Entre les millors notícies d’aquesta crisi sistèmica que elsamos branden com si fos la fi del món i aferrar-nos a les seves propostes de
merda l’única salvació, hi ha aquesta reacció que estem veient en directe i en
viu en aquests mateixos moments des dels Països Catalans i des de la resta de
pobles de l’Estat espanyol. Fer vessar la ràbia ha estat el nostre objectiu i
finalment la ràbia ha vessat i, tal com al nord d’Àfrica, ho ha fet per
l’esquerra, per la demanda de més drets socials i més llibertats col·lectives.
La xenofòbia que els protofeixistes utilitzen per conduir la ràbia dels més
afectats per la crisi no ha guiat la gent, i ho hem de celebrar. Avui, a les
places de les ciutats del nostre voltant, la lluita és pels principis
republicans i de ciutadania. No, no és una revolució llibertària, però sí una
revolta per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. I això, davant
del panorama que tenim massa sovint és una bona notícia sense cap mena de
dubte.
vagament es parla d’una democràcia de veritat, d’un no domini dels banquers i dels
rics. I aquí hi veig jo en bona part la seva força. Una força que no es
materialitza en imatges èpiques de lluites perdudes sinó en l’adhesió de les
persones que lliurement se sumen a les protestes conscientment, sense
imposicions i sense directrius de ningú.
Com molt sovint passa, als organitzats en mil i una
organitzacions ens costa entendre com és que ara sí i abans no, però
precisament ara sí perquè sí i abans no perquè no. Ep, tampoc siguem il·lusos i
no deixem de llegir els “experts” que ens explicaran les seves teories
conspiratòries sobre la intencionalitat del PSOE de fer un cop d’efecte davant
unes eleccions que sembla que donaran molt més poder arreu de l’Estat al PP…
i altres de més entenimentades i igualment respectables. Però el cert és que els
moviments socials no són operacions matemàtiques més o menys concretes sinó que
obeeixen a molt diverses raons i normalment i per sort cada dia més fugen de la
rigidesa de les ideologies on alguns habitem malgrat ens diguem tothora no
dogmàtics.
Quina feina tenim els “organitzats”? Doncs donar-ho tot
perquè les mobilitzacions reals no siguin aixafades, engolides i menys encara
destrossades per qui mana, perquè cada una de les persones que avui hi
participa té prou raons per protestar i perquè no podem donar-nos el luxe (bé,
podem fer el que vulguem però allò que escric és el que opino jo) de veure
passar la revolta davant dels nostres nassos i només olorar-la de lluny. És
veritat que potser no es canviarà res, però totes sabem que amb les nostres
manifestacions, actes i campanyes tampoc canviem res –o molt poc- i no per això
deixem de fer-les. Ser al carrer avui, demà i quan sigui no és només una tria
personal de lluita sinó sobretot una adhesió a la col·lectivitat que ha après a
ser dissident i ha decidit revoltar-se, ara i aquí, en aquest tros de món on
vivim i estimem.
* Jordi Martí Font és activista social, periodista i militant de la CGT, la CUP, el CIP,…
