions dels amos. Ara,
manen directament. Alhora, el nou govern grec inclou, per primera vegada
des de la dictadura dels coronels, membres de l’extrema dreta. Una bona
mostra pràctica de com els ultres del liberalisme no tenen cap mena de
dubte, a través dels governs de “concentració nacional”, a l’hora
d’abraçar el feixisme i de netejar la imatge i donar prestigi social als
qui connecten directament el país amb l’anterior dictadura, aleshores
militar.
D’una altra banda, el nou primer ministre d’Itàlia,
Mario Monti, és assessor del mil vegades anomenat banc nord-americà des
del 2005, però no només. El seu currículum no té palla, és tot gra fort.
Amb 68 anys, ha estat comissari europeu i director de la Trilateral, el
lobby ultraliberal fundat per Rockefeller al 1973. Alhora, també és
membre del Club Bilderberg, al qual cada cop més gent qualifica de
“govern mundial a l’ombra”. Li haurem d’estar agraïts per haver fet fora
l’odiat Berlusconi? No cal, amb el temps i sense tant d’espectacle si
analitzem bé què fa i què farà en tindrem prou odiant-lo a ell. Perquè
la seva feina està ben clara: desmuntar tot l’estat del benestar i
fer-ne negoci i diners per als amics i amigues.
El Poder capitalista s’està reinventant davant dels
nostres ulls, i ho fa amb una rapidesa que no ens deixa espai per a la
reflexió ni per a la contesta social. El pensament, exterminat i relegat
a la consideració social d’excentricitat inútil, s’escapa com pot per
sobreviure en els boscos dels llibres. Monti assegura que plegarà quan
calgui, quan s’acabi la crisi i com ja ens deia Orwell: “el sistema és
la crisi, la crisi és el sistema”.
No hi ha sortida davant d’aquests cops d’estat amb forma
acceptada per la majoria i sense sang vessada? Doncs sí, n’hi ha però
costa. Tenim la llibertat que ens dóna veure la realitat i explicar-la,
anomenar-la, conèixer-la i intentar transformar-la. Costarà, però com
sempre: podrem si volem. Ara bé, que ningú deixi de pensar que ara serà
encara més complicat, tot i que alhora més necessari. Totes aquelles que
quan eren joves o no tant preguntaven als seus antecessors com era
possible que no s’haguessin implicat en la lluita antifranquista, ja es
poden calçar, perquè si ara no lluitem els que vinguin després ens diran
exactament el mateix. Cal que ens enfrontem a cada una de les
dictadures que imposen i imposaran, perquè no són tecnocràcies, tal com
les anomenen ells i la seva premsa, són dictadures! I com a tals les hem
de combatre.
* Jordi Martí és periodista, professor i militant de la CGT de Tarragona
