“Els indígenes nord-americans,
o els aborígens australians, no han tingut mai el favor d’un
moviment tan actiu com el dels drets civils de Martin Luther
King”
Ja fa cinquanta anys del famós discurs que va pronunciar Martin
Luther King (1929-1968) el 28 d’agost del 1963 en l’esplanada del
Lincoln Memorial a Washington DC per reclamar treball i llibertat
per als afroamericans, que aleshores vivien en un sistema d’apartheid
semblant al que discriminà els negres a Rhodèsia (l’actual
Zimbàbue) entre el 1964 i el 1979 o a Sud-àfrica del 1948 al 1991.
Als Estats Units de la primera meitat del segle XX la
discriminació era una condemna que també anava acompanyada de
violència. Haver nascut negre era el principi de totes les altres
discriminacions lligades a la pobresa, al gènere o a l’orientació
sexual.
Mig segle de lluita ha permès que les lleis racistes
decaiguessin, encara que perduri el racisme, fins al punt que els
EUA poden tenir un president de color (que no és afroamericà del
tot) i que això no hagi provocat un daltabaix. Aquell “I have a
dream” del reverend King ben bé no s’ha acomplert, és cert;
però almenys es pot dir que el somni, que per a ell era “un somni
profundament arrelat al somni americà”, ha aconseguit que tots els
individus siguin considerats, si més no legalment, iguals i que
els conservadors republicans hagin recuperat en aquest sentit
l’esperit del també republicà Abraham Lincoln.
Fa cinquanta anys el reverend King reclamava els drets civils per
als negres nord-americans. Mai cap altra minoria ètnica o racial
no havia aconseguit una mobilització com aquella. La fortalesa del
Moviment pels Drets Civils i dels sectors més radicals, influïts
pel pensament de Malcolm X (1925-1965) i el seu grup Nació de
l’Islam (NOI), com ara els Black Panthers de Huey P. Newton, Bobby
Seale, David Hilliard o Angela Davis, era innegable i va donar la
volta al món. Les escoles nord-americanes segregaven els infants
per qüestions racials des de la fi de la Guerra Civil (1861-1865)
i, sobretot, amb l’elecció del 19è president dels Estats Units, el
republicà Rutherford Hayes, exgovernador d’Ohio, que va estendre i
ampliar l’anomenada política de “reconstrucció” (un cínic
eufemisme per referir-se a la segregació racial) fins i tot a
zones ianquis: Nova York, Boston, Detroit o Chicago. La segregació
s’instaurà arran de les anomenades lleis Jim Crow del 1876
–vigents fins al 1965– per les quals de fet es negava el dret de
vot als negres perquè per exercir-lo calia complir una sèrie de
requisits com ara saber llegir i escriure, tenir possessions i
pagar un impost electoral. El règim d’apartheid va afectar
més de 13 milions de negres. Els habitatges, les escoles, el
transport, els hotels, els restaurants i fins els lavabos estaven
dividits per evitar que l’home blanc es “contaminés” per la
influència del negre. En algunes ciutats es va arribar a aplicar
una llei marcial que prohibia als negres de sortir al carrer a
partir de les deu de la nit.
Els afroamericans han estat esclavitzats, discriminats i
perseguits. Ara: la injustícia comesa amb ells no es pot comparar
amb les massacres perpetrades pels colons europeus contra els
indígenes que ocupaven la terra que després hem conegut com a
Estats Units d’Amèrica i el Canadà. Els natius van ser finalment
confinats en reserves, els negres viuen en guetos, que no és el
mateix. Per bé que un desafortunat article sobre l’11-S va
desprestigiar-lo fins al punt de ser expulsat de la Universitat de
Colorado el 2007, Ward LeRoy Churchill (1947) continua essent un
dels bons especialistes sobre el genocidi wasp que va
posar fi a les nacions índies nord-americanes des de pràcticament
el mateix moment de la colonització. No és una afirmació retòrica
apel·lar a la noció de genocidi. És una veritat com una casa de
pagès. Sovint un horror en tapa un altre, diu l’historiador
Dominick LaCapra, que és un dels màxims teòrics del que es coneix
com a Trauma Studies. Potser és que la tendència a repetir els
horrors ens satura i tendim a oblidar els traumes més antics per
preservar el record dels més recents. És clar que els indígenes
nord-americans –o els aborígens australians– no han tingut mai el
favor d’un moviment tan actiu com el dels drets civils de King.
La diferència entre les polítiques de segregació i el genocidi
és, precisament, que amb les primeres se separa i amb el segon
s’aniquila o s’assimila el grup perseguit. “Mata l’indi que té
dins i salva l’home” és una sentència que s’atribueix al brigadier
Richard Henry Pratt (1840-1924), primer comissari de l’Institut
Indi de Carlisle (Pennsylvania), un clar camp d’internament, que
es pot completar amb aquella altra de l’escriptor Mark Twain
(1835-1910), avui sospitós d’emprar un llenguatge racista: “Doneu
sabó i un llibre d’ortografia a cada indi de les planures i
deixeu-lo morir.” Als negres no se’ls va permetre “barrejar-se”
amb el blancs. Als nens indis se’ls obligava a anar a les
Residential Schools, l’última de les quals es va clausurar el
1972, per arrencar-los la identitat ètnica i adoctrinar-los com a
bons patriotes nord-americans. Les polítiques d’assimilació van
ser tan efectives, que els indígenes “integrats” també tenien
esclaus negres per treballar la terra. Quina paradoxa! L’exèrcit
nord-americà va acabar essent la millor arma d’assimilació quan,
mitjançant l’Indian Citizenship Act (1924), es va permetre que els
joves lakotes s’enrolessin per lluitar en la Segona Guerra
Mundial, Corea i el Vietnam. Un bon camuflatge per a les
polítiques de discriminació.
Els afroamericans poden emmirallar-se avui en un president de
color com ells. Als indígenes nord-americans només els queden, per
dir-ho a la manera de Sergi Vidal Parra, un alumne meu que hi va
dedicar un voluminós treball de recerca, els casinos i el record
de Leonard Peltier (1944), condemnat a cadena perpètua el 1976 per
l’ocupació de Fort Lawton el 1970, i que encara ara és el símbol
per excel·lència de la resistència índia.
* Agustí Colomines i Companys és professor d’Història
Contemporània a la UB. Article publicat al diari El Punt Avui.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/672994-la-discriminacio-als-eua.html
