Poques vegades abans l’aparició d’un llibre m’havia suposat una dosid’alegria tan gran com aquest “L’anarquisme fet diferencial català”
de Xavier Díez, publicat per Virus Editorial. Xavier Díez és doctor en història
contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en
pedagogia terapèutica i estudis de dret, a més d’un dels coneixedors
més reputats que ara mateix tenim als Països Catalans sobre el món
llibertari i la cultura anarquista. Els seus coneixements els ha
transformat en nombroses publicacions i llibres, especialment
referits a l’anarquisme individualista, el corrent llibertari a què
dedicà la seva tesi doctoral.
Algunes em direu exagerat quan expresso la meva felicitat per
aquesta publicació però ho tinc clar: feia anys i panys que esperava
el llibre i el resultat final, tot i que massa curt i escarit -també
cal dir-ho i en parlarem en aquest article- no m’ha decebut gens ni
mica. L’esperava, almenys, des que el 1987 la gent d’Icària va
treure el ja mític “Anarquisme i alliberament nacional” a
l’editorial El Llamp i alguns, ja aleshores i sense tenir-ne gaire
idea, a banda de perdre la por a barrejar oli i vi, vam veure clar
que l’apartat històric del llibre era, per dir-ho així, una mica
fluix. Ara ja podem dir que això ho tenim solucionat. I que consti,
perquè és de justícia dir-ho, que aquesta nova aportació no és només
un estudi històric…
Començaré, això sí, amb dues crítiques menors al llibre. D’una banda
la no assumpció plena, al llarg de tot l’estudi, de l’àmbit nacional
dels Països Catalans, tot i que sí que és veritat que l’autor fa un
esforç clar en aquest sentit. Això fa que alguns referents
valencians no hi apareguin, com el mateix Joan Fuster, i tot i que
cal encara una feina d’investigació i argumentativa important en
aquest sentit, em sembla bàsic que hi sigui. De l’altra, he de dir
que no crec que sigui adequat el símbol que a la portada vol
representar l’anarquia catalana, barreja d’una A encerclada i una
“ç”. La “ç” no és una lletra característica únicament de la llengua
catalana i si en algun moment s’ha utilitzat com a tal ha estat
davant la “ñ”, que sí és una lletra representativa del castellà. Per
tant, sense voler ser agre en la crítica però sí explicatiu, quan
s’utilitza la “ç” com a símbol de catalanitat d’alguna manera s’està
assumint, per oposició, el marc referencial espanyol. En termes
sociolingüístics, podríem dir que el conflicte lingüístic
(lingüístic i no social) pels àmbits d’ús es produeix tant amb la
llengua francesa, amb qui compartim la “ç”, com amb la castellana i
per tant “ç” igual podria representar el català com el francès.
Però passats els retrets, anem als elogis. “L’anarquisme fet
diferencial català”, subtitulat ’Influència i llegat de l’anarquisme
en la història i la societat catalana contemporània’ és un llibret
fet des de l’acadèmia i això es bo i es nota, ja que les dades, tot
i que discutibles com sempre s’ha de fer amb qualsevol dada que
s’utilitzi per justificar un relat, no ballen ni són suposicions
només sinó fets constatables. I per això, per exemple, quan Díez
parla de la possible influència ibèrica en la configuració d’un cert
sentiment de col·lectivitat no jeràrquica no afirma sinó que cita, i
fa bé, perquè aquest és un dels temes que és opinable i té
interpretacions diverses i contradictòries. Ara bé, el relat que es
desprèn de la lectura del llibre és ben clar: si alguna cosa
identifica la catalana terra i la gent que l’habita és precisament
la constant lluita per la llibertat, la igualtat i la justícia de
les persones que l’hem habitat i l’habitem, el nostre majoritari
passat llibertari i les nostres plenes actituds antiautoritàries.
El llibre està dividit en tres grans apartats i una introducció
justificadora. Aquesta darrera porta per títol “Una memòria
incòmoda” i Xavier Díez hi repassa les diverses autoritats que
precisament des de l’acadèmia han parlat -i sobretot malparlat- de
l’anarquisme i de l’anarquisme català més concretament, l’han
interpretat o l’han minimitzat, amb parades interessants, tot i que
curtes pel meu gust, en les opinions de Pierre Vilar i Jordi Nadal,
Eric Hobsbawm, Gerald Brenan, Vicens Vives, Ferran Soldevila, Josep
Termes i Miquel Izard. És evident que aquest recorregut hagués pogut
ser molt més extens i detallat alhora que molt més intens i
contrastat, però aquí apareix un dels problemes -alhora que mèrit-
d’aquest fullet (si fem cas al nom de la col·lecció en què s’ha
publicat) i no és un altre que la seva brevetat buscada i volguda.
Segons la meva opinió, cada un dels apartats del llibre necessita un
desenvolupament argumental més extens que, sense deixar de lloar la
proposta concreta de Díez de ser clar i sintètic, és una feina
imprescindible de fer en els propers mesos o anys. Passat el repàs
historiogràfic i continuant amb el contingut del llibre, l’autor
afirma que a l’hora d’explicar “el perquè de tot plegat” caldrà
tenir en compte tots aquests autors per tal de conèixer “El perquè
de la continuïtat històrica i la persistència del fenomen
llibertari, el perquè dels mites sobre els llibertaris, el perquè
dels silencis historiogràfics sobre la magnitud i l’arrelament del
moviment, el perquè d’un fet que singularitza el passat col·lectiu
respecte d’altres nacions europees”. Resumeix així què ens trobarem
en la resta del llibre.
El primer gran apartat d”Anarquisme fet diferencial català” després
de la introducció justificadora porta per títol “Els orígens” i,
partint de la prehistòria i acabant en l’actualitat, l’autor hi
dibuixa un camí clarament antiautoritari i d’enfrontament al poder
com a característic de les catalanes i els catalans. Per tant, el
llibre trenca els tòpics conservadors del seny, la prudència i la
voluntat de pacte. Comença Díez amb les tesis de Pere Bosch i
Gimpera sobre la suposada herència col·lectivista ibèrica que a mi
em costen d’acceptar, potser pel meu desconeixement en profunditat
sobre el tema, però que poden ser tingudes en compte sempre que no
esdevinguin pur determinisme.
L’autor continua amb la revolta remença, que tal com deia Rovira i
Virgili “és un dels fets més transcendentals de la Història de
Catalunya”. I tenia raó el tarragoní, ja que aquesta revolta i
sobretot el seu èxit amb resultats alliberadors per a les classes
catalanes amb menys drets són únics a l’Europa medieval i van
comportar, a partir de la Sentència Arbitral de Guadalupe del 1486,
un empoderament immens de les més pobres, que passaven a tenir un
exemple propi de la utilitat de la lluita. Les revoltes i les
consegüents repressions se succeeixen i el llibre fa una aturada
novament transcendental a l’any 1640 i la Guerra dels Segadors, el
moment, segons Díez, en què “Catalunya es dota d’una autonarració de
nació lliure i sobirana, on qui exerceix el poder ho fa només des de
la concessió del conjunt d’individus que representen els veritables
dipositaris de la sobirania”.
L’autor tanca aquest episodi amb una afirmació que faig meva quan
diu que “Els segadors, al cap i a la fi, sense pretendre-ho, estaven
posant les bases de l’arrelament de l’anarquisme, es a dir, la
resistència contra qualsevol poder amb temptacions totalitàries, en
el sí de la societat catalana”. Aquest capítol arriba fins a
l’actualitat i repassa tant l’anarquisme organitzat com el
republicanisme, l’obrerisme, la revolució llibertària, la dictadura
i la transició trampa dels setanta del segle passat.
El segon gran capítol pren el títol de “Colors” i està dividit en
els tres colors simbòlics de la revolució francesa. El blau
simbolitza ’una societat gelosa de la seva llibertat’; el blanc,
’una societat tendent a l’igualitarisme’; i el vermell, ’una
societat a punt de trencar-se’, segons els títols del mateix llibre.
Aquest tercer subcapítol inclou un apartat que crec que caldria
eixamplar molt més en posteriors treballs, segurament perquè és
precisament l’apartat que construeix el relat propi de les qui ens
posicionem entre l’independentisme i l’anarquisme. Es tracta, doncs,
de la petita història de l’anarcoindependentisme català o com li
vulguem dir, ja que si fins ara el llibre parlava de com la
catalanitat i el país en general han estat insubmisos, llibertaris i
anarquistes, l’apartat ’(A)nacionalisme: un anarquisme catalanista?’
tracta sobre els corrents, les persones i organitzacions que han
transitat aquest estret i alhora plaent camí que uneix anarquisme i
alliberament nacional com a opció política (i política, no caldria
dir-ho però mai se sap, vol dir el que vol dir i no una altra cosa).
El darrer capítol porta per títol “Catalunya serà llibertària o no
serà…” i tot i ser el més curt també és cert que serveix a l’autor
per exposar les seves idees al respecte darrere de la subversió de
la màxima del bisbe conservador Torres i Bages “Catalunya serà
cristina o no serà”.
En el llibre de Xavier Díez, a banda de les referències històriques
i culturals que ens poden il·luminar en multitud de casos que
segurament la majoria social desconeix, allò que més interessant em
sembla és el relat que s’hi construeix. Un relat complex i que s’ha
de treballar molt més a partir d’altres obres però que situa
necessàriament la catalanitat al costat de l’anarquisme, de
l’antiautoritarisme. És aquest un fet evident quan transites les
pàgines de la nostra història, però la gràcia del llibre i el fet
pel qual a mi m’ha fet tan feliç és que, lluny del pamflet, el relat
històric que s’hi construeix manté una coherència que ens hauria de
fer repensar els mites propis, fins i tot els que tenim completament
assumits. I això no té preu, perquè el dubte és l’únic que ens
mostra que ens mantenim vius. No és només fer front a les teories i
propostes de Vicens Vives, assumides i convertides en tòpics
nacionals per la burgesia regional catalunyesa, sinó també
l’assumpció de bona part de la nostra història des d’un punt de
vista obert i pragmàtic, però alhora encaixada en un relat
alternatiu i engrescador.
No em queda res més que felicitar l’autor per la feina feta i alhora
demanar-li que no abandoni el tema i a la llarga ens obsequiï amb
altres volums al respecte, que siguin més extensos perquè aquest,
tot i ser molt dens, a algunes ens ha semblat només un tros del
tot… Alhora, vull fer una crida a historiadores, filòsofes,
sociòlegs, antropòlegs, filòlogues, elaboradores de discurs polític,
etc. a anar-hi i anar-hi tenint en compte tot el que aquí hagin
pogut llegir. Les animo a posar-ho en dubte, abans que res, però
alhora a investigar, a proposar, a crear, a insistir, a obrir i a
construir, en definitiva, una praxis que assumeixi els referents
nacionals i socials alliberadors anteriors, aquests i d’altres, i
els situï dins de l’antiautoritarisme general a què pertanyen i on
tan bé es troben. I això no vol dir renunciar a res del que fins ara
s’ha fet o dit ni passar a portar xapes anarquistes o banderes roges
i negres o negres directament, no siguem simplistes.
La proposta va molt més enllà però alhora està ben arrelada davall
dels propis peus, tan ben arrelada que a vegades fa riure que
algunes continuïn obstinades a no veure-la ni mirar-la. La tenim
davant dels morros i només cal assumir-la sense por ni timidesa i
sense esdevenir-ne esclaus. Si ho fem, vés a saber si d’aquí a poc
no esdevindrem nosaltres “un greu problema d’interpretació
històrica” o, pitjor encara, unes “rebels primitives” absolutament
modernes i lliures, és a dir del segle XXI.
* Jordi Martí Font és escriptor, periodista, treballador de
l’ensenyament, activista social i afiliat a la CGT de Tarragona.
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9160
