Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats
del meu voltant han recorregut a la paraula “internacionalista” per
definir-se a l’hora de prendre partit o no sobre la independència dels
Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la
taula. Curiosament alguns han contraposat “nacionalista” a
“internacionalista” però alhora han anomenat només “nacionalistes” els
nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut de les quatre províncies anomenaria més
aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que
Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de
les nacions ara constituïdes en estat, com és l’espanyola, potser perquè
es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.
Ja ho deia el sociòleg Michael Billig al seu estudi
“Nacionalisme banal”, publicat en català per la Universitat de València i
l’Editorial Afers, que els nacionalismes més evidents solen
qualificar-se com a “no nacionalismes” o simples “patriotismes”.
L’exemple el tenim ara als nostres carrers. Només cal aixecar el cap
vers els balcons de les cases i contemplar milers d’estanqueres
guarnint-los. Cap -o ben pocs- dels qui les pengen s’anomenarà
“nacionalista”, perquè ja sabem que a l’Estat espanyol els nacionalistes
sempre són els altres, els no espanyolistes, però tingueu clar que el
drap aquest (totes les banderes són draps i la majoria capçanes) és un
símbol clar de nacionalisme de la pitjor espècie, d’aquell que té al
darrere els tancs i el Tribunal Constitucional. Segons Billig, aquestes
expressions constitueixen «un tipus important de nacionalisme que era
passat per alt per la major part d’analistes: els nacionalismes
rutinaris dels estat-nació establerts», sovint percebuts com “assenyats”
front als “perillosos” nacionalismes sense estat, i té tota la raó del
món
Entre els qui no es diuen nacionalistes espanyols però
ho són, hi trobareu també els que tenen una certa consciència de classe,
els que han mamat la cultura de l’obrerisme i per tant utilitzen un
llenguatge que no és directament el del poder. Em refereixo a aquests
amics, coneguts i saludats a què feia referència més amunt. Són la gent
que obvia que la Selección és producte d’una decisió
política que nega la diversitat perquè alhora que fa possible aquest
símbol nacional que és “La Roja” prohibeix explícitament qualsevol altre
símbol nacional en clau esportiva en el seu propi territori. No cal que
torni a parlar de les seleccions nacionals catalana o basca per
entendre’ns ni cal que deixi ben clar que a mi, personalment, no
m’agrada el futbol, tot i que ara no parlem de futbol.
Els meus amics, coneguts i saludats apel·len a
l’internacionalisme a l’hora de parlar de si hem de fer front a la
sentència del Constitucional o si hem de participar en la manifestació
que Òmnium ha convocat aquest dissabte a Barcelona i a la qual jo
assistiré, tal com faré a Reus i a Falset el dia abans. S’allunyen així
del debat central i miren al cel on sembla que ningú va brut perquè
ningú no està tacat per cap adhesió nacional. Obvien que internacional
ve de nacional, de fet és la mateixa paraula amb un prefix, i
l’important és saber des de quina nació s’és internacionalista, des de
la catalana o des de l’espanyola? No en dic d’altres perquè aquí no n’hi
ha cap altra en qüestió. Atenent a les estructures mentals que molts
d’ells tenen, que anomenen “nord” al País Basc i sud a “Andalusia”
tingueu clar que molts d’aquests “internacionalistes” són tan nacionals
espanyols com els seguidors de La Roja…
Jordi Martí Font, membre del col·lectiu “La Tramuntana” i de CGT Tarragona
