La Generalitat de les quatre províncies ha aprovat
finalment una Llei que entre altres coses intenta normalitzar l’ús de
la llengua catalana en el món del cinema, un àmbit que resulta
especialment preocupant perquè després de 30 anys i acabades les
prohibicions franquistes la substitució lingüística continua, ara ja no
per culpa de l’Estat que la prohibeix sinó per l’obsessió espanyola i
espanyolista dels amos d’aquest sector. El mercat és tan assassí amb el
català com ho era l’Estat franquista, almenys en el cinema. No em val
el fet de dir que la gent no vol veure pel·lícules en català perquè bé
que es miren TV3 i la resta de cadenes que emeten en català i aquests
arguments ja van ser derrotats àmpliament per la realitat fa anys en
altres àmbits on el català suposadament tampoc era “desitjat”. Tampoc
em val dir que la Llei “obliga i no volem obligacions” perquè la nostra
és una llengua minoritzada i per tant no es troba en igualtat de
condicions davant d’una altra que ha tingut sempre el poder amb ella i
que té ara i sempre molts més parlants que la nostra. O hi ha
“obligació” a disposar de pel·lícules en la nostra llengua o no hi ha
llengua, així de clar.
És un escàndol, a mi m’escandalitza, que a Tarragona
(que no és cap excepció dintre dels Països Catalans) del gener al juny
del 2009 només el 2,4 per cent de les pel·lícules projectades hagin
tingut el català com a llengua de doblatge en aquest cas, concentrades
totes elles en els cinemes Òscar de les Gavarres, ja que els Lauren no
n’havien projectat cap ni una. L’any anterior el percentatge es va
situar en el 2,8%, per tant la “normalitat” és aquesta anormalitat. A
nivell general, és completament aclaridor l’informe que la Plataforma
per la Llengua va presentar el 15 de gener d’enguany en què es deixa
clar que de les 854.906 sessions de cinema que hi va haver a Catalunya
al 2007, només el tres per cent van ser en la llengua pròpia del país.
El mateix any, el 97% restant van ser sessions amb pel·lícules doblades
o subtitulades en castellà; i en el 89% dels títols, l’única versió
disponible era la castellana. Parlem d’imposicions? Parlem
d’obligacions?
D’altra banda, entre les quinze llengües amb nombre
semblant de parlants al català a la Unió Europea, la que parlem
d’Alacant a Perpinyà és l’única que en el seu territori no s’utilitza
majoritàriament per doblar o subtitular les pel·lícules que s’hi poden
veure. Les i els ciutadans europeus que parlen el txec, l’hongarès, el
grec, el suec, el búlgar, el danès, el finès, l’eslovac, el noruec, el
lituà, l’eslovè, el letó o l’islandès poden veure majoritàriament
cinema doblat o subtitulat en la seva llengua. Nosaltres, no. L’única
diferència entre nosaltres i ells? Doncs que ells tenen estats que
defensen les seves llengües i el seu ús. Nosaltres en tenim d’estats,
però que hi van en contra, concretament tres: l’espanyol, el francès i
l’italià. Els únics ciutadans que a Europa, tot i ser nou milions de
parlants, no podem anar al cinema en la nostra llengua som els i les
catalanes. I això, en un espai lingüístic que continua veient com la
llengua retrocedeix en el seu ús és, i cal dir-ho clar, un genocidi
lingüístic. Col·laborar-hi, en qualsevol àmbit inclòs el
cinematogràfic, és vergonyós. No és només fer-se’n còmplice sinó ser-ne
braç executor.
Dir públicament que la Llei del Cinema farà perdre
llocs de treball al sector no és innocent, és fer el joc als genocides
de sempre i alhora omplir-se la boca de mentides, ja que la majoria
d’habitants dels Països Catalans entenen la llengua catalana i en cap
moment fins ara quan en un àmbit econòmic la llengua ha avançat s’ha
perdut cap lloc de treball, més aviat tot el contrari. En aquest cas,
els dels dobladors, correctors, etc., també són llocs de treball.
Prendre aquestes postures des de les esquerres i més encara
llibertàries fa por; demà direm sí a l’energia nuclear i a les
fàbriques d’armes amb aquest mateix argument? Al segle XXI no es pot
adduir desconeixement sobre temes com aquest i més aviat hem de parlar
d’espanyolisme ranci, de monolingüisme militant, d’estatisme
intransigent.
Jordi Martí Font és coordinador de la revista “Catalunya” (CGT)
