Poc després de caminar el segle XXI, les pistes són
esclaridores. Ja ningú es duu a engany. La crisi ha estat una bona
excusa per a desarticular el pobre Estat de benestar que va acompanyar
l’anomenat miracle espanyol, que –tot cal dir-lo–, era més paternalista
que afincat en polítiques keynesianes de redistribució de la renda i
plena ocupació.
El seu origen ho trobem en els governs tecnòcrates,
coneguts popularment com governs del Opus Dei. Va ser el moment de la
modernització del franquisme. No serà la vella guàrdia franquista qui
segui en els consells de ministres a partir de finals dels anys
cinquanta del segle XX. La nova ventrada del franquisme muta fins a fer
imperceptible la ideologia feixista que la precedia. Molts dels seus
cadells no compartien els seus aspectes més repulsius, la tortura i
repressió. Amb un discurs ambigu, a la mort del dictador, 1975, són qui
donen vida a reforma política. Ja res se’ls resistia. Franquistes de
cor, van crear una realitat fictícia per a impedir la ruptura
democràtica. La seva estratègia va ser assenyalar l’existència d’un
búnker polític on s’amagava el franquisme i el poder del qual radicava
en el control sobre les forces armades creades per la dictadura
feixista. Identificat l’enemic, la resta eren aliats i companys de
viatge en la transició. L’intel·ligent, per a evitar un cop d’estat, era
aïllar a l’oligarquia política i donar suport a la burgesia reformista.
Qualsevol altra opció estava fora de lloc.
El capital financer i industrial va brindar el seu
suport i va finançar l’aventura política, en aquesta època agrupats en
la Trilateral. Així sorgeix el periòdic El País,
dirigit per Juan Luis Cebrián, franquista pragmàtic d’última generació.
Els governs d’Adolfo Suárez van comptar amb seves benediccions. Quan va
guanyar el PSOE, a l’octubre de 1982 –recordi’s, després del cop d’estat
donat des de la Casa Real, conegut com l’operació De Gaulle–, es van
ratificar els acords amb el Vaticà, es va renunciar a la reforma
agrària, tant com a una reestructuració del sistema universitari i
educacional, qüestió que segueix pendent en ple segle XXI i, el més
destacat, es va donar el vistiplau a l’OTAN i la CEE.
El mite de la dreta colpista i el búnker havia complert
el seu objectiu i podia ser rebutjat. Després de la caiguda d’Adolfo
Suárez es va dissoldre la Unión de Centro Democrático i es va formar el Partido Popular,
el primer president del qual, considerat fins a aquest moment el més
franquista dels franquistes vius, Manuel Fraga Iribarne, es va
transformar en un polític de centre dreta, pare de la Constitució i
demòcrata convençut. El nou partit, cognomenat “popular”, serà la suma
de social-cristians, democràta-cristians, liberals, conservadors,
falangistes i franquistes. La seva aparició busca atreure a les noves
generacions de la dreta espanyola. És l’anomenat pelegrinatge al centre.
Després d’anys en l’oposició, el mal fer dels últims governs de Felipe
González i el PSOE, amb els escàndols financers, els GAL i la corrupció,
va facilitar la seva arribada al govern de la nació; corria l’any 1996.
José María Aznar, polític gris, es transformaria en el
primer president de govern de la dreta post-franquista. La seva arribada
no va alterar l’itinerari dissenyat pels grups econòmics i
empresarials. Tot marxava segons el previst. Els canvis introduïts
estaven a to amb els temps. Privatitzacions, desregulació i reforma del
mercat laboral. L’aprofundiment de la recepta neoliberal, impulsada en
temps del PSOE, va suposar un augment de la conflictivitat social i
diverses vagues generals. Però res va aturar la màquina. Fent oïdes
sordes, els polítics van continuar l’itinerari marcat pel capital
financer, el cost del qual va ser la retallada de drets socials,
polítics i econòmics de les classes treballadores.
Sota l’última etapa expansiva del capitalisme central,
les reformes neoliberals es van justificar com necessàries per a no
perdre el tren del progrés. Aznar es vantava de ser l’alumne més llest
de la classe, complia rigorosament els designis del G-7, el Banc Mundial
i el Fons Monetari Internacional. Els empresaris, contents, i la classe
política obtenia matrícules d’honor. Ningú es va plantejar qui era el
professor i quin el pla d’estudi. Aznar, alumne model, no formava part
del claustre de professors. Ni els seus desitjos de figurar i sentir-se
protagonista durant la segona guerra del Golf van canviar el seu
estatus; va seguir sent un alumne submís. Al final de la seva etapa, la
bombolla financera i immobiliària que sostenia la feble economia
espanyola campaba a plaer. Creixia sense cap oposició. La banca Sachs es
fregava les mans.
Amb l’entrada de José Luis Rodríguez Zapatero, en 2004,
les grans empreses trasnacionals, clients de Goldman Sachs, acaben per
actuar sota els seus principis. Als Estats Units Goldman Sachs ja
governava. La crisi la va fer més gran. Enmig del soroll de les
hipoteques escombraries i les primes de risc, van passar a l’ofensiva.
Era el moment d’invertir la relació entre poder econòmic i el polític.
Ara serien ells qui assumissin directament el poder formal. Els seus
assessors i empleats passarien a ser secretaris de govern, ministres,
diputats, etcètera. Els parlaments es transformen en comparses i ballen a
ritme de Telefònica, Repsol, Iberdrola, BBVA, Santander i el seu
valedor Goldman Sachs.
Res més començar la recessió a Espanya van començar a
donar ordres a un govern feble i sense personalitat. Les reformes
laboral i de pensions, al costat de l’acomiadament lliure i el treball
escombraria s’imposen sense protestar. El triomf del Partit Popular
porta al cim a un partit depenent del Banc Central Europeu i de la
parella Merkel-Sarkozy, a Mariano Rajoy, altre alumne modèlic, com
inquilí de La Moncloa. I perquè no quedin dubtes de qui governa a
Espanya, nomenarà a un assessor de Goldman Sachs com a ministre
d’Economia. I com assenyala el manual del banc, l’ascens dels seus
empleats “depèn només de la seva capacitat del rendiment i de la
contribució a l’èxit de l’empresa… No hi ha lloc entre nosaltres per als
que anteposen els seus propis interessos als de la firma… El lucre és
important per al nostre avenir”. Ja sabem qui mana a Espanya: Goldman
Sachs, conegut sota el sobrenom genèric de “els mercats”.
Corren mals temps per a l’ètica política.
* Extret de www.jornada.unam.mx/2012/01/10/opinion/016a2pol
