La música negra muta i es fa més complexa, però es manté fidel a unadivisa: no importa el que facis, fes-ho amb actitud.
Fa algunes setmanes en un fòrum de música negra feien aquesta pregunta:
“Què és el ‘groove’?”.
Les respostes, com us podeu imaginar, anaven des de les humorístiques
ocurrències a les definicions academicistes. La meva recomanació per a
saber de què estem parlant és redescobrir els clàssics enregistraments
de James Brown, aquí estan amagats tots els secrets del que és el
groove.
Sempre cal tornar al padrí. Però a més, la música negra també és
una qüestió d’actitud, actitud amb majúscules, i d’això anava sobrat
Mr. Dynamite, igual que Garry Shider (el mític guitarrista que tocava
amb bolquers de nadó en els concerts de la P-Funk) que ens va deixar
prematurament l’estiu del 2010 víctima d’un maleït càncer.
I és que pots
tocar funk, fer soul i conèixer tots els secrets del so i les seves
claus musicals, però si ho fas sense actitud, oblida’t.
Parlant d’actitud, si vols assistir a una autèntica lliçó del que estem
parlant recomano veure la teleserie Tremé, que pren el nom del primer
barri negre d’Amèrica del Nord a New Orleans, la ciutat on va néixer el
jazz, l’origen de tot. Això és groove…
Per a començar el nostre repàs musical a la gran nació negra, començarem
precisament per New Orleans. Fent gala d’una increïble força per a
reinventar-se i emergint de les seves cendres després de l’huracà
Katrina, aquesta ciutat, els seus ciutadans han tornat a posar-la en el
mapa musical del planeta. Artistes com Christian Scott (un dels noms més
interessants del jazz actual) o Trombone Shorty (músic d’unes qualitats
fora del normal que va del funk al jazz amb la mateixa soltesa que del
soul al blues, i que defineix el seu estil com supafunkrock) són la
punta de llança d’una ciutat que ha donat un increïble exemple de
superació.
Un altre dels epicentres de música negra a EE UU segueix sent Nova York.
Allí té el seu centre d’operacions la gent de Daptone Records, el cap
visible del fenomen revival de les arrels del soul-funk. Daptone i la
seva banda d’estudi The Dap Kings, reuneix als músics més importants
del fenomen que acompanyen a grandíssims vocalises com Sharon Jones,
Llig Fields (autèntica reencarnació de James Brown que grava a Truth
& Soul), Xerris Bradley o Naomi Shelton.
En la costa oest americana la influència del sol i les platges segueix
untant els sons més boggie, la versió carregada de sintetitzadors i
cors enganxosos del soul-funk clàssic. En aquest univers regna a plaer Dam
Funk l’autèntic rei actual del boggie funk més infecciós, molt
recomanable el seu quíntuple treball Toeachizown.
En el vell continent l’essència de la música negra també ha calat des de
fa moltes dècades amb bons resultats. Si ens fixem a Anglaterra, des de
fa temps podem destacar dos grans grups amb una llarga trajectòria que
arriba fins als nostres dies, d’un costat, The New Mastersounds són els
banderers del que s’ha vingut a anomenar Deep Funk i per altre The Brand
New Heavies, que en el seu moment van donar el tret de sortida
al fenomen acid jazz al costat de músics i DJ com Snowboy. Nous noms com Baker Brothers, The Sunburst Band o Alice Russell mantenen viva la
flama dels millors ritmes ballables.
França ha estat tradicionalment
terra de bons músics practicant els ensenyaments del soul i el funk,
sense anar més lluny en aquests moments regna dintre del soul Sly
Johnson amb un espectacular disc titulat 74 que és un dels favorits
entre afeccionats i crítica de tot el món.
Finalment, en aquest repàs pel que es cou en aquests dies en els forns
del groove no podem oblidar l’extraordinari moment que travessa l’escena espanyola. El productor Carlo Coupe presenta Wondertronix acompanyat de
la cantant Astrid Jones, un homenatge al so soulful disco dels ‘80.
D’altra banda el nou projecte d’Óscar Martos (fundador de Afro Soul
Toasting) que mira una vegada més cap al funk africà amb el seu projecte
Pyramid Blue. No cal oblidar a Sace 2, el productor d’electrofunk més
important del nostre país i un dels més respectats a nivell europeu.
I per a acabar dues propostes que tenen en el jazz el comú denominador,
Electric Five Samba amb la seva hedonista proposta de ball on el
vibràfon és un dels elements protagonistes i Dave Pybuss amb el seu
Pybuss Groove Quartet que acaben de publicar el seu segon treball, fent
honor al nom del quintet.
* Un article de Miguel A. Sutil (Enlace Funk) publicat a la revista Diagonal
