Des del so revival d’una Sharon Jones fins a les composicions arriscadesde Erykah Badu, el soul s’escriu en plural i femení.
La música té ànima, i molta. Un ànima femenina, desafiadora,
esquinçadora i camaleònica. I és que el soul actual, des que els
diferents ritmes de la música negra comencessin a contagiar-se,
s’alimenta de les sinergies d’estils afins com el jazz, el funk o el hip
hop. Les fronteres es dilueixen mentre que emergeix un variat univers de
personalitats.
Avui dia la rica amalgama d’artistes influïdes pel soul
pot fer les delícies tant de nostàlgics cors com d’ànimes rebels. La
força creativa de tan dispars dones compon un mosaic en el qual una es
perd amb delectació. Hereves d’icones de la música negra com Aretha
Franklin, Gladys Knight o Minnie Ripperton, darrere d’una aparent
docilidad melòdica, el soul d’aquestes muses contemporànies i el seu
arrollador potencial expressiu pot ser com una autèntica arma de
sedició.
Desafortunadament, sota la denominació de r’n’b o neosoul algunes
artistes corren el perill de ser engolides pel mainstream més comercial
que, sigui de qualitat o no, sona a més del mateix. Existeixen cantants
d’inqüestionable talent els paràmetres artístics del qual estan
estrictament fitats pel mercat de la ràdio fórmula i la lluentor de
llavis. No obstant això, hi ha creadores que es rebel·len davant el
perill de convertir-se en un exòtic producte d’interminables cantarelles i
voluptuoses corbes. Utilitzen la música per a reivindicar-se,
celebrar-se, mostrar l’esplendor de la seva sensualitat o deslligar els
dimonis de les seves passions.
Grans dames
L’huracà de deep funk anomenat Sharon Jones, l’exfuncionària de presons
reconvertida a revolucionària del soul, transmet, al costat de les seves
Dap-Kings, vibracions descarnades dignes de l’època daurada de
discogràfiques com Motown o Stax. Sobre l’escenari es mou com una
fera, energia en estat pur. A pit descobert, es deixa la pell, crida,
plora i balla fins a defallir, fent partícip al públic d’un espectacle
emocionant i sincer.
La mateixa discogràfica independent de Brooklyn que edita a Jones està
darrere del rar debut de Naomi Shelton, una cantant de gospel que, amb els seus més de 60 anys i acompanyada pels seus Gospel Queens, ha
publicat el seu primer disc, What have you done, my brother?, evocant el
so més clàssic. Un treball molt digne i al més pur estil de gospel
tradicional interpretat per algú que va començar a recórrer els carrers i
locals de Nova York en els anys 60.
Tremenda i imprescindible també és
Mavis Staples, de la llegendària banda The Staples Singers. Als seus 70
anys acaba de llançar un gran disc en solitari, You are not alone,
amb un impecable i càlid repertori que et duu directament al cor de
l’Amèrica del Nord profunda.
En aquesta recerca del so més purament
original no podem oblidar a la britànica Amy Winehouse. De la mà de quiera el seu productor, Mark Ronson, sabia combinar un
so finament autèntic, amb una actitud provocadora i pasional. En les
estripades interpretacions de les seves composicions aquesta dona es
despullava amb irreprotxable descaro i geni en meravelles com Wake up
alone. Una pena que la seva autodestrucció rendís més que les seves
creacions.
També d’aquest costat de l’Atlàntic és Alice Russell, que combina
melositat i potència en enormes temes de funk i soul, a més de bussejar
en els domi- nios de l’electrònica o el reggae protagonitzant enigmàtics
remixes. Els primers discos d’aquesta eclèctica artista van ser editats
per la interessant factoria Tru Thoughts, responsable de la tornada de
Spanky Wilson al costat de Quantic Soul Orchestra. En el seu últim disc,
I’m thankful, Spanky dóna gràcies al ritme en el tema homònim, i
nosaltres ens alegrem d’aquest homenatge, de so senzill, directe i
imparable.
Dives i guerreres
En la trobada entre soul, jazz i hip hop és on Erykah
Badu és una de les grans. A pesar de les seves ínfules de diva,
malbarata personalitat i talent, i ha creat un univers propi
inconfundible. Des de la cruesa dels seus primers discos, la Badu ha
anat incorporant elements moderns amb l’ajuda de genials músics i
productors com Madlib i el desaparegut J Dilla (al que li dedica la
joia de Telephone en el seu penúltim disc). La seva excentricitat, la
seva mirada crítica, el seu directe directe, la fan imprescindible en
l’imaginari musical.
El neosoul aúna impressionants veus com les de Angie Stone, Índia Aire o
Jill Scott, amb megaestrelles com Lauryn Hill, més commovedora tota
sola amb la seva guitarra. I Ursula Rucker, que amb el seu spoken word
parla sense embuts de la seva sexualitat i feminitat; tota una guerrera
del vers compositora del gran Supa Sista. En la combinació de poesia i
harmonia destaca el duo Floetry, amb exuberants temes com el tòrrid i
ultrasensual Say yes.
Una altra veu embruixadora és la de Hollie Smith. Del
cos tatuat d’aquesta jove neozelandesa surt pur vellut acompanyat de
l’autèntic so Rhodes que emana magnetisme.
I així podria seguir fins a l’infinit, perquè l’esperit femení del soul
segueix viu: aguditzin oïdes i cors i deixin-se atrapar, encara que
potser ja és massa tard per a això.
* Article de Camila Monasterio publicat a la revista Diagonal.
