Per vuitena vegada des que al 1980 es va aprovar
l’Estatut dels Treballadors, tenim a la llista dels plats que ens
serveixen els amos una reforma laboral. No us en fieu de les paraules
perquè reforma aquí sempre vol dir “menys drets i més obligacions” o dit
d’una altra manera ja que som en l’àmbit laboral, “treballar més per
menys” i alhora no queixar-se per cap de les aberracions que “qui dona
feina” comet damunt de qui la fa.
No em centraré en aquest article a explicar la reforma
perquè qualsevol que sàpiga llegir pot entendre-la buscant a qualsevol
portal d’internet mitjanament decent, per tant no llegiu ni “la
Vanguardia” ni els seus imitadors. Us quedarà clar que aquesta reforma
és l’atac més dur que hem tingut fins ara com a treballadores i
treballadors des de 1980 i des de molt abans també, ja que els darrers
anys del Franquisme les conquestes socials a partir de la lluita
continuada de la nostra classe van deixar un bon balanç que ara ens
volen acabar de robar.
Parlaré, doncs, de què farem com a classe, com a
treballadores i treballadors, com a poble… Potser algunes pensareu que
aquí s’acaba el meu article perquè no hi ha res a fer; si és així, no
cal que llegiu més perquè el que ve tampoc us agradarà…
Aquesta reforma ha estat tan dura perquè els amos fa
dies que tenen l’excusa perfecta per fer-nos engolir merda sense que ens
queixem. “És el mal menor”, “val més tallar un braç que deixar morir
tot el cos”… i tantes mentides més que amb forma de metàfores repeteixen
com a lloros ben entrenats els representants dels amos que de tant en
tant baixen a la terra a dir-nos que si tenim set i volem aigua hem de
ballar al so que ells ens posin. La crisi que ells mateixos han provocat
els està convertint en milionaris, en milionaris d’euros és clar,
guanyen tant amb ella que mai no s’acabarà, almenys mentre no gosem dir
prou. I a nosaltres ens manté morts de por, quiets, no sabem què fer, no
sabem cap a on anar, només veiem boira i bens al nostre voltant i cada
pas disconforme que fem i ens allunya del ramat és vist com una bogeria
que a l’únic que ens pot portar és al desastre.
Tenim davant, un camí de lluita. I l’hem de guanyar. I
no serà fàcil. Però cal fer el camí perquè no podem continuar quiets i
esmaperduts esperant que passin coses positives. O les provoquem o no
passaran. Amagar-se darrere de ’hobbies’, diversions, pantalles de tele o
sofàs del menjador només funciona mentre tinguem uns euros per als
’hobbies’, puguem divertir-nos sense notar el patiment que creix arreu, o
tinguem tele o casa per posar-hi el sofà… i salut per gaudir-ne. I
totes i cada una d’aquestes coses s’acaben per a una àmplia majoria de
la població. I s’acaben perquè tot existirà només si ho podem pagar i la
majoria no podrà. No sóc catastrofista, només una mica llegit.
Tu que em llegeixes i que penses que a tu no t’arribarà,
realment ets tan ximple de no veure què està passant? Obre els ulls i
comença a tindre clar que d’aquesta crisi no en sortirem si no lluitem i
si no ho arrisquem tot. I ho repeteixo, tot. Inclús tu que mai t’has
implicat en res. Aquesta és la partida decisiva i si no mous fitxa se’t
mengen. O se’t menjaran… La lluita és el camí!
* Jordi Martí i Font és periodista, treballador de l’ensenyament i afiliat de la CGT de Tarragona
