Tres fronts neguitegen la casta que té el poder efectiu del’Estat. L’acció directa dels ciutadans, l’independentisme català
creixent i el procés de memòria històrica sorgit des de la
societat civil.
Podria haver-hi un nacionalisme espanyol plural, transversal,
republicà. Tanmateix, la Guerra Civil i el franquisme s’ho van endur
tot i avui els símbols, imposats a punta de pistola durant la
transició, han resultat ser els d’uns sectors de la societat
espanyola responsables i beneficiaris de la gran tragèdia del
franquisme. Ara per ara, només es veuen agitar banderes espanyoles,
o bé en manifestacions esportives en expressions d’allò que Michael
Billig denomina “nacionalisme banal”, o associades a actes on una
minoria social exigeix la restricció de drets individuals o
col·lectius (contra l’avortament, els casaments gais o l’autonomia i
la identitat de les nacions de matriu no castellana). En
contraposició, en les creixents protestes arreu de la geografia
peninsular, ja siguin antipolítiques o sectorials, la bandera
republicana com altres símbols rupturistes, al costat de banderes
que representen les identitats perifèriques, són les que es deixen
veure damunt d’una ciutadania transversal, plural, i cada vegada
més emprenyada amb l’ordre vigent.
Tot plegat evidencia que la imatge oficial de la nació
constitucional requereix els serveis d’un psicoanalista d’urgència.
La imatge que el poder pretén projectar de l’estat, en un exercici
d’escassa imaginació publicitària, ve a recollir-se sota la marca
Espanya. Tanmateix, el relat, cuinat a còpia de tòpics rancis,
turisme, toros, processons, futbol i paelles, no convenç (ni sembla
que pretengui seduir) la majoria de la ciutadania espanyola, ans al
contrari. La idea d’Espanya que es pretén vendre a l’estranger és
cada vegada més contestada des de l’interior, no només per aquells
que consideren que la seva referència nacional és la catalana o la
basca, sinó per persones còmodes amb una identitat espanyola. Per a
un contingent creixent de ciutadans, l’Espanya oficial representa
una actualització dels mites i principis del franquisme, dominada
per la mateixa elit caciquista, blindada durant la transició, i
creixentment contestada des de tots els fronts per aquells que, des
de diverses perspectives, vam ésser maltractats per la dictadura i
ens estan robant les poques coses que havíem recuperat al llarg
d’una fràgil i inconsistent democràcia.
Des de fa una dècada s’ha produït una transformació profunda en la
mentalitat col·lectiva de la ciutadania de l’Estat que les
conseqüències asimètriques de la crisi econòmica no fan més que
accelerar. Hi ha tres fronts oberts que neguitegen la casta
extractiva que sosté les regnes del poder efectiu de l’Estat, i que
susciten respostes irracionals per part del govern: les tàctiques
d’acció directa d’uns ciutadans embrionàriament organitzats (les
ocupacions de latifundis i confiscacions d’aliments a Andalusia,
l’actuació de la PAH, marees multicolors en defensa dels serveis
públics o contra l’estafa bancària); el creixent i hegemònic
independentisme català, que pot acabar per trencar el mandat
franquista de mantenir la unitat de l’estat, i el procés de memòria
històrica sorgit des de la societat civil i en contra del poder
institucional. El primer qüestiona la primacia de la classe dirigent
i la representativitat dels grups que van pactar la transició; el
segon ataca la visió imperial i exclusivista de la nació unitària;
el tercer deslegitima sense complexos el fonament del poder actual.
Els propietaris de l’Estat, sense capacitat de donar resposta
satisfactòria i des de la inseguretat existencial que els
caracteritza, no saben oferir cap altra resposta que la repressió,
l’exabrupte i l’ús de tots els mecanismes de l’Estat per ofegar tota
contestació social.
Espanya és un estat europeu perifèric caracteritzat per una precària
modernitat, un passat tèrbol i violent propi de potències colonials
decadents i poc capaç d’acceptar els desafiaments democràtics. Les
seves institucions profundes i classes dirigents expressen una certa
bipolaritat consistent a alternar una profunda depressió paralitzant
(com l’actual immobilisme escenificat per Rajoy i Rubalcaba) amb un
exhibicionisme egocèntric fins al ridícul (la caricatura del qual
seria l’“España va bien”, d’Aznar). No és un fenomen exclusiu. En
aquest sentit, Espanya comparteix semblants circumstàncies i
capteniments amb altres societats europees perifèriques com ara
Rússia i Turquia, autoritàries, porugues, poc tolerants amb el
pluralisme i la dissidència, dificultats empàtiques i incapacitat de
resoldre les crisis de manera intel·ligent.
En aquesta deriva perillosa i autodestructiva, les elits hispàniques
que hegemonitzen els mecanismes de poder reals, sabedores de la seva
obsolescència i prescindibilitat, persisteixen en una actitud
d’irracionalitat i enfrontament, en espais on la tragèdia potencial
es barreja amb el ridícul. Iniciatives com per exemple les de la
Lapao, la invenció d’orígens ibèrics del valencià, l’encaparrament
del no reconeixement de Kosova, el vet a les iniciatives judicials
contra els crims de la dictadura o els nens robats i l’ordre
expressa de vetar l’accés als investigadors de documents oficials
del regne de més de cinc-cents anys d’antiguitat només expressa una
sensació de pànic per part d’aquells que han considerat Espanya com
el seu cortijo particular. De tot plegat, la marca Espanya, en
aquesta deriva involutiva, guiada pels hereus polítics del
franquisme organitzats mitjançant el Partit Popular, sembla
destinada a il·lustrar la llegenda negra (històricament ben
fonamentada) d’un regne espanyol inquisitorial, autocràtic i
inestable, un malalt d’occident que, a mesura que la histèria
s’accentua, més evidencia la seva descomposició.
* Xavier Díez és historiador. Article publicat al diari El Punt
Avui
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/659654-la-marca-espanyola.html
