Text escrit per
Xavi Roca a partir de les notes de camp de Neus Vilalta.
Moltes vegades he
pensat que Reus és casa meva. Que els seus carrers són decorats
d’un teatre que m’ha vist créixer, com ho van ser les parets de casa
dels pares o les de l’escola. Moltes vegades he pensat, també, que
totes les persones que viuen al meu voltant formen part del teatre,
com si en fossin figurants, testimonis anònims de la meva història.
Camino per la Plaça Prim i observo els vianants. Penso en la
seguretat i la confiança que ens dóna la ciutat on vivim; en com de
bé s’hi està a casa, quan una veu m’atura per saludar-me.
-Nena! Què dius? Com ha anat l’estiu? Que has anat de vacances?
És la Lluïsa, una antiga companya de feina.
-Sí -li responc-. He estat a Grècia.
La Lluïsa comença aleshores una conversa de viatges, evasions i benestars emocionals.
Jo li segueixo el fil però sóc incapaç de dir-li que no, que no he
estat a cap illa, que no he anat a cap platja ni he fet cap ruta
turística. No sé ben bé perquè, però alguna cosa m’impedeix
explicar-li que he estat dues setmanes a Oinofyta, a un camp de
refugiats afganesos que hi ha a Grècia, a una hora en tren d’Atenes.
Suposo que em tindria una bona estona parlant i encara m’he de
refer i ordenar emocions. La Lluïsa continua parlant però em costa
molt mantenir l’atenció. De veritat Reus és casa meva? Em pregunto
què respondrien a una pregunta similar la Lisa, l’Alejandra, en Sonu
o en Samin (algunes de les persones que he conegut a Oinofyta). Casa
meva és Reus, però què són tots els camps de refugiats on els
milers de desplaçats per les guerres o la fam esperen, sense una
esperança concreta, a que els governs (o tots nosaltres, o tots
plegats), obrim els ulls i els donem una solució digna?
Per sort, la conversa
amb la Lluïsa es desvia cap a les típiques banalitats diverses.
Després parlem de la seva filla, l’Anna, i em fixo en ella. La seva
expressió d’infant és una barreja deliciosa d’ingenuïtat i
d’avorriment, però a mesura que l’observo, sento la necessitat de
acomiadar-me i continuar caminant carrer amunt. Vull estar sola. La
raça humana és un conglomerat de famílies, un conjunt de conjunts
que només l’atzar geogràfic predisposa. Jo sóc de Reus i visc en
un món confortable. Tinc la meva feina i la vida m’és fàcil en
aquest entorn desenvolupat. Però per sobre de tot, sóc persona.
Perquè ho han de ser menys, doncs, tots aquells que fugen d’allò
que els ha devastat la vida?
Sento ganes de
plorar. Imagino que el drama que he presenciat encara m’és recent, i
que la ràbia de trobar-me de cara amb tanta injustícia encara em
respira amb intensitat. Malgrat tot, és estrany perquè, quan penso
en Oinofyta, em vénen al cap records alegres. El dia a dia al camp
era força entretingut i respirava vitalitat. El matí pertanyia a
les dones, que cuinaven, rentaven roba i després l’estenien a les
tanques o als estenedors improvisats. La tarda, en canvi, era dels
homes. Després d’ocupar-se de la neteja de les instal·lacions,
jugaven a cartes asseguts en catifes o en mantes a terra, o
disputaven partits de volei que de vegades acabaven de nit. Més
endavant, però, des del moment que hi va haver wi-fi,
molts homes es passaven el vespre concentrats en la pantalla. Els
nens, per la seva banda, es passaven el dia al pati. Des de que
sortien de l’escola (els que hi van), jugaven amunt i avall i
empaitaven el gosset, farcint d’alegria tots els racons del camp.
Els repartiments de
roba que realitzavem tres dies a la setmana, eren també força
divertits. Després d’hores de sel·leccionar totes les peces que
ens arribaven en caixes o les hi havia en muntanyes, havíem de
classificar-les per talles (i si eren d’home, de dona o de nen).
Aquells repartiments representaven unes escenes molt semblants a les
nostres, quan anem de botigues. Recordo la cara d’alegria d’una
noia en trobar el vestit que li esqueia; la d’un senyor en sentir-se
còmode amb unes sabates ben noves i de qualitat; la mitja vergonya
d’una senyora que, a veu baixa, em preguntava si teniem roba
interior; la frustració que alguns ens projectaven quan no trobaven
el que volien; o com quedava tot de desordenat en finalitzar
l’activitat.
Ens
encarregàvem també del racionament de menjar, els nens ens ajudaven
concentrats en posar el que toca a cada bossa segons les persones per
tenda o habitació. Els records de les estones afectuoses prenent te
o xerrant amb les persones refugiades, de les seves mirades
respectuoses i agraïdes, em proporcionen ara una mena de satisfacció
contradictòria. Sí, he obrat en conseqüència amb les meves
creences i he assumit la part de responsabilitat que em sembla que
tots tenim. He dedicat uns dies a ajudar en tot el possible a una de
les tantes oenegés
que s’escarrassen per minvar l’efecte deshumanitzador de la
situació que hi ha a Grècia, provocat pel règim injust de
fronteres que impera arreu d’Europa. Ja sé que la nostra ajuda no
resoldrà el problema. Però, quin destí els espera, a tots els que,
al contrari que jo, no poden tornar a casa seva i hauran d’esperar
dies, setmanes, potser mesos, fins que es produeixi la desitjada cita
(amb uns serveis jurídics de dubtosa eficàcia) per tal d’arreglar
papers, amb l’esperança remota i improbable de poder emigrar a
Alemanya, a Suïssa, o a Itàlia?
La protecció
que ofereix la UE (per dir-ho d’alguna manera, perquè no n’ofereix
cap, de veritable protecció) consta de tres categories: facilitació
d’asil en condició de refugiat, protecció subsidiària i
autorització de residència per raons humanitàries. Mentrestant
l’objectiu d’Oinofyta Camp és fer de l’espai (una fàbrica
abandonada) un lloc per viure; de cada tenda i cada habitació una
llar; i proporcionar activitats als residents per tal que cada vegada
siguin més autònoms en la gestió del camp. Hi treballen diverses
oenegés: la que s’ocupa de l’escola (ArmandoAid), la que s’ocupa
de l’atenció mèdica (Adventist Help), una altra que dóna atenció
psicològica (Institute of Medicine), la que proporciona tècnics, i
la que s’ocupa de l’organització i temes administratius dels
residents. Aquesta última és amb qui nosaltres vam col·laborar (Do
Your Part). Per altra banda, l’exèrcit grec envia cada dia un
càtering amb menjar preparat individual i ACNUR proporciona
aliments, mantes, estris de cuina i d’higiene personal i que
nosaltres haviem de racionar i repartir. No puc deixar de valorar la
gran feina de tots els voluntaris, com la posada en marxa d’una
perruqueria, d’un taller de costura, o la instal.lació d’antenes
wi-fi,
aquesta última, una millora molt celebrada i important, ja que
permet a les persones comunicar-se amb les seves families.
Ara ho penso i em sap
greu haver-li tallat la conversa a la Lluïsa. Ja sé d’on em
venien les ganes de plorar. M’agradaria tornar enrere i dir-li que si
he hagut de marxar és perquè m’he fixat en el cabell de l’Anna, la
seva filla. Els records que ens colpeixen esdevenen imatges mentals
d’una manera íntima, com si un cop de vent ens pugés des de
l’estómac. L’Anna portava el cabell recollit amb una cinta de color
rosa. En aquell moment he pensat en la nena, en la nena d’Oinofyta.
Tanco els ulls i de sobte torno a ser allà, la tarda que la vaig
conèixer. Jo em dirigia cap a la zona on construíem uns casillers
amb palets per al magatzem, quan em vaig fixar en ella. Ella es va
fixar també en mi i es va apropar corrent. Vam jugar una estona i,
en un moment donat, em va caure a terra la cinta de recollir-me el
cabell. Aleshores ella me la va agafar: ho recordo com si fos ara
mateix. De seguida es va penedir de la seva entremaliadura, però amb
un gest del cap i de les mans vaig fer-li entendre que no passava
res, que ja se la podia quedar. Pensar en Oinofyta és pensar en
aquella nena. Era una de les més descuidades, bruta i despentinada,
però no puc oblidar l’expressió de sorpresa, d’estupefacció,
però també d’alegria amb què els seus ulls em deien: – De veritat que me la
puc quedar?
La incomprensió
occidental ha arribat a límits irracionals. Europa no només tanca
les fronteres sinó que també tanca els ulls i els nostres governs
aparquen el problema. Uns euros provinents de l’ONU mantenen els
refugiats allà, on no molestin ni facin massa soroll, mentre un
contracte amb Turquia (que ha costat sis bilions d’euros i que han
anat directament a mans del govern autoritari d’Erdogan) permet a
Europa treure’s el problema de sobre, al mateix temps que Grècia és
incapaç d’absorbir-ne més, amb la situació econòmica en què es
troba. De sobte se m’acut que la nena d’Oinofyta esdevé una trista
metàfora. Un gest tan senzill com donar-li la meva cinta li provoca
una sorpresa majúscula, una sorpresa semblant a la que senten
aquells que no en reben, que s’han acostumat a no rebre’n cap,
d’ajuda.
És el revers del
miracle de donar. L’endemà d’aquella escena, la nena d’Oinofyta em
va venir a buscar de seguida que em va veure. Aleshores em va demanar
gesticulant que l’acompanyés a la seva tenda. Allà hi havia una
dona i quatre criatures de diferents edats. Em van oferir esmorzar.
No parlaven anglès, però no importava. Jo li portava a la nena una
pinta, gomes del cabell i li vaig fer unes trenes, mentre rèiem i
les altres criatures se m’abraçaven. D’una manera tendra i
dolorosa, em veig reflectida en aquella nena. Jo també vaig ser
petita i a mi també m’agradava que em pentinessin. Quan arribo a
casa, el seu record és més intens que mai. Quan vaig acomiadar-me
d’ella em van caure unes llàgrimes que ara sembla que volguessin
tornar a brollar. Què en serà d’aquesta nena? I de tots els
infants en la seva mateixa situació d’incertesa i precarietat?
De sobte em sento
cansada i trista. Els records circulen per la ment i el pas del temps
els col·loca sempre en un segon pla, però d’alguna manera, em
resisteixo a oblidar-la, em nego a oblidar-la a ella i a tots el qui
he conegut al camp d’Oinofyta. Oblidar és permetre que funcioni
l’estratègia dels governs de deixar passar el temps fins que el
problema es resolgui (o no ho faci), i jo no puc romandre impassible.
Sí, penso en el vessant polític, en el marc global de la situació.
He llegit molt sobre l’Afghanistan, sobre Síria, l’Iran i el
Pakistan, imbuïda en la literatura d’en Khaled Hosseini. Però haver
estat present en un dels nuclis del problema m’obliga a ajustar
l’enfoc, i de seguida penso en el vessant humà. La història de tots
els refugiats em colpeix com si m’acusés d’alguna cosa, d’una manera
quasi violenta. Reus és casa meva però és lluny, emocionalment
massa lluny d’allà. Els medis catalans, espanyols i internacionals
insisteixen en donar una visió esbiaixada i lateral, i construeixen
una narrativa on es relaciona «migrant musulmà» amb «terrorista»,
i on qualsevol que s’oposi als valors occidentals (aquests que els
nostres governs tant presumeixen de defensar) representa una espècie
d’ens aliè i amenaçador, mentre la nostra responsabilitat com a
part del teixit global es dilueix entre noticies del Barça, de
properes eleccions, o d’assumptes d’una irrellevància decepcionant.
Per què la llunyania
ens fa estar tan cecs, tan sords davant dels problemes i les
injustícies que són només a un vol en avió de distància? Siria,
el Yemen, el Sàhara o el Senegal, de veritat són tan lluny? Acarono
el meu gat amb malenconia. Fa dos dies que he tornat a Reus però
encara no he entrat a la rutina. Faig memòria dels primers dies al
camp i recordo la sorpresa en saber que, al camp on treballaria, no
hi havia sirians, sinó afganesos. Els afganesos son una espècie de
refugiats de segona categoria, considerats migrants econòmics perquè
el percentatge de perillositat del conflicte al seu país és
considerat menor que la resta, tot i haver estat en una situació de
guerra permanent des de fa quasi trenta anys. Pateixen, a més, un
odi mediàtic provinent dels Estats Units (i dels seus al·liats
occidentals), que els col·loca la injusta etiqueta de culpabilitat
per uns actes de terrorisme que no tenen res a veure amb ells.
Aquesta propaganda em produeix un rebuig instantani, quan penso en
les denúncies que fa Metges Sense Fronteres dels bombardejos per
part d’EUA i Russia a hospitals d’emergència plens d’innocents,
amb una -més que probable- intenció d’aterroritzar la població i
de generar por en tots aquells que s’hi desplacin per col·laborar.
Refugiats de primera,
refugiats de segona, percentatges de perillositat. Quin món hem
construït, que és capaç d’establir aquesta mena de categories
humanes? Quin sentit té que Europa es gasti tants diners en mantenir
els refugiats en els camps grecs i turcs, la majoria dels quals no
són més que presons gestionades per militars, enlloc d’obrir les
fronteres d’una manera racional i veritablement acollidora,
proporcionant-los asil i futurs dignes? Miro el meu gat i de sobte em
sembla que la raça humana és la més miserable de totes. La meva
indignació, però, té un regust cansat, com malmès: potser per
això no li he explicat res a la Lluïsa. Com podria explicar-li que,
darrere de la paraula «refugiats», el terme abstracte i anònim que
ens arriba des dels medis, s’amaguen una infinitat d’històries
colpidores, d’experiències dramàtiques que a qualsevol de nosaltres
ens trencaria l’ànima?
El meu gat
m’abandona i em deixa sola al sofà, com si advertís el pes dels
meus pensaments. Recordo aquell ancià de caminar lent i mirada
lànguida; la senyora del vindi
tatuat al front; o en Yonas, el noi pakistanès que no abandonava mai
l’expressió de tristesa de la seva cara. Recordo a en Baloo, sempre
disposat a participar en totes les feines del magatzem, i que es
negava a parlar de la seva família; a en Sonu, que m’explicava (en
els nostres intercanvis d’espanyol i anglès), que després de ser
adoptat als tres anys (i treballar des dels cinc i no haver anat mai
a l’escola), ara parla cinc idiomes. Penso també en aquell jove
que, el tercer dia d’estar allà, ens vam assabentar que havia estat
assassinat per la policia quan intentava creuar la frontera amb
Itàlia, probablement conduit per les màfies que trafiquen amb
persones, en la pitjor de les mostres de la baixesa humana.
Pensar en la
paraula «refugiats» és pensar en tots ells i en tots els qui no
arribaré mai a conèixer, de la mateixa manera en que pensar en
paraules com «ajuda», «oenegé»,
«cooperació» i, en general, «solidaritat», és pensar en la
Núria i el Sergi (els dos amics amb qui he compartit l’experiència),
o en la Lisa (la nord-americana a càrrec del camp, dura i silenciosa
en la integritat dels seus ideals, i que suportava amb estoïcisme el
«postureo»
dels americans que justifiquen les seves donacions prenent-se fotos
que després publicaran a Instagram). Pensar en cooperants és pensar
també en l’Alejandra (la incansable psicòloga espanyola que ajudava
a la Lisa en l’organització del camp); en la Lucy (l’actriu de
Londres amb qui vam compartir inquietuds durant uns dies); el Javi
d’Alcorcón (un del tècnics del wi-fi); o és també pensar en el
Jose i la Estichu, la parella de bascos acabats de casar i que eren
allà per passar la seva lluna de mel, en una mena de protesta
silenciosa, símbol del seu profund desacord amb el sistema.
Refugiats i
voluntaris, víctimes i cooperants, tot un seguit d’històries
humanes. El núvol de records, d’idees i sensacions ocupa la meva
consciència com la ressaca d’una nit gens divertida. Fa només dos
dies que he tornat a Reus però és segur que la roda occidental
d’aquest primer món aviat tractarà d’alienar-me. La meva
resistència, però, es basarà en les meves accions: tinc
l’esperança que explicar la meva experiència a Oniofyta i
participar en la difusió de tot allò que els diferents grups i
individus aconsegueixen per millorar unes vides igual de valuoses que
les nostres, servirà per no quedar-nos només en el dramatisme.
M’adono, també,
de com ajudar en la primera línia de la cooperació em motiva d’una
manera especial. Ja durant la primera setmana a Oinofyta se’ns
acudien nous projectes per millorar el camp. Els refugiats,
comprensiblement desmotivats per la situació en què es troben,
necessiten assolir plena autonomia. En aquest sentit, són molt
positius els projectes concrets, com la construcció d’una biblioteca
o l’habilitació d’una sala de dones
on s’hi puguin socialitzar, pentinar-se i posar-se la henna,
lluny del control dels homes. Les petites tasques com la de construir
tarimes i cadires per facilitar la feina als barbers, o un taller de
costura per compondre bosses de roba per les recollides (i així no
gastar tant de plàstic), són les petites accions amb les que, poc a
poc, els refugiats poden rebre unes petites dosis de la dignitat i
l’autoestima que els són tan necessàries.
No sé quanta estona
porto asseguda meditant al sofà, però m’adono que pensar en
aquestes accions em canvia l’ànim. Els sentiments de decepció, de
tristesa i d’indignació, progressen cap a una mena d’esperança quan
imagino més formes d’ajudar. Els humans som capaços de les pitjors
de les barbàries, però m’és impossible deixar de creure en la
nostra generositat, transformada en actes concrets de solidaritat. De
vegades, fins i tot, el més alt dels sentiments es barreja amb la
cooperació, i es donen casos en que l’amor salva refugiats. Casar-se
és una manera de fer-ho i no és estrany veure com, a través d’un
matrimoni, una persona aconsegueix una nova oportunitat.
Una cosa que de
moment puc fer, doncs, és compartir aquest relat. Donar-li una
visibilitat més real al problema és una petita aportació que puc
fer. No sé si servirà d’alguna cosa i si llegir aquestes línies
pugui ajudar a despertar alguna consciència més, de la mateixa
manera que ignoro moltes altres coses. Ara mateix, la única cosa que
tinc clara és que, en acabar d’escriure aquestes línies, tornaré a
sortir al carrer amb el cap ben alt; amb la convicció de no
abandonar l’esperit compromès, i amb l’esperança que, poc a poc,
entre tots podrem formar una societat millor. Després, potser em
passegi per les botigues del centre. Ignoro també perquè, però de
sobte m’han vingut ganes de fer-li un regal a la nena d’Oniofyta: un
minúscul detall però que segur que tindrà un valor enorme. L’únic
problema, però, és que no vaig preguntar-li mai el seu nom, de
manera que no em serà possible enviar-li per correu. Malgrat tot,
somric. Sé que hi ha altres persones que arriben al camp, oferint a
cada moment i en cada petita acció uns regals immensos. Si la meva
humil ajuda, si el meu petit regal simbolitza l’engruna de
col·laboració que tots podem aportar, aleshores el somriure feliç
de la nena d’Oinofyta representarà l’esperança en un futur més
just. Un món on la passivitat davant la injustícia desaparegui, i
recuperem, generosos, la humanitat d’aquesta societat.
