Ara que la independència sembla inevitable, o que –siguem realistes-,
ara que el seu debat ha guanyat una centralitat rotunda en determinats
sectors socials, polítics i mediàtics (seria interessant saber què pensa
la Catalunya de les perifèries metropolitanes o la Catalunya migrant),
des dels moviments populars -habitualment al·lèrgics a qualsevol idea
d’Estat- hem de plantejar quines eines col·lectives disposem per a
possibilitar una independència més enllà de l’Estat propi.
Si per a l’independentisme burgés -perdò, transversal- es tracta,
esquematitzant, de traçar unes noves fronteres nacionals, un nou estat
capitalista en la Unió Europea, i si, fins i tot, des de determinades
esquerres la qüestió diferencial és implementar un genèric socialisme de
tall estatista, per contra des dels moviments socials i, suggereixo,
des de l’esquerra independentista sensible al “poder popular”, és
central plantejar una estratègia alternativa de procés constituent.
Per a la teoria política clàssica, el procés constituent significa
que el poble exerceix la sobirania escollint els representants que
redactaran una nova constitució. Aquest procés liberal-representatiu,
pel cas que ens ocupa, significaria convocar un plebiscit
d’autodeterminació o proclamar la independència des del Parlament per,
posteriorment, celebrar unes eleccions generals catalanes que escullin
els representants que elaborin la nova constitució nacional. Aquesta
lectura obté un consens absolut en el sobiranisme, fins al punt que s’ha
naturalitzat com l’únic horitzó possible per assolir la independència.
Tant és així que, encara, no ha generat una crítica profunda ni una
alternativa estratègica d’aquells que, desitjant també la independència,
apostem per la superació de la democràcia representativa-liberal, avui
arquitectura jurídico-política de l’economia de mercat capitalista.
Havent viscut el 15M, amb una part important de la societat catalana
expressant “ningú no ens representa”, i amb debats sobre la república
del 99% damunt la taula, aquesta problemàtica ha de ser forçosament
afrontada.
Per altra, existeix una teoria socialista de l’Estat (“l’apropiació
popular de l’Estat”) que, a nivell metodològic, oscil·la entre assumir
el paradigma liberal-representatiu (referèndum-eleccions-constitució)
fins a models insurreccionals, a la bolxevic. La via
socialista-estatista a la independència, tanmateix, no ha estat
desenvolupada en profunditat pels qui la defensen, si bé subjau en
determinades reivindicacions quan, en les lluites contra les retallades
socials, per exemple, es reclama la “nacionalització de la banca” o la
“estatalització de l’economia i dels sectors energètics”. Ara bé. Són
aquestes teories adequades per a exercir no ja la independència, sinó
l’autodeterminació permanent del poble català? Sincerament: ens
interessen per a l’endemà de la independència? No són fòrmules que, per
contra, garanteixen l’expropiació política de la societat catalana?
Des d’una perspectiva històrica, i a causa precisament de la manca
d’un estat propi, els i les catalanes hem construit la nostra
organització social, política, econòmica i cultural de forma no estatal.
Des de les societats obreres de resistència de 1855 a l’economia
popular, cooperativa i mutualista entre 1870 i 1939; des dels ateneus,
sindicats, escoles lliures, casals, entitats culturals i teatrals,
corals i orfeons, a les institucions científiques, literàries,
educatives, al llarg de la nostra història contemporània i fins la
derrota de 1939, la Catalunya moderna i emancipadora articulà la seva
solidaritat social des de l’autoorganització col·lectiva, això és, sense
i contra l’Estat.
Quasi exterminat, aquest subjecte constituent renasqué i reemprengué
l’edificació d’un pais propi al bell mig de la dictadura franquista.
Altra vegada sense Estat i amb l’Estat en contra. Cooperatives
d’habitatge, escoles laiques i mixtes, editorials, universitats
populars, col·legis professionals, diaris i revistes, escoltisme i
excursionisme, sindicats i assemblees obreres, organitzacions
feministes, associacions de veïnes i veïns. Aquesta democràcia catalana
real, malauradament, fou bandejada pels partits polítics espanyols i
catalans en la transició a la democràcia, la dels “demòcrates de tota la
vida”. Reduint a l’Estat la potència col·lectiva, normativitzant el
procés institucional, es desplaçà el subjecte social i cooperatiu i
romangué la pallofa putrefacte de la monarquia, això si,
constitucionalitzada. De l’autonomia social a l’Estat de les autonomies,
del poder popular a la democràcia autoritària de mercat, el nou estat
ja estava llest per a ingressar en l’aleshores Comunitat Econòmica
Europea. Un nou estat d’Europa. Ens sona?
No era això, companys, no era això, cantava Llach fa més de trenta
anys. Aprenguem doncs, i anticipem-nos. Per a ser fidels a la història
social del nostre poble, per a respectar la naturalesa multitudinària
dels i les catalanes, però, sobretot, per a construir una realitat
nacional diferent a l’Estat-nació capitalista, hem de pensar en un
procés constituent altre, que no subsumeixi la societat en l’Estat.
Ni liberals ni estatistes, cal una teoria revolucionària de l’Estat
que esdevingui una crítica pràctica del dret i les institucions
estatals. Passar del procés constituent liberal o socialista-estatal a
la constitució d’un poder constituent, passar de l’autodeterminació
jurídico-política a l’autodeterminació material. Un poder constituent
que exclogui que qualsevol finalitat exterior pugui ser imposada a
aquella conscientment construïda per la multitud en la seva experiència
quotidiana. O sigui: un poder constituent fet amb les nostres pròpies
mans.
Disposem d’una economia col·lectiva i cooperativa capaç de satisfer
de forma solidària el conjunt de les necessitats materials del poble
català? Disposem d’escoles i universitats democràtiques que garanteixin
l’accés universal a l’educació o la producció i socialització del
coneixement? De mitjans de comunicació de propietat col·lectiva i
gestionats democràticament que garanteixin plenament la llibertat
d’informació? De mecanismes de democràcia directa i municipal que
garanteixin l’autodeterminació quotidiana de les comunitats locals?
Etcètera.
O consolidem i generalitzem aquests embrions de poder constituent
material –els poders no estatals!- per tal d’exercir l’autodeterminació i
la independència des del punt de vista de les classes populars
catalanes, o bé la independència del nostre país serà un somni convertit
en malson. No oblidem. Existeix la Catalunya de Torres i Bages, de
Cambó… i de Felip Puig. I existeix la Catalunya de Salvador Seguí, de
Micaela Chalmeta… i de Xirinacs. En aquest sentit, també, nosaltres
decidim.
* Un article d’Ivan Miró, sociòleg i cooperativista a La Ciutat
Invisible, publicat al Setmanari Directa núm. 286, 19 setembre 2012
