El que va passar el 29 de març es repeteix un cop i un altre fa anys. La deriva totalitarista dels poders econòmics i políticsa les societats occidentals era previsible. Davant l’esclat i la
consolidació de formes d’autoorganització social emancipadora i de
l’arrelament d’un bagatge polític subaltern en molts casos fonamentat en
la precarització gradual de les condicions de vida de les classes
populars, la recepta de l’estat esdevé una cantarella rovellada: la
militarització del conflicte social i la invisibilització de les seves
causes.
Als Països Catalans i a l’estat espanyol, el circ
mediàtic i polític apel·la al concepte de violència urbana per
justificar l’empresonament de manifestants. Paradoxalment, tant els
governants com l’oposició institucional invisibilitzen les veritables
dimensions d’una violència estructural dirigida contra la majoria
social. Per la precarització de les condicions de vida: impossibilitat
d’accés a l’habitatge –desnonaments, alts lloguers, hipoteques– o al
mateix treball assalariat; augment del cost dels serveis bàsics –aigua,
gas, telèfon, electricitat–; reducció i/o supressió i/o privatització
dels serveis públics (educació –escoles on ja no serveixen els dinars
cada dia, únic àpat per a molts alumnes–, sanitat, serveis socials,
transports); paranys bancaris (participacions preferencials, etc.)–;
desbaratament dels mitjans d’integració d’una societat abocada a la
pobresa i l’exclusió, etc. I també per la precarització de les
condicions laborals: desaparició dels convenis col·lectius i de les
meses de negociació, reducció de salaris, acomiadament lliure,
anul·lació pràctica de drets sindicals, etc. Són les gangues de la
societat de classes.
Les autoritats se sorprenen que això que en diuen
’antisistemes’ –perquè el mot ’anticapitalistes’ deu tenir connotacions
polítiques massa explícites– ja no en siguin dos-cents, sinó dos mil. I,
tot seguit, tracten tots aquells que som al carrer com uns perillosos
paraterroristes.
Dels continus casos d’absolució de policies amb
sentència condemnatòria ferma per maltractaments i tortures, dels morts
sota custòdia policíaca que s’acumulen, les amnisties fiscals, la
impunitat de la màfia política (tant de l’associada directament com
indirectament a aparells polítics i institucions públiques) que malgrat
la successió escandalosa de robatoris de fons públics continuen rodant
en llibertat, d’una desigualtat social que ha situat al llindar de la
pobresa una quarta part de la societat i que en el cas de Catalunya
resulta indissociable del fet que prop del 70% dels assalariats cobren
menys de mil euros mensuals, de tot plegat no se’n diu violència urbana.
I resulta que aquests polítics que haurien d’investigar, reconèixer,
analitzar, comprendre i resoldre quines són les fonts d’aquestes
expressions de violència o de lluita al carrer, ens amenacen amb anys de
presó per…, per què? Per insultar, escopir, protegir-se instintivament,
bolcar un contenidor? Insultar un home que afirma que no és policia
secreta i que després apareix a comissaria en qualitat de secreta serà
tipificat com a desacatament i resistència a l’autoritat? Ens prenen per
esclaus, per imbècils?
I tot plegat en nom de què? D’aquest concepte tan poc
jurídic nascut a l’Alemanya nazi dels anys 1930 anomenat ’alarma
social’, tan fàcilment instrumentalitzable des de qualsevol concepció
totalitarista del dret jurídic i de la societat? S’aplicarà potser la
legislació antiterrorista als polítics que fa anys que ens neguen el
dret de manifestació?
El que va passar el 29 de març es repeteix un cop i un
altre fa anys: mossos –agents de carrer i membres de la Brigada Mòbil–
incomplint la llei del Parlament de Catalunya de l’octubre del 2008 que
els obliga a anar identificats visiblement; ús d’armes il·legals (porres
extensibles); llançament indiscriminat de bales de goma dirigides al
cap; pallisses dins i fora de les furgonetes de transport dels detinguts
(dues melses rebentades a puntades de peu, ossos fracturats a dojo,
ulls petats); informes mèdics de policies ferits que, a diferència dels
altres països, mai no es fan públics. Impecable, sí.
Però el més greu, president Mas i conseller Puig, és
curtcircuitar la marxa de centenars de milers de persones que baixaven
per la plaça de Catalunya. Què pretenen, s’han begut l’enteniment? Si
volen protegir contenidors, arrenglerin els seus policies i furgonetes a
les voreres, davant els aparadors, i deixin que la gent flueixi pels
carres. Perquè blocar Ronda de Sant Pere, Fontanella i plaça de
Catalunya és completament delirant, cosa que cap mitjà periodístic no ha
denunciat encara. Convertir la plaça de Catalunya en un cul d’ampolla,
amb una densitat extrema de persones –amb infants i gent gran i amb la
mobilitat reduïda– tancades per la policia i per la mateixa presència
multitudinària de gent, i alhora dur a terme càrregues indiscriminades
és ja no incompetència, sinó pur deliri. Vostès saben què són les allaus
humanes fugint de les bales de goma i els gasos lacrimògens? Només la
capacitat de la gent d’autogestionar l’ordre públic va evitar una
tragèdia molt més gran que la dels centenars –centenars, sí– de ferits.
En democràcia haurien de dimitir i ser jutjats presidents, ministres,
consellers, directors d’operatius i tothom implicat en aquesta
catàstrofe. La gent n’està tipa. No se n’adonen o no se’n volen adonar?
Construeixin camps d’extermini, els serà més barat. I ho
pagarem nosaltres, no s’amoïnin. Però no en diguin democràcia sisplau,
diguin-ne feixisme.
* Gerard Horta és antropòleg i escriptor. Article publicat a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3999886/gerard-horta-legislacio-antiterrorista-camps-dextermini.html
