Estat espanyol: cop de mercat i doctrina del xoc neoliberal
Els pressupostos generals preveuen 39.722 milions d’euros destinats
exclusivament al pagament dels interessos del deute. El frau fiscal del
període 2010-2013 pot superar els 267.000 milions.
El rescat també es pressuposta: 40.000 milions d’euros per
pagar el deute en els nous pressupostos generals presentats per Mariano
Rajoy. Una xifra de rècord històric que suposa un augment –enmig de
l’allau de retallades– d’un 34%.
El dijous 27 de setembre, es van presentar els pressupostos generals
de l’Estat, uns pressupostos clarament antisocials, dels quals
destaca, per sobre d’altres partides, la destinada al pagament dels
interessos del deute. 39.722 milions d’euros es destinaran a aquesta
partida, una xifra que marca un rècord de dimensions històriques.
Aquesta partida és de les poques que augmenta, 9.742 milions d’euros,
prop d’un 34% respecte l’any 2012. Aquest increment es contraposa
obertament a la reducció en sanitat (un 22,6%) o en educació (un 17,4%).
El pagament del deute opera clarament en detriment de la despesa
social.
Complir amb el deute no es limita a pagar els interessos, ja que
també s’ha d’amortitzar part o la totalitat del capital prestat en un
inici. En el cas de les finances públiques, el retorn del capital del
deute públic (o amortització del deute) sovint queda amagat sota el
procés de refinançament del deute. Les amortitzacions de deute de
l’Estat per a 2013 seran de 159.153 milions d’euros (un 3,8% més que el
2012). Aquestes amortitzacions no consten com a despesa perquè, en
realitat, es cobreixen amb noves emissions de deute. És a dir, nou deute
per tapar el vell deute. Aquest nou deute s’haurà de pagar,
probablement, a un cost superior (interessos més elevats) que el deute
anterior, a causa de la minsa confiança dels mercats en l’economia
espanyola. Si sumem els interessos i l’amortització de capital, els
recursos públics que es destinaran al retorn del deute són 168.895
milions d’euros, més que el destinat a pensions i prestacions d’atur
conjuntament. D’aquesta manera, entrem en una espiral d’endeutament
sense fi.
El deute hipoteca les finances públiques
El total del deute públic espanyol, el que tenen les administracions
central, autonòmiques i municipals, és de 804.388 milions d’euros i
equival al 75,9% del PIB espanyol (setembre de 2012). Segons les dades
fetes públiques pel Banc d’Espanya, el principal augment del deute
públic s’ha donat en el deute de l’administració central (617.504
milions d’euros), mentre que el deute de les administracions
autonòmiques també ha crescut, però en menor mesura (150.578). La resta
(36.306 milions d’euros) correspon al deute municipal i d’altres
administracions locals i provincials.
La nova previsió presentada pel govern espanyol indica, però, que, al
tancament de l’exercici de 2012, el deute públic se situarà al 85,3%
del PIB i augmentarà fins al 90,5% el 2013. Aquest creixent deute
públic, amb l’increment dels interessos que s’han de pagar any rere
any, suposa una hipoteca per a les finances públiques, ja que el seu
pagament té prioritat per sobre d’altres obligacions de l’Estat.
En efecte, recordem que la reforma de la Constitució Espanyola feta
l’agost de 2011 va incloure en el nou articulat la prioritat de fer
front al pagament del deute per sobre d’altres despeses i la prohibició
de qualsevol intent de negociació o repudi del deute. D’aquesta manera,
per complir amb la Constitució, la prioritat dels successius governs
espanyols i autonòmics no seran les pensions ni l’educació ni la sanitat
ni altres drets socials, sinó el pagament del deute.
Tot i que la xifra d’endeutament públic encara és inferior a la
mitjana europea, la preocupació que genera al seu voltant es deu, per
una banda, a la rapidesa en el seu increment i, per l’altra, en la manca
de confiança que les administracions públiques espanyoles tinguin
capacitat de fer front al seu pagament.
Contràriament al que sembla que ens vulguin fer creure governants i
alguns mitjans de comunicació, el deute públic no és a l’origen
d’aquesta crisi, sinó que n’és la conseqüència.
Història d’un increment del deute anunciat
L’any 2007, quan la crisi era a les beceroles, el deute públic era
del 35,5 % del PIB i, després de prop de cinc anys de crisi, retallades i
salvaments bancaris, el deute públic aviat se situarà per sobre del 90%
del PIB. Darrere d’aquest increment, hi trobem, entre d’altres, els
recursos transferits al sector financer.
Des de 2008, s’han donat prop de 175.000 milions als bancs en avals i
ajudes directes. Als quals cal d’afegir el rescat bancari aprovat el
juny de 2012. La Unió Europea va donar llum verda a una línia de crèdit
de fins a 100.000 milions d’euros per recapitalitzar la banca espanyola.
Les condicions “molt favorables” de què parlava el govern estan
detallades al Memoràndum d’Entesa (Memorandum of Understanding o MoU),
on es fixen les condicions per rebre el crèdit. El MoU, negociat entre
el govern espanyol i l’Eurogrup i que no ha passat pel parlament
espanyol, estableix, entre altres coses, la condició de la reforma del
sistema financer, que es va plasmar en les modificacions aprovades pel
govern el 13 de setembre i en la creació del Banc Dolent. Un nou
exemple de la socialització de les pèrdues bancàries amb diner públic.
El MoU també estableix clarament que és l’Estat espanyol qui avala
els crèdits que aniran a parar a la banca. Així, l’Estat s’ha de fer
càrrec del pagament dels interessos i del retorn del capital en cas que
els bancs rescatats no tornin els diners rebuts, de manera que, una
vegada més, a través de més retallades i més endeutament, tots i totes
pagarem per les irresponsabilitats de la banca. I aquest cop la factura
pot arribar als 100.000 milions d’euros.
Un deute legítim?
Socialitzar les pèrdues. Privatitzar els guanys. Abans els bancs que
les persones, abans la despesa militar i les infraestructures
faraòniques que la protecció social. Cal apuntar que el deute no només
és injust perquè, a través de la priorització del seu pagament, atempta
contra els drets de la població, sinó perquè s’ha acumulat a través de
mecanismes injustos.
El deute és il·legítim perquè compromet la dignitat dels pobles,
amenaça la coexistència pacífica dels ciutadans, viola els drets humans
i civils o ignora els principis del dret internacional. És per aquest
motiu que, des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, No
Devem!, No Paguem!, entenen que hi ha prou indicis d’il·legitimitat en
el deute que empren la Generalitat, el govern espanyol i la UE per
aguditzar la sagnant política d’austeritat. La plataforma exigeix el
dret de saber i, en darrera instància, de dir no al pagament del deute.
De reclamar, com va fer el president de Burkina Faso Thomas Sankara
l’any 1987, el dret dels pobles de repudiar un deute que considerin
il·legítim.
Un rescat bancari que paguem entre totes
Resulta massa previsible que el rescat bancari acabarà essent cobert
totalment o parcialment per l’Estat, davant l’evident fallida del
sistema financer espanyol. Serà la ciutadania qui, patint les retallades
en despesa social o noves fiscalitats –com l’augment de l’IVA
indiscriminat–, acabarà pagant els plats trencats de la banca. Situació
que s’agreujarà amb el rescat directe del BCE, que imposarà noves
retallades com a condició. Només els interessos del deutes es menjaran
els ingressos milionaris derivats de l’increment de l’IVA.
El rescat, fiscalment parlant, continuarà sent ben desigual. Les
grans empreses tributen a l’Estat espanyol un 17% de mitjana i no un 30%
com està establert. Si hi afegim el frau fiscal –89.000 milions d’euros
que, entre 2010 i 2013, suposen 267.000 milions d’euros–, cal concloure
que, sense cap voluntat política de gravar la gent que té més, la
sortida del PP és una altra fugida endavant amb més endeutament.
Qui se’n beneficia, del rescat i les retallades?
El deute és un mal negoci per als pobles i un bon negoci per a
inversors. Amb uns interessos d’entre el 5 i el 6% (sovint 7%), els bons
de deute espanyol resulten un negoci de risc, però molt sucós. Sorprèn
que la principal inversora en deute públic espanyol sigui la pròpia
banca espanyola: 200.000 milions del deute públic espanyol es troba a
les seves mans. En mans de la mateixa banca que demana rescats i rep
préstecs del BCE a un interès baixíssim de l’1%. Després, compra deute
espanyol per cobrir el forat que genera el rescat bancari.
Els inversors estrangers se situen en segon lloc, amb 191.836 milions
d’euros de deute públic espanyol (una xifra notablement inferior als
281.439 milions que tenien a finals de 2011). El tercer inversor en
deute espanyol són les pròpies administracions públiques espanyoles (com
la Seguretat Social), que acumulen 74.256 milions d’euros de deute
espanyol.
Finalment, cal apuntar que, en realitat, el rescat dels bancs
espanyols és un rescat a la banca alemanya i francesa: ambdues acumulen
197.560 milions d’euros de deute espanyol, principalment deute de bancs i
empreses. Per això Merkel i Hollande urgeixen Rajoy a demanar el
rescat.
En el bàndol dels que també guanyen, cal afegir-hi aquelles grans
empreses que s’estan beneficiant de les retallades i les reformes
estructurals. Mútues i asseguradores que esperen fer-se amb el negoci de
la sanitat; empreses que compraran amb una bona rebaixa d’altres
empreses públiques en procés de privatització; empresaris que apliquen
les mesures de la reforma laboral per abaratir costos i augmentar
beneficis; banquers al capdavant de grans bancs com el BBVA, el
Santander o La Caixa, que aprofiten la reforma financera per quedar-se
amb bancs i caixes en fallida rescatats amb diner públic i a preu de
saldo. Tots ells hi surten guanyant, amb el negoci de les retallades.
Quant necessiten els bancs?
Segons l’auditoria d’Oliver Wyman, encarregada pel govern espanyol i
que ha costat dos milions d’euros, els bancs tenen “necessitat” de
rebre uns 53.000 milions d’euros per recapitalitzar-se. Tot i que, de
seguida, l’agència de qualificació Moody’s va elevar la xifra a 105.000
milions.
El bloc de finances espanyol Gurusblog també ha denunciat diversos
errors i “trampes” en l’anàlisi d’Oliver Wyman i estima el nou rescat
en 80.000 milions d’euros. Sigui com sigui, els actius tòxics de la
banca espanyola (crèdits i inversions difícils de recuperar) sumen
184.000 milions d’euros. L’auditoria Oliver Wyman té precedents
d’anàlisis no gaire reeixides. El 2006, va qualificar l’Anglo Irish
Bank com “la millor banca del món”. Tres anys més tard, l’entitat va
revelar pèrdues per valor de 17.600 milions d’euros i va haver de ser
rescatada per l’Estat irlandès.
Tot apunta, també, que Oliver Wyman està darrere la decisió de
Citigroup d’invertir en hipoteques subprime als Estats Units. El
resultat d’aquesta operació va arrossegar el primer banc nord-americà a
la fallida.
Un rescat públic de deute privat
El deute públic se situarà al 85,5% del PIB a finals d’any. El deute
total, el que inclou el deute de les administracions i també el de les
empreses, bancs i famílies, és equivalent al 400% del PIB. L’economia
espanyola deu més de quatre bilions d’euros, la majoria internament i
una part a l’exterior (el deute extern espanyol és d’1,79 bilions
d’euros, un 169% del PIB). Del total d’aquest deute, la part principal
no recau en el sector públic, sinó en el privat.
El deute públic espanyol només suposa un 18% del total del deute.
Entre les empreses no financeres (29%) i els bancs (33%), acumulen el
62% del deute de l’economia espanyola, mentre que les famílies sostenen
tan sols un 20% del total. El problema espanyol, doncs, és un problema
de deute privat.
Però, quan es parla del rescat imminent que ha de demanar el govern
Rajoy, que suposarà la compra de deute públic per part del BCE, només
es parla de fer front a la dificultat de l’administració pública de
finançar-se en els mercats. A canvi de condicionalitats encara més
estrictes: més retallades i més reformes estructurals com a condició
imposada per continuar l’espiral de l’endeutament i no caure en la
suspensió de pagaments.
El deute català
Les darreres setmanes, s’ha parlat molt sobre quin deute heretaria
una Catalunya independent. El deute actual de la Generalitat de
Catalunya és de 42.000 milions d’euros. En cas que el procés
d’independència prosperés i s’arribés a un acord amb l’Estat espanyol
per repartir el deute públic espanyol de forma proporcional, aquest
seria d’uns 98.000 milions d’euros. La xifra surt del càlcul del 16%
(població catalana respecte l’espanyola) del total del deute de
l’administració central de l’Estat, que és de 617.504 milions d’euros.
El deute públic, per tant, rondaria els 141.000 milions d’euros, un
70% del PIB català.
Ara sí, el deute de les empreses, els bancs i les famílies
catalanes (entre el qual hem de destacar el de bancs com
CatalunyaCaixa) no entra dins d’aquest càlcul, ni tampoc l’impacte en
el PIB que podria tenir el procés d’independència.
* (Iolanda Fresnillo és membre de l’Observatori del Deute en la
Globalització. Article publicat a l’edició nº289 del setmanari Directa)
http://www.setmanaridirecta.info/noticia/pressupostos-2013-tot-que-amaga-deutecracia
