La indústria tèxtil està a la base del inici i l’expansió delcapitalisme, amb una relació directa amb l’explotació de classe, gènere i
raça i sent pioners en el desenvolupament d’estructures productives que
després s’han estès a altres sectors. Ha estat una indústria clau en el
desenvolupament de la societat de consum i el capitalisme “del
benestar”, com transmissor i altaveu dels valors i mites que protegeixen
i sustenten el capitalisme.El 1844 Friedrich Engels, coautor del Manifest Comunista i fill del
propietari d’una fàbrica tèxtil, descrivia l’accident més comú en les
fàbriques de cotó de Manchester: “les articulacions dels dits quedaven
atrapades entre les màquines”. Dits, mans i braços quedaven atrapats i
eren perduts i sovint s’infectaven i causaven la mort. Les
treballadores, moltes d’elles nenes, s’enfrontaven a constants problemes
de salut per inhalació de fibres i pols, així com malalties derivades
del treball repetitiu.
La indústria de teixits de cotó de Manchester (que depenia dels cultius
dels Estats Units on s’explotava milions d’esclaus africans) va iniciar
la producció massiva i mercantilització del tèxtil i la moda fins
arribar al que avui es coneix com a “fast fashion”. Què ens trobem si
fem un ràpid recorregut de cent setanta anys dins de la mateixa
indústria? Als antics molins on es filava el cotó ara hi ha
ed1149-1.jpg-zoomificis de luxe i la producció de roba ja no es troba al
centre del sistema capitalista, sinó que s’ha deslocalitzat a països de
la perifèria, més “competitius” en termes de salaris. No obstant això,
les condicions laborals a les que estan sotmeses les treballadores
recorden a les del segle XIX.
El delta del riu Pearl cobreix nou ciutats de la Xina industrialitzada.
El darrer any ha sigut escenari de les vagues més grans en la història
recent del país quan més de 30.000 treballadores es van posar en vaga en
el complexe industrial Yue Yuen, proveïdor de calçat esportiu per a
Nike, Adidas, Reebok o New Balance, situat a Guangdong. Les
treballadores reclamaven millors salaris i el pagament de les
cotitzacions socials que l’empresa no pagava des de feia mesos amb el
beneplàcit del govern local.
Tampoc s’ha fet més fàcil respirar a les fàbriques tèxtils des de que
Engels parlava d’una pols fibrosa que causava “escopir sang, respiració
sorollosa, dolors al pit… que acaba en el pitjor dels casos amb tisis”.
Les fàbriques de Guangdong són responsables de la meitat de la producció
mundial de pantalons texans. A gran part dels texans se’ls aplica
sandblasting, un procés de tractament de la tela vaquera que aporta un
aspecte desgastat. La tècnica consisteix en l’aplicació de sorra a
pressió sobre la roba i, normalment, es realitza de forma manual i sense
protecció. Aquesta tècnica està prohibida a Europa des de 1966 per ser
altament perillosa. La pols produïda, entra als pulmons de les
treballadores, que passen 15 hores al dia a la fàbrica, causant
silicosi, una malaltia pulmonar incurable que, en molts casos, provoca
la mort. El 2013, la Campanya Roba Neta, War on Want i SACOM (Students
& Scholars Against Corporate Misbehaviour) publicaven l’informe
Breathless for Blue Jeans: Health Hazards in China’s denim factories on
denunciaven l’ús del sandblasting a les fàbriques xineses i instaven les
marques involucrades a respondre i millorar les condicions de treball.
Un any després SACOM tornava a assenyalar dues d’aquestes fàbriques on
no s’havia produït cap millora. Aquestes fàbriques produïen per a
American Eagle, Hollister, Levi’s, GAP, Wal-Mart i H&M.
A l’oest de la Xina, a Cambodja, més de 400.000 persones treballen en
fàbriques produint roba per als mercats occidentals. Aquestes fàbriques
són la força darrere del creixement econòmic de Cambodja. El 2013, la
indústria de la confecció va ser valorada en 5.000 milions i les
exportacions van representar un terç del PIB nacional. La majoria de les
fàbriques són propietat de malais, xinesos i coreans que han instaurat
botigues a Cambodja gràcies a la mà d’obra barata i les generoses
baixades retributives del govern. Les condicions són tan roines que les
treballadores sovint es desmaien pel cansament i la falta de ventilació,
fets que han estat “diagnosticats” pels amos de les fàbriques com a
“casos d’histèria”, segons es documenta a l’investigació “Shop ‘till
they drop”, feta per Anna McMullen el 2013. Des de finals del 2013 les
obreres cambodjanes lluiten intensament per l’augment del salari mínim
de 60 a 124€. A principis de l’any passat, després de deu dies de vaga
general a les fàbriques de tot el país, el govern va llençar l’exèrcit
contra el poble acabant amb la vida de cinc persones, causant quaranta
ferides, una desapareguda i 23 treballadores empresonades.
El tèxtil, origen de la Revolució Industrial europea, és una les
industries més antigues, mercantilitzades i globalitzades que existeix.
En un context de mecanització i robotització dels processos industrials,
el tèxtil es un sector que encara és molt intensiu en treball. La
impossibilitat de mecanitzar gran part del processos suposa que encara
sigui una icona de la explotació laboral, alhora que és tracta d’un
sector molt feminitzat.
El capitalisme requereix de la desigualtat econòmica i social per
funcionar, i la indústria de la moda és un bon exemple d’aquesta
realitat. Els holdings de la moda guanyen cada any milers de milions
perquè milions de persones cobren salaris de misèria i treballen en
permanent risc d’accidents laborals. Els guanys acumulats per la
industria de la moda creixen cada any, el 2014 Inditex va facturar
16.724 milions, mentre que LVMH, propietari de Louis Vuiton, Dior, Loewe
o Marc Jacobs facturava quasi 30.000 milions, segons es recull a “El
mapa de la moda 2014”, del portal Modaes.es. Hi ha, doncs, suficients
diners al sector per a què la força de treball estiga ben pagada i en
unes condicions justes. Caldria només que els beneficis foren
redistribuïts entre els proveïdors. Però d’acord amb la lògica dels
mercats, la mà d’obra és un cost a retallar.
Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una
competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals
i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i
flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular
producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de
roba esportiva o les cadenes de distribució imposen terminis de
lliurament cada vegada més curts. Aquesta cadena de pressió es transmet
de les empreses transnacionals als empresaris locals fins a les
treballadores, amb l’amenaça permanent de traslladar les fàbriques a
altres llocs amb els salaris més baixos. A la pràctica qui acaba pagant
els costos reals són les treballadores, que reben salaris que ni tan
sols cobreixen els seus mínims de subsistència.
Els salaris de misèria són resultat de passats colonials que crearen
bosses d’indigència i que obligaren a la població a acceptar feines a
qualsevol preu. És significatiu recordar com la Xina o la Índia, que
eren els principals productors de teixits abans de la Revolució
Industrial, van ser obligats a transformar-se en països proveïdors de
matèries primeres a través de les imposicions violentes de Gran
Bretanya, que buscava eliminar la competència, ampliar els mercats per a
la seva industria tèxtil naixent alhora que s’assegurava el proveïment
de matèries primeres barates basades en el treball semi esclau a les
plantacions. En una onada inversa, el neoliberalisme va rematar la
feina, quan en la dècada dels noranta el FMI i el Banc Mundial van
aplicar programes de reestructuració que van destrossar la industria
local com la pesca o l’agricultura de subsistència, forçant als
camperols a migrar a les ciutats en busca de feina. Si a la necessitat
de treball hi afegim una absoluta manca de garanties socials i drets
laborals, podem entendre quin és el vincle entre els grans beneficis de
les empreses tèxtils i les grans bosses de treballadores empobrides al
Sud.
En termes corporatius, el fashion, les glamuroses campanyes
publicitàries, desfilades i tàctiques de màrqueting estan entelades pel
treball de milions de treballadores en condicions d’explotació laboral.
Darrere d’aquest model de negoci hi ha un fort sexisme, racisme, impacte
ambiental i alienació consumista. La moda permet que l’explotació es
disfressi de fantasia. La realitat és que el cor de la indústria de la
moda no és la creativitat, sinó l’explotació i el guany individual.
* Article de Lydia Sangüesa i Inés Marco extret del web de la campanya Roba neta.
https://robaneta.wordpress.com/2015/03/02/rere-la-moda-lexplotacio/
