Documental realitzat per Alberto Arce.“To shoot an elephant” és un relat sobre un testimoni presencial a la Franja de Gaza.
Sinopsi:
El 27 de desembre de 2008, l’Operació “Cast lead” (Plom Fos) va estar
disparant a elefants durant 21 dies. Imatges urgents, insomnes,
esgarrifoses i brutes dels únics estrangers que van decidir i van
aconseguir romandre, encastats en les ambulàncies de la Franja de Gaza,
al costat de la població civil palestina.
“(…) Després, com no, va haver-hi
interminables converses sobre la mort de l’elefant. L’amo estava
furiós, però no era més que un indi i no va poder fer res. A més,
segons la llei, jo havia fet el correcte, ja que a un elefant boig cal
matar-lo com a un gos boig, si el seu amo no aconsegueix dominar-lo”.
George Orwell. “Disparant un Elefant” va ser publicat per primera
vegada a “New Writing” el 1948. George Orwell va definir una manera de
veure a Àsia, que encara és vàlida.
Context:
La Franja de Gaza viu en estat de setge des de juny de
2007, quan Israel la va declarar una “entitat enemiga”. Un grup
d’activistes internacionals va impulsar un moviment, “Free Gaza”, que
té com objectiu trencar aquest setge. Gràcies als seus esforços, i a
pesar de la prohibició imposada per Israel a tots els corresponsals i
treballadors d’ajuda humanitària estrangers de cobrir i ser testimonis
directes de l’Operació “Plom Fos”, un grup de voluntaris
internacionals, membres auto-organitzats del International Solidarity
Movement, van estar presents a Gaza el 27 de desembre, en el moment
just que van començar els bombardejos. Al costat de dos corresponsals
internacionals de Al Jazeera International, Ayman Mohyeldin i Sherine
Tadros, ells van ser els únics estrangers que van aconseguir escriure,
filmar i informar per a diversos mitjans de comunicació sobre el que
estava succeint dintre de l’assetjada franja palestina.
Eren periodistes? Eren activistes? A qui li importa!
Ells es van convertir en testimonis. Ser periodista o ser qualsevol
cosa depèn de com tu ho sentis. És una responsabilitat ètica que et
porta a compartir amb un públic més ampli el que està passant al teu al
voltant. Serà el resultat del teu treball el que et conduirà (o no) a
una carrera com periodista, no les pressuposicions o les etiquetes. Fes
que s’assabentin. Fes que els que tu vols que escoltin, escoltin i
siguin conscients del que tu estàs sent conscient. Això és ser
periodista. Per a ser testimoni, amb una càmera o un llapis, no és
necessari tenir un sou o una targeta que posi “PRESS”. Oblideu la
neutralitat, oblideu l’objectivitat. No som palestins. No som
israelians. No som imparcials. Només tractem de ser honestos i explicar
el que hem vist i el que sabem. Sóc periodista. Si algú m’escolta, sóc
periodista. En el cas de Gaza, cap “periodista oficial” tenia
autorització aquell 27 de desembre per a entrar (excepte els que ja
estaven dintre), pel que ens convertim en els únics testimonis, amb
totes les responsabilitats que això comporta.
Jo sempre he entès el periodisme com “una mà encenent
la llum en una habitació fosca”. El periodista és una persona curiosa,
un interrogador desagradable, una càmera i un llapis rebel que fan
sentir incòmodes als qui estan en el poder. Aquesta és l’essència del
meu treball a Gaza, complir un deure en el conflicte més narrat de la
Terra, on, no obstant això, mai serà explicada la història del setge i
del càstig col·lectiu que Israel està imposant a tota la població en
resposta als coets llançats per Hamas. Per això, havia de ser viscut
tal com va ser. Vaig entrar sigilosament a Gaza, a pesar dels intents
d’Israel per impedir-lo. Els que estan en el poder en Gaza ens “van
demanar cortesament” que ens anéssim. La meva idea del periodisme és
això. Cada govern del món hauria de sentir-se nerviós quan algú va per
aquí, amb una càmera o un llapis, disposat a publicar el que
aconsegueixi entendre. I tot això pel bé de la informació, un dels més
grans pilars de la democràcia.
Això és una pel·lícula de “periodisme encastat”.
Decidim “encastar-nos” dintre de les ambulàncies, obrint un diàleg
imaginari amb aquells periodistes que s’encasten dintre de les
exèrcits. Tot el món és lliure de triar des de quin costat vol
informar. Però, en moltes ocasions, les decisions no són imparcials.
Decidim que els civils que treballen en el rescat dels ferits ens donen
una perspectiva molt més honesta de la situació que per a qui el seu
treball és disparar, ferir i matar. Preferim metges en comptes de
soldats. Preferim la valentia d’aquells rescatadors desarmats a aquells
que s’allisten i que tenen experiències tal vegada interessants, però
moralment rebutjables. És una qüestió d’enfocament. A mi no
m’interessen les pors, traumes i contradiccions d’aquells que poden
triar quedar-se a casa i dir no a la guerra.
Alberto Arce
Equip:
Direcció: Alberto Arce/ Mohammad Rujailah
Script: Alberto Arce/ Miquel Martí Freixas
Edició: Alberto Arce/ Miquel Martí Freixas
So: Francesc Gosalves
Post-producció: Jorge Fernández Mayoral
Disseny: Mr. Brown and Malibrán
Co-producció / Distribució: Eguzki Bideoak (http://eguzkibideoak.info/es)
Traducció: Mohammad Rujailah/ Alberto Arce
Durada: 112 minuts
Pàgina web del documental: http://www.toshootanelephant.com/es
Trailer en castellà: http://www.blip.tv/file/2798654/
