“Aquesta és la nostra història, no pas l’altra: de la Catalunya SA cap als Països Catalans Societat Cooperativa”.
Paradoxes catatòniques i ataràctiques, n’hi ha prou que formalment
s’acabi un reglamentari període parlamentari de sessions –dijous
passat, posem per cas– perquè tot esclati i la política despullada
suri de veres. Càlcul estiuenc de provocat incendi forestal, sis
dies i escaig donen per a descodificar tot un país, un model sencer
i una història antiga. Contradictòria setmana fèrtil i darrer dijous
de juliol: castells de cartes que s’ensorren, mites que cauen,
fonaments que tremolen i modes en ruïna estavellades en latituds
suïsso-andorranes. I referèndums que arriben. Passin i vegin.
Tsunami. ‘Show must go on.’
Càustic resum dràstic del juliol del 14: Bustos surt d’escena, Matas
entra a presó, Al Capone Fabra finalment enxampat i Pujol confessant
per carta. Caram. I més. Tot allò que el procés s’hauria d’endur.
Foc nou. Per fer net. Que xiula la Sindicatura de Comptes que el
Fòrum de les Cultures –aquell que havia de canviar el món– només
va canviar l’alçada i volum d’alguns comptes corrents –ritual de
lletania habitual: sobresous estratosfèrics per dalt, ETT per baix i
enginyeries comptables de privilegis fiscals–; que diu la fiscalia
que s’apuja el mercuri amb 44 alcaldes imputats per tarifa plana de
dietes; i que els mercats que manen basteixen una operació d’estat
per recordar-nos que el foradat forat impune més impune que es
recordi –Catalunya Caixa, 12.000 milions d’euros que tripliquen
totes les retallades des de 2010– restarà en mans del BBVA. El
model de caixes liquidat en mans dels angelets de la terra. Una
altra història que és la mateixa. BBVA: 1.300 milions a les illes
Caiman, pornogràfiques pensions de luxe a Jersey, indústria militar
que envileix, desnonaments que cotitzen i recolonitzacions a
l’Amèrica Llatina que esparveren. En el cicle del bucle, si no ens
en sortim, tot sempre convergeix. Maldestrament. Diguem-ho així.
I enmig del guirigall, epistolar bomba de neutrons a ranvespre de
divendres poc tendre. Simbòlica violència devastadora. La carta,
quan el carter sempre truca dues vegades. La confessió, en ‘prime
time’. Fi de cicle i fi de règim. Tot alhora. I cartes enlaire.
Causalitats casuals, va ser un altre dissabte de juliol quan Millet,
dry martini a la mà abans d’enfilar l’estiuet a Menorca, ens llegia
la seva: que sí, que furtava de feia uns quants anys. Rerefons de
tragèdia grega i mutis d’escena: la ‘demos’ expulsa de la ‘polis’ el
‘pater familia’ del pujolisme –un relat del poder, no pas del
carrer– i enfila de pet l’ostracisme. Mínim sol ètic, només
faltaria, i un altre ‘fet social diferencial’: o ho feia o li ho
fèiem. Pujol: fora de l’esfera pública i ben lluny de qualsevol
dimensió institucional. I a continuar independitzant-nos de fraus,
tupinades i corrupcions.
N’hi ha més acumulades, oi? ‘Tangentopoli’ a la catalana? No
exactament, però és que pitjor que la corrupció és la vergonyant
impunitat insultant de la corrupció. Que tragina quotidianament. No
us n’oblideu pas: els de Caixa Penedès –condemnats en ferm– faran
estiu d’alçada i iot i mariscada –tot per la pàtria, ja se sap–;
el privilegi penitenciari habitual diu que els condemnats per les
pensions milionàries de FGC ja gaudeixen, com ningú, de tercer
grau; i mireu si la cosa ve de lluny que una altra nissaga, la dels
Nuñez y Navarro, encara no ha entrat a la presó, malgrat que el cas
es remunta al 1991 i la sentència és ferma. Com ferm és l’indult que
el PP va concedir als d’Unió pel cas Pallerols fa no res, mentre
Duran juga a voltor redemptor. L’arbre i el bosc. De la impunitat
impune.
I, cirereta al pastís i dens teló de fons, això del frau fiscal,
sempre en mans dels pròcers de la pàtria. No ens autoenganyem.
Encara que sigui en mirada curta, que en la llarga ens ofegaríem, la
xacra del frau fiscal ha deixat enguany insignes nissagues al
descobert. En un anyet, aneu sumant, els Carulla han abonat 6,4
milions d’euros per frau, Demetrio Carceller (pare i fill),
totpoderosos propietaris de la Damm, a judici per haver defraudat 72
milions; Montserrat Caballé, abonaré de 500.000 euros per comptes
andorrans. I Messi, és clar. I Neymar. I més, molts més. Com a
mínim, pel cap baix acotat, 1.500, en allò que vincla –sense pàtria
ni bandera– a un patró de conducta comú de les oligarquies
catalanes i espanyoles. 1.500 evasors enxampats i descoberts a
Suïssa i Liechtenstein entre el 2009 i el 2010 per un valor superior
a 8.000 milions d’euros, sense comptar els 2.000 milions que
atresorava a Suïssa la família Botin.
El poder escup sempre el seu llenguatge tafurer. Quan Roma mai no
paga traïdors. Rebombori d’axioma: la corrupció no és del sistema.
Ha estat el sistema. Quan l’estat ha après de la màfia tot allò que
la màfia creia que havia aprés de l’estat. Ves per on. No és gens
difícil d’identificar-los: un té cadàvers del GAL i acaba a Gas
Natural, l’altre té tots els morts de l’Irac i múltiple nòmina
internacional –Murdoch, per exemple– i el rei destronat que Franco
va nomenar rei amb un patrimoni fosc i mai acreditat, segons The New
York Times, de 1.800 milions d’euros. I s’ha de dir, ferum de
clavegueram, que si el procés no fos procés res no sabríem i Pujol
continuaria encimbellat com a ‘espanyol de l’any’. Suggeriment
titulaire: allò que el procés s’endugué. Subtítol: tot allò que cal
canviar encara.
Ritual habitual, doncs, sense temps pel nihilisme de no creure en
res ni en ningú. Dislèxia de bandera i cartera, confusió entre país
i negoci, cacofonia entre pare i padrí, confirmada hipòtesi de les
elits extractives i anatomia d’una impunitat que passa, de compte
corrent en compte corrent, per Mèxic, Panamà, la ITV, Andorra,
Suïssa i Vilassar. Amb tots els paper de l’auca, Lady Macbeth
Ferrusola inclosa. En el nom del pare.
Sí, el mite de l’oasi. La realitat del femer. La contracrònica del
pessebre. Els números de la fira, del festival, del desconcert. Això
per dalt. Per baix, sense mites i despullada, l’esperança encara. En
paral·lel i al marge, quan el vector de canvi –l’esperança mai
perduda que algun dia alguna cosa canviï alguna vegada– rau en
l’afora. El dia que el BBVA engolia Catalunya Banc, el regulador
autoritzava la primera banca ètica cooperativa. No us n’oblideu
tampoc, desenes d’entitats socials són l’acusació popular en el cas
Mercuri, aplegades en ‘Sabadell contra la corrupció’. No ens
n’oblidem: fa quaranta-tres dies que la PAH d’Osona acampa davant el
BBVA i a Bellvitge han aturat el tancament de plantes, llits i
quiròfans. El país que anem essent: aquesta és la nostra història,
no pas l’altra: de la Catalunya SA cap als Països Catalans Societat
Cooperativa.
A propòsit del miratge de l’oasi, escrivia Chesterton que ‘el
capitalisme és un monstre que creix en els deserts’, en els angles
cecs i opacs del fonamentalisme de mercat. Tens i trasbalsat,
trasquilat i complex, així és el darrer dijous de juliol certament.
Si fa no fa com sempre, podríem convenir tal vegada: massa política
–l’art del poder– i ben poca ètica –la necessitat de limitar-lo.
Però filem prim, perquè aquest procés –que és alhora democràtic,
polític i ètic– va començar amb urnes –urnes prohibides a Arenys
de Munt i rehabilitades immediatament per la societat– i amb urnes
acabarà per tornar a començar. Urnes i carrer. Democratitzant la
democràcia. Desobeint la imposició per obeir-nos a nosaltres
mateixos.
Perquè sí, perquè volem i perquè d’això va tot plegat: de ser
lliures, contra la nostra pròpia història. Contra la seva història.
Perdoneu-me la llargària. Però és que quan la memòria no és
ignífuga, la realitat crema i l’únic lloc comú i real on construir
l’altre futur és el present. Incendis, sí. Com el del darrer
divendres de juliol, format epístola. Benaurat, doncs, l’agost i el
demà, fitant el novembre. I els extintors en forma d’urna. I les
llavors col·lectives contra tota terra cremada.
* Un article de David Fernàndez publicat a Vilaweb.
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206037/lliures-historia.html
