Una de les falses veritats més difoses darrerament és la
idea que “hem” viscut per damunt de les nostres possibilitats. Aquesta
primera persona del plural és més que discutible.
A diferència de les
nostres elits polítiques i econòmiques, la majoria de persones de la
majoria d’entorns han tingut un capteniment financer racional. Si hi ha
hagut un endeutament superior en la darrera dècada, aquest ha estat per
tres causes principals: l’enaltiment del crèdit, tant des de la pressió
mediàtica com des del col·laboracionisme governamental amb el món
financer; el desig de mantenir el poder adquisitiu en període de
davallada salarial (mentre l’economia creixia); i, la més vergonyant, la
bombolla immobiliària, que obligava a hipotecar-se durament per exercir
el dret constitucional a l’habitatge, promoguda i provocada per aquells
que realment van viure per damunt les possibilitats de tothom, i que
han fet que la resta paguem la seva factura.
Ara bé, la falsedat de les excuses per justificar aquest
cop d’estat financer no significa que tots i cadascun de nosaltres, des
de diversos àmbits, haguem estat del tot innocents. Cada sector té la
seva part de culpa. La classe política apareix al capdavant del
rànquing. La seva obsessió per desmobilitzar la ciutadania des de la
Transició ençà ha tingut com a resultat que s’han eliminat els tallafocs
de la societat civil. No és cap secret que els ajuntaments sovint van
comprar l’oposició veïnal per especular o privatitzar, o que el govern
incità la gent a enriquir-se sense advertir el dany col·lateral de la
desigualtat extrema i la indiferència respecte als desafavorits.
És clar, les agrupacions polítiques dels inicis de la
democràcia han esdevingut costoses i sofisticades maquinàries de poder
que, a partir de la seva dependència financera, han acabat esdevenint
titelles dels banquers. Els sindicats majoritaris sovint van participar
indirectament de la festa, tot signant pactes indefensables (com ara
fons de pensions especulatius, moderació salarial en temps de bonança,
oposició retòrica i col·laboracionisme pràctic amb la bombolla) i
contribuint a la passivitat dels assalariats. Finalment, les
universitats, bona part de la intel·lectualitat o els mitjans de
comunicació en mans privades acabaren intoxicats pels diners que
repartia un sector financer que, si bé només ha venut fum, ha convertit
en cendres el teixit productiu.
Les responsabilitats polítiques, tanmateix, no són
menors que les responsabilitats morals. Fenomen curiós, tant dreta com
esquerra, tant classes altes, baixes o mitjanes, han colgat tot principi
moral sota de tones de corrupció. Les esquerres, com bé assenyalava
Tony Judt, en acatar acríticament les regles del joc del capitalisme,
abdicaren de la dimensió ètica de la política i el principi fonamental
que sense igualtat no és possible la llibertat. Les dretes renunciaren
al pòsit de cristianisme social (sobta, amb poques excepcions, el
silenci de la cúpula eclesiàstica davant la corrupció i cobdícia
generalitzada). I cada grup social s’ha comportat de manera
irresponsable.
Les classes altes, principals beneficiàries del procés,
s’han deslliurat dels pocs escrúpols que els quedaven. En bona part, han
practicat un exhibicionisme frívol, s’han enriquit encara més tot
incloent dosis de fingida filantropia. Entitats financeres que
diàriament desnonen centenars de famílies encara tenen la barra de dir
que l’obra social de les caixes ajuda les persones sense llar! A la seva
proverbial hipocresia, s’ha sumat la indiferència més absoluta envers
els perdedors d’aquest procés. Diríem que les elits catalanes i
espanyoles experimenten una mena de síndrome de Maria Antonieta. “Si no
tenen pa, que mengin brioix; si hi ha atur, que facilitin
l’acomiadament; si una de cada cinc persones no té feina, que els altres
treballin més hores i es jubilin més tard”, afirmen. No en són
conscients, de les perilloses conseqüències de la seva retòrica i
accions fins al punt que, com la reina francesa, semblen haver perdut el
cap, o el poden perdre.
Per la seva banda, les classes mitjanes han estat
meselles, egoistes i inconsistents. Han empès els polítics a abaixar els
impostos. Han prioritzat l’individualisme per damunt el sentit cívic i
col·lectiu. Han preferit el consum al benestar. S’han lamentat de
l’erosió dels drets laborals mentre s’aprofitaven de l’explotació dels
immigrants. Han estat col·laboradors de la bombolla. Han volgut
blindar-se respecte als més desafavorits mitjançant processos de
segregació urbana o educativa. I ara, en veure perillar els seus
interessos, llur indolència els impedeix reaccionar. Finalment, les
classes baixes s’han comportat de manera estúpida i inconscient. En
comptes d’aprofitar els recursos educatius posats a la seva disposició,
han renunciat temeràriament a gaudir d’una bona cultura i formació, i
s’han deixat seduir per un consumisme buit i compulsiu, mentre han
adoptat un individualisme superficial i han renunciat al sentit solidari
que els havia caracteritzat no fa gaire. En termes metafòrics, han
preferit tunejar-se el cotxe a comprendre el món i transformar-lo.
Tot plegat ens ha portat a una societat immadura i
moralment inhabilitada, incapaç de construir una alternativa mínimament
coherent i d’oposar resistència a una terrible agressió contra la nostra
manera de viure, en un punt en què tothom espera que la providència
transformi el panorama, mentre que, abandonat el costum de la
solidaritat, (aparentment) hem perdut l’esma de fer front a la situació.
* Xavier Díez és historiador
