És
inquietant de veure com s’imposa tan ràpidament a Catalunya una manera
autoritària de governar. I, de retruc, un espès silenci, ple de gestos
ambigus, dels demòcrates de tota la vida i dels intel·lectuals.
Fa uns quants dies, ja ho sabeu, hi hagué una greu agressió de la
policia catalana a la Universitat de Girona. Amb l’aquiescència del
rectorat. Hi ha hagut crítiques i protestes, sí, però el silenci general
que permet la impunitat policíaca és eixordador. Això no té res a veure
amb els diners que ens deuen a Madrid, que sembla que és l’únic motiu
pel qual és permès de protestar visiblement. Espero, sense gaire
esperança, que no sigui en canvi de callar en totes les altres coses.
En una
dictadura, quan la policia entra a fer detencions o agressions en una
universitat o en uns jutjats (aquí anomenats Ciutat de la Justícia), els
demòcrates es planten. No ho toleren. Va contra els principis.
Aleshores, com és que ho fan i ho permeten en una democràcia? O això té
poc de democràcia, o els antics demòcrates tenen molt de súbdits passius
de la dictadura. Potser no ens hem alliberat encara del hàbits
adquirits.
Molts dels qui es consideren gent culta,
desvetllada i feliç, fan com si res, miren cap a un altra banda, o
pontifiquen sobre la pista de gel o sobre qualsevol bestiesa per tal
d’omplir l’espai assignat per l’amo i, sobretot, per no importunar-lo. I
és que encara són dies de repartiment de càrrecs.
Són temps
de ressituar-se. Fixeu-vos en el petit maoista saltataulells. Viu sense
viure en si. Per fer honor a la seva vida anterior va assistir al
funeral en vida del seu amic Ramoneda, tot i ser el número u de Cultura
del govern. No se sent una mica responsable d’allò que fan els seus
companys de CiU en l’àmbit que li han confiat? Li semblen bé els
nomenaments a dit de periodistes convergents de poc currículum
periodístic i d’historial cultural nul?
Potser cal un CoNCA
com el que ja no tenim, ni podem millorar. O concursos públics
transparents per a gestors culturals de rang europeu. Segurament. Ara,
tal com va, tant se val. De debò… Tothom sabia de feia mesos que Pepe
Serra seria el director del MNAC. Per què es gasten els calers fent
veure que fan un concurs públic? Per què tothom li diu Pepe? Per què jo
li dic Pepe? Que potser em torno demòcrata com tots ells?
El
concurs públic que diuen que han fet era per a elegir el nen Pepe, o per
a decidir que el seu tiet Narcís, que ha enfonsat la Caixa de
Catalunya, havia de plegar del patronat del MNAC i ser substituït pel
tiet d’algú altre, per exemple, en Miquel Roca, una mena d’alter ego
dels anys jovenívols del tiet, que també té nebots/nebodes. Són la
tinya, els dos tiets. Es van situar, l’un a cada partit, per dissenyar
la modèlica transició catalana, i acabar-ho d’enfonsar tot. Bé, en Roca,
no enfonsa tant, és més creatiu i despert que el pianista sòmines. Un
dels seus grans encerts, tot i que ara és a la reserva, és el de ser un
dels catalans preferits pels espanyols, com en Duran. Per què? Perquè
mai no molesten els espanyols. Ben a l’inrevés. Sempre els fan un bon
servei. Complert i ‘ambsense’.
A la Barcelona antiga, quan no
hi havia diners per a contractar una orquestra de ball, contractaven una
cobla de cecs. Literal. No se m’acut un símil millor per a definir el
govern català que sofrim. Són una cobla de cecs. La cobla ‘Els millors’.
Això sí, seria pitjor un govern presidit pel Guardiola o pel Mikimoto.
Temps al temps… Tot arribarà.
Lleveu-vos d’hora, molt d’hora,
molt d’hora, i ja veureu com tindran més hores per a donar-vos pel sac, a
sac, pac. Si la cosa fa per vosaltres, endavant, jo no tinc res a
dir-hi. Cadascú es cadascú. Bon any!
http://www.vilaweb.cat/mailobert/3965379/nadala-cobla-cecs.html
