Nelson Mandela, el gran activista i lluitador sud-africà, ens hadeixat aquest 5 de desembre. Ha estat reconegut en tot el món per
la defensa dels drets humans, i passarà a la història com a icona
de la lluita contra l’apartheid i per la igualtat social. Va
passar vint-i-set anys de la seva vida tancat a la presó, i en
sortir va esdevenir el primer president negre de Sud-àfrica i va
rebre el Premi Nobel de la Pau del 1993.
La seva és una història de lluita i diàleg en favor de la
justícia i la pau. Ara que s’ha mort tothom es dedica a reconèixer
i lloar la seva lluita i figura i a pujar-lo a l’altar dels grans
líders polítics mundials, fins i tot molts dels que el criticaven
i denigraven en vida fa uns anys, ara en parlen li reten
homenatge, tot i estar a les seves antípodes polítiques.
Sense obviar els grans avenços produïts en la situació de la
població negra de Sud-àfrica, queda encara molt per fer, ja que
mentre a nivell d’igualtat de drets s’ha avançat molt, les
desigualtats econòmiques, la violència, la corrupció, l’atur i la
pobresa conformen un panorama ple d’injustícia social, on els qui
detenten el poder econòmic segueix marcant l’agenda quotidiana de
la majoria de la població. A més, una part dels seus deixebles
polítics, amb les seves actuacions, estan dilapidant allò que la
lluita de Mandela, conjuntament amb milers de persones, va
aconseguir.
En un moment en que els mitjans informatius van plens de
lloances a la seva figura, tot destacant alguns aspectes de la
seva vida mentre s’ignoren i obvien d’altres, publiquem aquest
article del periodista Joan Canela, que sense deixar de reconèixer
la gran figura de Mandela i allò aconseguit, mostra una visió més
critica de la situació actual a país africà:
Mandela: dues veritats incòmodes
La mort de Nelson Mandela (Umtata, 18 de juliol de 1918 – Pretòria,
5 de desembre de 2013) només pot reforçar la santificació que ja
s’ha fet en vida, a pesar de les protestes del propi interessat. Un
cop el mateix Mandela ja no pugui ni queixar-se, la seva pujada als
altars de la correcció política és inevitable i s’esperen dosis de
sucre inaguantables ni tan sols pels que admirem la seva
determinació i el seu compromís. No és la intenció d’aquest article
criticar una icona de l’alliberament dels pobles i de qui es poden
omplir pàgines de lloances, però això ja ho faran tota la resta de
mitjans, inclosos aquells que no fa ni tres mesos van elevar també a
nivell de mite una de les seves majors enemigues: Margaret Thatcher.
Més, fins i tot, que els dirigents del règim de l’Apartheid, els
seus captors. Per això vull centrar-me en els dos episodis de la
biografia de Mandela que resulten més incòmodes.
El primer és la seva activitat en la lluita armada com a fundador i
organitzador del Umkhonto we Sizwe (“Llança de la nació” en zulú i
més conegut com MK), el braç armat del Congrés Nacional Africà (ANC,
en les sigles angleses). Mandela va fundar el MK el 1961 després de
la massacre de Sharpeville –durant una acció de desobediència civil–
i la prohibició de totes les organitzacions polítiques i socials de
la població negra. Al parer de la nova generació de dirigents de
l’ANC i dels seus aliats comunistes la porta de la desobediència
civil pacífica, seguida llavors, quedava definitivament tancada i
calia prendre les armes. La vella guàrdia representada per Albert
Lutuli, en canvi, hi estava en contra.
Mandela va recórrer clandestinament el país reclutant voluntaris per
a la guerrilla i després diferents països d’Àfrica per tal
d’aconseguir diners, armes, formació i suport diplomàtic per a la
mateixa. Personalment, va rebre entrenament militar a Etiòpia i
Algèria. Va tornar a Sudàfrica il·legalment fins que va ser detingut
el 5 d’agost de 1962 i empresonat durant 28 anys.
Encara que l’MK va ser un dels grups armats anticolonials més
respectuosos amb els objectius civils i que el gruix de la seva
campanya va centrar-se en els sabotatges econòmics, tampoc no va
evitar completament les accions més lesives. Molt famosa va ser, per
exemple, la bomba col·locada en una paperera en un centre comercial
a Amanzimtoti –est del país- el Nadal de 1985 i que va matar cinc
persones, tres d’elles nenes.
Nelson Mandela mai va condemnar les accions de l’MK i aquest no va
renunciar a l’ús de les armes fins l’agost de 1990, quan feia mesos
que Mandela havia estat alliberat i permeses les organitzacions
il·legals. Fins pocs mesos abans del seu alliberament, Margaret
Thatcher va justificar-ne el seu empresonament per ser un terrorista
i el Govern dels EUA va mantenir-lo en la seva llista de terroristes
fins el 2008.
Mandela va optar per la lluita armada contra un dels règims més
despòtics que ha vist el segle XX i és fàcil de justificar aquesta
decisió. Però, per això, no deixa de ser sorprenent que hi hagi tant
interès en minimitzar o directament amagar aquesta faceta de la seva
vida, molt més èpica i novel·lesca que els seus anys de presoner a
Robben Island o el seu paper durant el famós Mundial de Rugbi de
1995, que han centrat les pel·lícules sobre el personatge.
Una altra transició era possible?
L’altra veritat, encara més incòmoda, de la biografia de Mandela, és
el seu paper durant les negociacions que van comportar la fi del
règim de l’Apartheid.
D’aquell procés, en va néixer l’actual Sudàfrica, un dels països més
desiguals del món convivint en una democràcia molt més avançada
–m’atreveixo a dir– que, per exemple, l’espanyola. Explicar com va
arribar-se a aquesta paradoxa es pot resumir en el lema dels
negociadors blancs d’aquells anys: “Deixem el Parlament als negres i
quedem-nos els bancs”. La versió estesa va ser magníficament
descrita per Naomi Klein en un capítol de la Doctrina del shock.
És impossible saber fins a quin punt, a l’ensarronada que va suposar
aquell procés negociador, hi va intervenir només la inexperiència
del moviment d’alliberament o hi havia elements venuts de dins
mateix. També cal emmarcar-lo en una època d’extrema tensió –hi va
haver més morts a la transició que durant tot l’Apartheid-, on fins
i tot el dret que avui es pot considerar com més bàsic va haver de
ser conquerit amb molt d’esforç i no es pot minimitzar ni
ridiculitzar tot allò aconseguit.
Però la realitat també és que el nou Govern democràtic va acceptar
fins i tot pagar el deute extern contret per règim il·legal –estava
suspès a l’ONU- de l’Apartheid per tal de comprar les armes amb les
quals els reprimien. Naturalment, tampoc hi va haver reforma agrària
ni nacionalització de mines i bancs, i això va condemnar la majoria
negra a la vida de misèria en què encara es troba sotmesa.
No cal amagar que la situació de la població ha millorat molt
respecte l’Apartheid, fins i tot en els camps socio-econòmics, per
recordar que la majoria de les promeses del moviment d’alliberament
no s’han complert –excepte per una bona part dels seus quadres i
altres aprofitats- a pesar de viure en un país amb capacitats
suficients per fer-ho.
El mateix Mandela ha fet sovint comentaris autocrítics amb el
resultat dels pactes als quals va arribar, però sempre ha advocat
per respectar-los i no ha fet –fins on se sap- cap acció realment
rellevant per tal de revertir aquesta situació. La realitat és que,
avui en dia, l’estàtua a Mandela més gran de Johannesburg es troba a
Sandton, el barri del poder blanc per excel·lència.
Una vida honesta
La llegenda diu que, quan els seus fills preguntaven on era el seu
pare, Winnie Mandela els explicava que estava cuidant tots els nens
del país. Cal reconèixer el compromís, perseverança i patiment de
Mandela en la seva lluita per uns ideals nobles i justos, a més del
seu paper en la reconciliació –encara que d’aquest tema se’n podrien
desfer alguns mites- i la seva renúncia voluntària al poder, tota
una excepció, especialment a l’Àfrica.
* Joan Canela és periodista i va ser corresponsal a Sudàfrica entre
2008 i 2010. Article publicat al setmanari Directa.
http://www.directa.cat/noticia/nelson-mandela-dues-veritats-incomodes
