Ja fa més d’una dècada, per part dequi redacta aquest article, es proposà denominar el règim actual com
a Segona Restauració. El paral·lelisme entre el sistema polític
vigent i la primera restauració borbònica (fals bipartidisme,
aparença democràtica, corrupció i absència de voluntat d’arreglar
els problemes territorials, desequilibris socials i de llibertats
individuals) resultaven tan obvis que finalment, aquesta
nomenclatura ha estat incorporada per bona part dels analistes.
Avui, quan sembla que el període iniciat amb la Transició pot ser a
la vora del col·lapse, ens trobem a les portes d’unes
transformacions profundes de caràcter social, polític i nacional.
Tanmateix, i precisament a causa d’aquesta crisi profunda a tots els
nivells imaginables, les perspectives de futur, condicionades per
una època de volatilitat ideològica, contracció econòmica i
depressió col·lectiva, se’ns obre un horitzó inquietant.
L’ordre vigent trontolla. Els casos de corrupció generalitzada, de
dualització social, d’ús partidista i classista de les institucions
per restringir llibertats personals i col·lectives, l’esclat de
protesta creixent i reaccionarisme rampant, ens empeny vers uns anys
que podríem viure perillosament. La crisi d’estat arran de la
descoberta d’entramats corruptes podrien fer caure un govern que,
malgrat una majoria absoluta, es troba en una inèdita situació de
fragilitat. I en aquestes circumstàncies, alguns sectors que
fàcilment podrien identificar-se amb els principis ideològics del
vell búnquer franquista semblen conspirar per propiciar un cop
intern a fi de fer-se seu el control de l’estat. Si bé no és cap
secret que el Partido Popular prové directament de les diverses
famílies franquistes, els sectors més durs tracten d’aprofitar la
feblesa de Rajoy per impulsar un relleu en l’orientació política de
l’estat. El cas Bárcenas, un secret a crits derivat de les diverses
trames on les famílies del pinyol madrileny viuen en promiscuïtat
entre el poder econòmic, polític, mediàtic i institucional, fa que
personatges com Aznar, i molt especialment Esperanza Aguirre,
tractin d’aprofitar-se de la situació.
Caldria no menystenir aquesta estranya conjunció astral. Aquests
sectors, molt actius des d’un punt de vista ideològic, semblen
conspirar per fer caure el sistema i presentar-se com a salvadors
providencials. La seva voluntat, exhibida diàfanament en l’extensa
literatura política processada mitjançant la FAES, expressa clares
intencions de dur a terme la seva estudiada revolució conservadora.
Si haguéssim de fer una comparació que ens facilités la comprensió
del seu projecte polític, podríem denominar-lo Pinochetisme
mesetari. Pinochetisme, perquè voldrien organitzar políticament
Espanya d’acord amb una lògica profundament autoritària i
cabdillista organitzada pel criminal xilè, d’aparença republicana i
democràtica i essència neoliberal i autoritària. Un sistema econòmic
fonamentat en un capitalisme despietat, que posés fi implacablement
a qualsevol indici de drets socials, que administrés la dissidència
com una qüestió d’ordre públic, que restringís al màxim llibertats
individuals i que fes negoci amb les necessitats bàsiques de la
ciutadania, prèvia pauperització massiva de quatre cinquenes parts
de la gent, adobat amb dosis del reaccionarisme religiós inspirat
pels sectors més rancis de la Conferència Episcopal. Un esperit que,
d’altra banda, enllaça amb la tradició autoritària de matriu
castellana, i que té un esperit imperial intolerant amb la
plurinacionalitat de l’estat. No són elucubracions, es tracta, ras i
curt, de seguir l’actuació d’Aguirre i els seus acòlits a la
Comunidad de Madrid, amb la corrupta privatització dels serveis
públics, sense altres límits que els que els imposa la, fins ara,
arquitectura constitucional, o el tracte inhumà a manifestants,
immigrants o discrepants.
Esperanza Aguirre, hàbilment retirada de l’escena pública mesos
abans que esclatés l’anunciat escàndol Bárcenas, constitueix un
perill seriós per a una democràcia espanyola ja molt tocada. A banda
de la seva actuació, hi concorren elements que conformen una
personalitat preocupant. Com passà amb Franco i Hitler, sobrevisqué
a atemptats polítics, fet que sovint implica un sentiment de
providencialitat i invulnerabilitat, una baraka que ha portat molts
a un caràcter i visionari, terriblement letal per a una societat
democràtica. I en aquest sentit, la lideressa no ha amagat mai la
seva aspiració a exercir de Thatcher espanyola. No hem d’oblidar que
la dama de ferro fracturà internament la societat britànica, i que
la seva actitud il·luminada comportà un rastre de patiment i
desolació.
Enfront d’aquestes perspectives inquietants, no existeix oposició.
El PSOE, coresponsable de les renúncies de la Transició, llastat per
un passat decebedor i un present depriment, no surt d’aquest guió
d’autoritarisme i cabdillatge expressat en la impossibilitat
d’acceptar la plurinacionalitat de l’estat o de presentar una
alternativa socioeconòmica creïble. La veritable oposició només es
percep des de la perifèria, car els únics amb una certa capacitat de
plantar cara i alternatives a aquest autoritarisme mesetari provenen
d’Andalusia (el SAT), l’activisme social (les PAH) i el sobiranisme
català. I ni la suma d’aquestes forces, sovint incompatibles entre
si, podria fer front a qui té les coses tan clares i està tan
decididament mancat d’escrúpols per imposar la seva agenda.
En aquestes circumstàncies, l’única estratègia viable per evitar la
catàstrofe és accelerar el procés de la independència. Abans que
l’estat col·lapsi i líders providencials tractin de posar fi als
“cicles de 36 anys” que assenyala Enric Juliana, segons els quals
reapareix l’autoritarisme, una independència exprés és l’únic que
ens pot deslliurar d’una probable etapa negra i cíclica de dictadura
disfressada de república aznariana. En aquest sentit, des del passat
11 de setembre, hem estat deu mesos perdent el temps. Trencar amb
Espanya és la fórmula més realista de deslligar-nos d’aquesta mena
de pinochetisme mesetari que avui, des de la FAES, s’està
dissenyant.
* Xavier Díez és historiador.
