El desenvolupament de pràctiques i mesures legislatives
criminalitzadores de la protesta apuntala l’aposta punitiva del règim.
Malgrat les retallades, el múscul policial i judicial no sembla
reduir-se. Quin serà l’espai del dret, quin model d’Estat en resultarà,
com recuperar els drets socials i polítics arravassats i assolir nous
espais per a la política dels i les de baix?
L’exageració i distorsió dels disturbis produïts durant la vaga
general del 29M tenia un objectiu clar: deixar lliure el camp per a
exigir mesures d’excepció en defensa de la “pau social”. La gravetat
dels fets es va exaltar al màxim perquè d’això depenia el grau de perill
de l’emergència i el corresponent poder del repressor. En efecte, el
Govern del PP en el conjunt de l’Estat espanyol i el de CiU a Catalunya
van reaccionar, de forma fulminant, amb una bateria de mesures per a
elevar el llistó repressiu enfront de la creixent resistència ciutadana a
les retallades de drets. Entre elles s’inclouen l’exigència de major
contundència policial i judicial, la restricció del dret de reunió, la
prohibició d’ocultar-se el rostre en manifestacions, el foment de la
delació ciutadana dels “antisistema” mitjançant webs, l’ampliació de
conductes constitutives d’atemptat contra l’autoritat, l’assimilació de
les protestes a conductes terroristes o prototerroristes i el
monitoratge policial de les xarxes socials.
Aquesta deriva autoritària no és del tot nova. Forma part d’un
populisme punitiu que ha acompanyat el desmantellament de l’anomenat
Estat de benestar i que s’ha intensificat amb l’esclat de la crisi
financera actual. A menor Estat social, major Estat policial. Tampoc és
innocent.
Com diferents organitzacions judicials han assenyalat, si en veritat el
Govern volgués fer front al fenomen de la violència urbana, ja compta
amb instruments suficients per a fer-ho. D’una severitat sens dubte
excessiva i sense parangó a Europa. De fet, part de les mesures exigides
ja van ser aprovades en l’any 2000, de la mà del ministre Acebes, i
posades en pràctica de forma especialment intensa a Euskadi.
El propòsit de fons sembla un altre: reinstal·lar, com ha declarat el
conseller Puig, “la por al sistema” a través de mitjans punitius que
permetin plantar cara a les noves formes de protesta aparegudes en
l’últim any. No és altre el sentit que cap atribuir a la pretensió
d’incloure la resistència pacífica i passiva –característica del 15M– en
el delicte d’atemptat contra l’autoritat amb elevades penes de presó.
El comissari antidisturbis dels Mossos ho reconeixia sense dissimular en
el recent programa Salvados a La Sexta: “La resistència
pacífica és violència” i si ara “Ghandi estigués a plaça Catalunya
hagués estat detingut”. Un avís a navegants. Des d’aquesta òptica de la
por, tampoc resulta estrany que s’assenyali a grups antisistema
integrats cada vegada més per “estrangers”. O s’arremeti, sota
l’acusació de “connivència amb la violència”, contra intel·lectuals,
polítics o qualsevol que els vegi amb “simpatia” i s’atreveixi a dubtar
de la professionalitat policial.
Aquesta caracterització de “l’enemic” i els seus còmplices sembla
inspirada en les pràctiques inquisitorials de McCarthy en els anys 50.
Llavors, com ara amb la violència, la “connivència amb el règim
soviètic” i la identificació amb un “enemic exterior de la pàtria” era
la consigna utilitzada contra els opositors per a instaurar un clima de
caça “de bruixes”. Els discursos tenen idèntica estructura: s’al·lega
una “emergència”, com una amenaça, per a eliminar qualsevol obstacle al
poder punitiu que es presenta com l’única solució per a neutralitzar-lo.
Existeixen altres raons. Sobredimensionar un tipus determinat de
violència resulta una estratègia eficaç per a minimitzar o ocultar
altres que estan en l’origen de protestes com la de la vaga general. La
valoració dels fets s’inverteix per complet i serveix de coartada per a
encobrir els propis excessos. Bona part de la violència produïda el 29M,
per exemple, va tenir a veure amb actuacions contra els treballadors i
les persones que es manifestaven. Només a Barcelona es van recollir
desenes de denúncies per coaccions empresarials, que bé podrien ser
constitutives de delicte contra la llibertat sindical. La brutalitat
policial, per la seva banda, va deixar un saldo de més de cent ferits,
algunes de gravetat. En canvi, s’han utilitzat de manera abusiva tipus
penals com els desordres públics o els atemptats a l’autoritat per a
inculpar a prop de 200 persones que van participar en les protestes. I
no només això. Els diversos detinguts durant els piquets del matí a
Barcelona van ser empresonats com bocs expiatoris, en una decisió més
mediàtica que judicial, pels incidents ocorreguts durant la tarda. I
això en aplicació d’una doctrina preventiva insòlita: la seva hipotètica
reincidència en altres cites de risc.
En el fons, la nova croada punitiva tanca una bona dosi de cinisme.
Intensificar la vigilància sobre manifestants i exigir-los anar a cara
descoberta resulta una proposta hipòcrita en boca de qui han boicotejat
de forma constant els controls garantistes sobre les forces de
seguretat, des de l’existència de càmeres en les comissaries, fins al
deure dels antidisturbis a anar identificats durant les manifestacions. O
de qui emparen i, fins i tot, indulten els actes de violència policial o
es neguen a prohibir, en totes les circumstàncies, l’ús de bales de
goma contra ciutadans. I més quan, amb la recent mort d’un jove a Bilbao
pel tret de bala de goma d’un ertaintza, s’ha comprovat, altra vegada,
la seva evident perillositat i la dificultat per a investigar quin agent
prem, o quan, el gallet.
Tractats com enemics
En aquest context, les propostes de mà “dura” estan condemnades a
crear major tensió social, en un camí creixent cap a la militarització
de l’espai públic. I cap a l’expansió d’un dret penal polític per als
activistes, tractats ja directament com “enemics”, tal com els va
qualificar el cap de la Policia a València. Escenaris i llenguatge de
conflicte bèl·lic que poden evocar situacions normals fa 40 anys, en ple
règim franquista, però haurien d’estar bandejats de qualsevol règim que
es pretengui mínimament democràtic. És més, en un context d’exclusió i
precarització galopant, els poders públics haurien d’anar en la direcció
contrària. Ser respectuosos amb el dret de crítica i de manifestació de
la ciutadania, sobretot d’aquells grups que menys veu tenen en l’espai
públic. I amb més raó respecte de drets específics com el de vaga, que
no en va gaudeix de major protecció constitucional que la llibertat
d’empresa o, en algunes circumstàncies, la llibertat de circulació.
Les propostes del PP i de CiU expressen un intent clar de
criminalitzar el malestar en temps de crisi i s’emmarquen en una lògica
d’excepció, pròpia del dret penal de l’enemic. De dur-se endavant, només
deslegitimaran més les seves polítiques, amenaçaran la cohesió social i
augmentaran la sensació de bloqueig de les vies institucionals de
crítica. Enfront de l’ús demagògic del discurs securitari només hi ha
una resposta: guanyar el carrer, contra la por, i exigir la seguretat en
el respecte als drets civils, polítics i socials de tota la població.
Per la llibertat.
* Gerardo Pisarello i Jaume Asens són advocats i autors del llibre
“No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempo de crisis”
