El Govern dels millors (lladres del món) ha començat i
incrementat l’espoliació que ja anunciaven quan encara no manaven. La
banda executa el seu guió amb timó, currículums inventats per semblar
més del que són i presidents d’associacions empresarials que fan la
feina bruta de vendre-s’ho tot a ells mateixos a preu de saldo mentre
ostenten excel·lentíssims càrrecs de consellers. En tenien ganes, tan
acostumats com estaven quan manava el pare de l’Oriol a fer
transvasaments de diners d’una butxaca a l’altra. Els del PSC-ERC amb
alguns desacords d’ICV convenientment propaganditzats per la premsa del
règim que ara també podrem llegir en català, ja els havien aplanat el
camí. I tan pla estava que no els ha calgut fer cap esforç per trobar la
drecera de la cova d’Alí-Babà. Ara, a més, tenen la gran excusa per fer
el que vulguin mentre nosaltres els deixem: la crisi.
I davant la més gran ofensiva contra les persones donada
a l’Europa Occidental, després de la Segona Guerra Mundial, què fem
nosaltres? Com ens oposem a això que anomenen “retallades” i que
s’entendria molt millor si diguéssim “robatoris”? Perquè és clar que
ells fan el que els toca: enredar i robar. Però i nosaltres? Doncs no
res, tot i que ens caldria continuar tenint clar que tenim raó, que la
teníem i que no sabem si la tindrem o no però el que pensem no dependrà
dels diners que ens paguin ni del poderet que ens donin. Ni ahir ni ara
ni mai.
Les companyes i els companys de feina, de llit, de sofà,
d’aula, de carrer, de pis, de bar, de cap de setmana i d’entre setmana…
quan entenen mínimament el que està passant es miren el món amb més por
encara de l’habitual i comencen a suposar on pot portar aquest
increment fins a l’infinit de la por a demà que ens venen arreu com a
normalitat: anem de cap als forns crematoris d’Auschwitz… convenientment
’tunnejats’, això sí, d’acord amb l’estètica del segle XXI. Per a
aquesta drecera ens hi van preparant quan repeteixen vint vegades -o
més- que davant la crisi i per reduir l’atur només tenim l’opció de
treballar més (i de fer fora els “indesitjables” que no portin corbata,
expliquen en veu baixa…). El treball ens farà lliures, i ser més dur que
ningú altre amb els altres pobres ens farà… caps i cossos més de suro.
Ens hi han preparat tant que nosaltres diem que sí, que tenen raó,
alhora que llencem a la brossa les quatre regles matemàtiques, sobretot
la divisió, que ens van ensenyar a l’escola primària o abans i tot.
Sabeu què podem fer davant la crisi, sense caure en les
seves trampes? Doncs somiar (he dit somiar!) que, enmig d’una pel·lícula
que no sigui de la Guerra Civil (perquè al final sempre acabem perdent)
som persones conscients, que sabem de què va el món i, igual que
treballem, també ens movem, protestem i ens indignem. Així que ja en
sabeu el gènere: la ciència-ficció. No? I podem continuar somiant que,
un cop indignats, fastiguejats i farts de perdre cada dia una mica més,
ens dediquem, quan no ens vegin i només per passar l’estona, a trinxar
caixers, rebentar les portes dels bancs, no creure l’amo ni treballar
gens, alhora que l’advertim que no ens acomiadi i executem les amenaces
teòriques si ens fa fora. També, per entretenir-nos més, de tant en
tant, cal cremar les cases dels rics, fer impracticables i insegurs els
seus barris i tancar amb silicona i cadenes les escoles dels seus fills
per aturar la cadena; sí, la de muntatge també. Podem deixar-los sense
aigua i que no es puguin rentar, ni cuinar, ni… El que sigui abans del
que fem ara, que és… no res. El que sigui abans d’engolir com engolim i
de les frustracions que es veuen arreu. El que sigui abans que acumular
resignació i veure com la policia, els jutges i els bancs fan tan bé la
seva feina al servei dels rics que els nostres es queden sense feina,
sense casa, sense res que no sigui misèria…
Serien tot mesures per riure, o per fer riure. Perquè
d’enfotre-se’n de nosaltres, de totes i tots, ja ens n’hem atipat una
mica massa. I potser ja n’hi ha prou de resignació i males cares, no?
* Jordi Martí és afiliat a la CGT de Tarragona i al Col·lectiu Tramuntana
