Com fa gairebé dotze anys (setembre del 2000), les espases ciutadanes
en favor de l’Ebre tornaran a posar-se en alt per contrarestar el que
s’ha anomenat “ofensiva recentralitzadora de l’Estat” i que contempla,
entre molts altres aspectes, la qüestió de la gestió i control de les
aigües que circulen per diverses comunitats.
Uns mateixos
protagonistes, el PP (abans amb Aznar, ara amb Rajoy) es reparteixen la
responsabilitat –amb la totpoderosa Confederación Hidrográfica del Ebro,
a Saragossa, tots pressionats pels qui reclamen més concessions
d’aigua– d’aquesta renovada centralització de competències, que margina i
anul·la les capacitats autònomes per fixar, per exemple, els anomenats
“cabals ambientals” en el tram final del riu, que en la nova ordenació
dictada recentment quedarien bastant per sota dels actuals, ja escassos,
com es pot observar a simple vista en el pas de l’Ebre per Tortosa.
El
cas és que al voltant del nostre riu s’hi han aplegat –com a mínim des
de fa cinquanta anys– les apetències de voracitat consumidora més
desfermades: les elèctriques, privades o de l’Estat; les grans empreses
constructores (canals de reg o embassaments); els grans grups
agroindustrials d’exportació; les grans companyies d’aigües (afavorint
transvasaments) i, en fi, fins a èpoques recents, els interessos –no
sempre confessables– dels dirigents de les comunitats de regants del
delta, destinats més a vendre’s els anomenats “sobrants” de les seves
concessions al millor postor (entengui’s indústria química de Tarragona)
que no a gestionar correctament el patrimoni hidràulic que se’ls ha
conferit.
Amb la minva de cabals circulants pel riu –producte
d’uns embassaments faraònics que han impedit l’arribada de sediments al
delta–, els problemes ecològics han anat augmentant (salinització,
invasió d’espècies foranes, augment d’algues per eutrofització,
presència de contaminants agrícoles i industrials, etc.), i el resultat,
avui, és l’estat deplorable d’unes masses d’aigua que s’assemblen més a
un llac estancat que no pas a un curs fluvial en moviment. Ara ens
tornarem a queixar contra el PP (que no és pas difícil), però hauríem de
preguntar-nos, a partir del 2003 i el 2004, amb els governs del PSOE a
Madrid i del tripartit a Catalunya, si s’han fet bé les coses en aquest
camp de l’ordenament hídric, hidràulic i hidrològic, talment com en els
camps energètic, urbanístic o d’infraestructures.
La Plataforma en
Defensa de l’Ebre –que resisteix heroicament les envestides d’una banda
i de l’altra– ho té clar: des de les altures polítiques, financeres i tecnocràtiques,
s’està disposat a sacrificar el tram baix del riu i el delta a canvi
d’un mercadeig aigües amunt que ja no es farà per decret-llei, sinó pel
sofisticat sistema de l’agonia lenta, això sí, degudament reglamentada.
* Xavier García és periodista i activista ecologista. Article publicat al diari El Punt Avui.
