Tres, dos, un, zero. Les rebaixes ja són aquí. Ofertes, descomptes, %
d’estalvi… ocupen aparadors de botigues i centres comercials. És el
moment de comprar i comprar barat. Però, ¿és realment tan barat allò que
comprem? Què s’amaga darrere de peces de vestir i aparells electrònics?
Qui guanya i qui perd amb la nostra compra? Sovint el que sembla barat
pot resultar molt car.
Mango, Zara, H&M, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius, Gap,
Oysho… ens diuen oferir, i més en període de rebaixes, preus baixos. El
que no ens diuen, i s’oculta rere una etiqueta made in China,
Bangladesh, Marroc…, és com aconsegueixen aquests preus. La
deslocalització industrial és la resposta: produir pagant el mínim cost
possible per la mà d’obra i, conseqüentment, violant drets humans i
laborals. Així ho expliquen i documenten exhaustivament diversos
informes de la campanya Roba Neta. Unes pràctiques que, per cert, no
disten en res d’aquelles grans marques que venen productes una mica més
cars o de gamma alta. La lògica és la mateixa. Darrere el “glamour” o el
“luxe” s’amaga la suor dels treballadors mal pagats.
L’informe ‘La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les
obreres de la confecció‘ de la campanya Roba Neta de Setem és una de
les moltes investigacions que posa blanc sobre negre. L’informe analitza
quina és la situació de les treballadores en els tallers tèxtils de
Tànger que proveeixen importants firmes internacionals i descobreix les
condicions laborals en aquests centres marroquís de confecció: jornades
de treball de fins a 12 hores diàries, sis dies a la setmana, i amb un
salari no superior als 200 euros mensuals, i que a vegades pot ser, fins
i tot, inferior als 100 euros al mes; arbitrarietat en la contractació i
l’acomiadament; traves a l’organització sindical, etc. Una situació
extrapolable a molts d’altres països. No en va la major part de les
nostres peces de vestir s’elaboren a Àsia, Amèrica Central, Europa de
l’Est o Àfrica.
Però no només els treballadors dels centres de producció en origen
són els que surten perdent, també aquí els empleats en els centres
comercials, en els punts de venda, estan sotmesos a unes condicions
laborals precàries, flexibles, amb dificultats per organitzar-se
sindicalment… I la pressió per aconseguir un cost el més baix possible
recau, així mateix, sobre ells. Els responsables de l’atur i la
precarietat al Nord no són els treballadors dels països del Sud sinó
unes elits econòmiques i empresarials que busquen fer negoci amb les
nostres vides, tant aquí com a l’altra punta del planeta.
D’aquesta manera, Amancio Ortega, propietari d’Inditex, i que compta
amb marques com Zara, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius, Oysho,
Massimo Dutti, es va convertir el passat 2012, segons la revista Forbes,
en el tercer home més ric del món, tot, o gràcies, segons com es miri, a
la situació de crisi econòmica.
I les mateixes pautes es repeteixen en la producció, la distribució i
la venda d’electrodomèstics, productes informàtics i fins i tot menjar.
I no només uns pocs s’aprofiten d’unes condicions laborals precàries o
inexistents sinó també d’unes legislacions mediambientals extremadament
febles. Així l’actual sistema de producció de béns de consum es lucra
d’explotar recursos naturals finits, emmalaltir a treballadors o
comunitats i/o contaminar allà on els ulls de la majoria no hi veuen.
Tot, evidentment, a cost zero.
Després ens diuen que podem comprar barat. I les rebaixes són el
màxim exponent d’aquesta pràctica. Però, ¿és tan barat allò que comprem?
L’actual model de producció i consum té una sèrie de costos ocults que
acabem sufragant entre tots. L’explotació laboral, la precarietat, els
sous de misèria, els dèbils o nuls drets sindicals… ja sigui en els
països del Sud o al Nord generen pobresa, desigualtats, fam,
desnonaments… i és l’Estat qui ha de gestionar aquestes situacions i
conflictes amb tot el que implica de cost social i econòmic.
El mateix passa amb les empreses que contaminen, que exploten sense
control ni límit els recursos naturals, que generen amb les seves
pràctiques canvi climàtic i destrucció mediambiental… qui paga per una
producció fragmentada, deslocalitzada i quilomètrica addicta al petroli i
generadora de gasos d’efecte hivernacle? Qui paga per comunitats
desplaçades, treballadors malalts i territoris inhabitables? Qui
assumeix les conseqüències d’un model agrícola i alimentari que acaba
amb l’agrodiversitat, la pagesia i ens fa addictes al menjar
escombraries? Nosaltres. A l’empresa, li surt gratis. Es tracta dels
costos invisibles d’unes pràctiques abusives, que se suposa ningú
assumeix. La tossuda realitat ens demostra, tot el contrari, que és la
societat qui paga, i molt.
I el més escandalós de la qüestió és que per portar a terme aquestes
pràctiques, les multinacionals tenen el suport actiu d’aquells que es
troben a les institucions i dissenyen les polítiques econòmiques,
socials, mediambientals, laborals… al servei dels interessos de les
primeres. Com s’ha repetit, reiteradament, al carrer, vivim en una
democràcia segrestada. I encara que ens diguin, una i altra vegada, que
“comprant barat guanyem tots”, la realitat és una altra: allò barat surt
car. I, al final, nosaltres, la majoria, paguem la factura.
* Esther Vivas és activista social anticapitalista i investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries.
http://esthervivas.com/presentacio/quan-comprar-barat-surt-car/
