Treure d’un supermercat nou carros de la compra amb productes
alimentaris de primera necessitat sense passar per caixa per a donar-ho a
qui més ho necessiten sembla ser constitutiu de delicte; vulnerar drets
laborals, pagar un preu de misèria als productors agrícoles i acabar
amb la pagesia local… queda impune davant la Llei.
Aquesta és la conclusió que podem treure de l’acció portada a terme
pel Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), quan aquest dimarts 7
d’agost van entrar en dos supermercats, un Mercadona a Écija (Sevilla) i
un Carrefour a Arcos de la Frontera (Cadis), van recollir aliments
bàsics, van sortir del primer per la porta sense pagar i els hi van
lliurar a col·lectius necessitats.
Després d’aquesta acció, el ministre d’interior Jorge Fernández Díaz
va donat ordre de “crida i cerca” per als sindicalistes que la van
portar a terme, afirmant que “tots som conscients que la gent ho està
passant malament, però la fi no justifica els mitjans”. Encara que per a
Fernández Díaz sí hi ha mitjans que són justificats per a determinades
finalitats. Els sindicalistes del SAT no poden treure aliments d’un
supermercat per a donar-se’ls a qui més ho necessiten, però el govern
del PP sí pot retallar la prestació d’ocupació, el salari dels
funcionaris, pujar l’IVA… amb “la hipotètica” fi “de treure’ns de la
crisi”. Està clar que el que val per a uns, no val per a uns altres.
Ara Mercadona ha presentat denúncia contra aquells que van portar a
terme aquesta acció per, entre altres motius, “substracció de menjar”,
però és necessari preguntar-nos aquí: “Qui són els lladres?”.
Els supermercats al llarg de les últimes dècades han generalitzat un
model de producció, distribució i consum d’aliments que ha tingut
conseqüències dramàtiques per a la pagesia, el petit comerç, els drets
laborals i el medi ambient.
Carrefour i Mercadona són els màxims exponents d’aquestes pràctiques
en l’Estat espanyol a l’encapçalar el rànquing de les grans empreses que
dominen el sector de la venda al detall. Ambdós supermercats sumen
gairebé el 40% de la quota de mercat de la distribució d’aliments,
segons dades del 2007.
A l’Estat espanyol, tan sol set cadenes de supermercats controlen el
75% de la distribució de menjar. Es tracta, després de Carrefour i
Mercadona, d’Eroski, Alcampo, El Corte Inglés i les dues principals
centrals de compres majoristes Euromadi (amb Spar, Schlecker, Guissona…)
i IFA (amb Condis, Coaliment, Supersol…). Mai el mercat de la
distribució d’aliments havia estat en tan poques mans, el que
proporciona a aquestes empreses un enorme poder a l’hora de decidir què
mengem, quin preu paguem per allò que consumim i com es produeix.
Així mateix, els supermercats determinen un model d’agricultura i de
pagesia on les produccions familiars i a petita escala no tenen cabuda,
promovent un model d’agricultura industrial, intensiva i insostenible.
El monopoli exercit pels supermercats i la pressió als agricultors ha
conduït a una situació on aquests cada vegada cobren menys per allò que
conreen. Els preus en origen dels productes agrícoles han arribat a
multiplicar-se fins a per onze en destinació, segons dades del sindicat
agrari COAG. I es calcula que més del 60% del benefici final del preu
del producte es concentra en els supermercats. Actualment, a l’Estat
espanyol poc més del 5% de la població activa és camperola.
El model de distribució comercial dels supermercats comporta també
conseqüències negatives per a qui formen part de la seva plantilla
laboral. Els treballadors d’aquests centres estan sotmesos a una
estricta organització laboral neotaylorista caracteritzada per ritmes de
treball intensos, tasques repetitives i rutinàries, causants
d’esgotament, estrès i malalties laborals pròpies del sector. Pel que fa
a les condicions contractuals, prevalen els baixos salaris i els
horaris atípics que generen en els treballadors serioses dificultats per
a conciliar la seva vida laboral amb la social i familiar.
A pesar que Mercadona ha buscat conrear la imatge d’una empresa
familiar, preocupada pel benestar dels seus treballadors i consumidors,
igual que les grans cadenes del sector, destaca per imposar unes
condicions de treball abusives i practica una política de gestió de la
mà d’obra que es basa en el manteniment d’una pressió constant als
treballadors per a assegurar el seu rendiment. A l’Estat espanyol, una
de les principals lluites sindicals contra una empresa de la gran
distribució va ser la mantinguda en 2006 pels treballadors de Mercadona
en el Centre Logístic de Sant Sadurní d’Anoia. A més Mercadona ha tingut
diverses sentències contràries, per acomiadaments improcedents i
assetjament en el treball, durant els últims anys.
Avui qui hauria de donar explicacions enfront dels jutges no són els
sindicalistes del SAT amb Juan Manuel Sánchez Gordillo al capdavant,
sinó el propietari de Mercadona, Juan Roig, per les pràctiques abusives
de Mercadona, que li han permès pastar una de les principals fortunes
del país, i ja de passada per a donar explicacions dels foscs fils que
mou darrera de les bambalines de la política valenciana.
L’acció portada a terme pels sindicalistes del SAT pot ser il·legal,
però en el context de crisi aguda en el qual ens trobem és del tot
legítima, mentre que precaritzar les condicions laborals pot ser,
lamentablement, legal però no té res de legítim. I cada vegada són més
les persones conscients d’això. D’aquí que front la legitimitat i el
suport a aquestes mobilitzacions, l’única opció del poder sigui la
repressió i la criminalització.
Solidaritat, doncs, amb aquells que no es resignen i lluiten.
* Article d’Esther Vivas publicat al diari Público, 09/08/2012
** Esther Vives és activista social i coautora del llibre “Supermercados, no gracias” (Icaria ed.).
