La història de Londres està salpebrada d’aldarulls (riots) com
els que es van viure el mes d’agost passat arran de la mort, a mans de
la policia, de Mark Duggan, un jove de raça negra. La creixent desigualtat de la societat britànica és a l’arrel dels disturbis del 2011. Els motius inicials
sempre varien, però les conseqüències de la violència són prou
semblants: destrucció de cases i propietats particulars de tota mena,
saqueig de botigues i fins i tot alguna mort (en concret cinc durant el
darrer esclat social).
Els coneguts com a aldarulls de l’Evil May
Day, del ja llunyà 1517, van tenir com a objecte dels atacs els comerços
i els habitatges dels estrangers; els atacants van ser grups
d’aprenents. El 1710 i el 1780 altres brots de violència també van tenir
com a objecte preferencial els immigrants, en especial els irlandesos
(1780). Però la supressió del preu de les entrades populars als teatres,
que es va establir el 1807, també va provocar incidents a la zona del
que ara es coneix com a West End durant disset nits seguides. Sempre,
doncs, hi ha una causa propícia que fa obrir la vàlvula i la tensió
acumulada s’allibera.
Modernament, els aldarulls més famosos, pels
nivells de violència a què es va arribar, són els de l’any 1958, a
Notting Hill, i els de 1981, a Brixton. En totes dues ocasions, la raça,
el setge contra persones de color, és a l’origen. Durant els fets del
1981 a Brixton (barri del sud de la capital), l’aleshores primera
ministra, Margaret Thatcher, fins i tot va pensar a armar la policia,
quelcom quasi sacríleg segons els paràmetres britànics, per apaivagar
els ànims, encara que només hauria afegit benzina al foc.
En la monumental London, the Biography,
Peter Ackroyd escriu a propòsit dels aldarulls que es repeteixen a la
ciutat periòdicament: “La profunditat i la diversitat dels disturbis
suggereix que tenen una causa més fonamental que no pas la de l’opressió
policial, i potser aquesta la trobem en la propensió dels londinencs a
un cert tipus de disturbis i desordre. I esdevé, en si mateix, una forma
de lluita contra l’opressió estructural, en què la mateixa textura
[urbana] i l’aspecte dels carrers són opressius. La pobresa i la
desocupació també s’han citat com a causes de la violència esporàdica,
com la de Brixton; el cert és que tot plegat confirma el caràcter de
ciutat com a presó.”
La ciutat com a presó, diu Ackroyd. Per a
qui? Dimarts passat es va fer públic l’informe oficial encarregat pel
govern Cameron a una comissió d’experts per determinar les causes dels
gravíssims incidents que entre el 4 i l’11 d’agost de l’any passat es
van escampar per diferents barris de Londres i ciutats com ara
Manchester i les seves satèl·lits Birmingham, Liverpool o Bristol, entre
altres localitats. En total, els ja esmentats cinc morts i més de 1.700
persones detingudes.
Quan el primer ministre tory va
decidir deixar el seu refugi d’estiu a Itàlia i tornar a Londres, atesa
la gravetat del que succeïa, la primera reacció va ser titllar de
“criminals” els violents. Potser prenia al peu de la lletra la cita
d’Ackroyd i pensava en “la propensió dels londinencs a un cert tipus de
disturbis i desordre”. Com a criminals, doncs, calia tractar-los. Mà
dura, càstigs exemplars, sovint desproporcionats per les ofenses
comeses, van ser les receptes. Després, una bossa d’ajuda econòmica per a
famílies desestructurades, almoina per tranquil·litzar la mala
consciència.
L’esmentat informe oficial parla de “500.000 famílies
oblidades, en situacions econòmiques lamentables”, de “manca
d’oportunitats” per als joves, de “fracàs escolar creixent”, de fins a
15.000 participants en els disturbis, d’un excés de bombardeig
publicitari que incita al consum els sectors amb menys defenses contra
aquest fenomen –en absència de capacitat de consum es genera frustració i
la violència espontània és vista com una manera de satisfer necessitats
estimulades des de fora. “Les causes són complexes i no hi ha només una
cosa que pugui prevenir que tornin a passar”, es llegeix al text.
La
creixent desigualtat de la societat britànica, amb l’eixamplament de
les diferències econòmiques entre els més rics i els menys afavorits,
també és a l’arrel d’aquests disturbis. Un exemple evident és
Manchester, on els focus dels aldarulls coincideixen com un patró calcat
amb les zones de la ciutat més deprimides. Tottenham, al nord de
Londres, on va començar tot plegat, tampoc no és l’àrea més benestant
del país. Ni de bon tros.
Al Regne Unit, una societat democràtica i
transparent fins a extrems exemplars, hi ha la tendència de fer
informes oficials sobre tot: la guerra de l’Iraq, l’escàndol de News of The World, les despeses dels parlamentaris, els riots… En surten moltes propostes, però sovint falla la implementació.
La
ciutat pot ser una presó, de vegades, sensació que potser augmenta en
proporció directa al nivell d’ingressos o a la manca d’aquests. En
aquest cas, quan la barreja de causes són un cúmul de fracassos
estructurals d’una societat cada vegada més injusta; només cal esperar
que el proper brot de violència no sigui massa greu. L’informe que el
seguirà no serà gens diferent del que s’acaba de publicar.
* Article de Quim Aranda publicat al diari El Punt Avui. http://www.elpuntavui.cat/ma/article/3-politica/17-politica/524525-londres-la-ciutat-com-a-preso.html
