Si avui dia es produeix menjar per a 12.000 milions de persones,segons dades de la FAO, i al planeta n’habiten 7.000 milions, la
pregunta seria per què una de cada set persones al món passa gana.
L’associació entre països en vies de desenvolupament i inseguretat
alimentària és molt habitual per justificar que el creixent augment de
la població no permet un repartiment equitatiu dels aliments. En canvi,
la sobirania alimentària aposta per dotar d’eines i solucions a escala
local. Malgrat les advertències dels organismes especialitzats i
d’organitzacions i moviments socials, els processos internacionals
poques vegades exploren les causes reals de la pobresa així com les
formes d’afrontar-les.
Qui hi ha darrere de la carn, del pa, de la pasta, de la llet … i no
ho sabem? Qui té al mateix local prestatgeries plenes d’agrocombustibles
fets de blat de moro, lineals amb pinsos de soja per l’engreix
d’animals i, un passadís més enllà, una taula amb un gestor que ofereix
pensions lligades a la compra d’hectàrees a Etiòpia o bons financers
referenciats al preu del blat? Els quatre ’compro, venc i especulo’ del
menjar als que em refereixo són, per aquest ordre: ADM, Bunge, Cargill i
Dreyfus, coneguts per les seves inicials com els ABCD de la
comercialització de matèria primera. Quatre empreses amb seu als Estats
Units que, si inicialment van aconseguir dominar i controlar el mercat
mundial dels grans bàsics, cereals i lleguminoses, han anat ampliant en
els últims anys els seus negocis a aquestes noves àrees.
Són quatre establiments, quatre basars, com aquests que tenen tot el que
puguis imaginar i el que no. Des d’una gerra amb forma de vaca per
servir la llet amb les seves mamelles de ceràmica, al sempre
imprescindible caçapapallones entre la prestatgeria de roba íntima i les
útils claus de ferreteria o sacs de terra de jardí. Només hi ha una
diferència, mentre en temps de crisi aquests universos de barri pateixen
la crisi com qualsevol altre negoci, els ABCD del menjar, quatre
empreses monstruoses nascudes i crescudes a la falda de la mare
capitalisme i papa desregulació, guanyen tot l’or del món dient que
fabriquen menjar quan en realitat es lucren fent passar fam a milions
d’éssers humans. I ho fan des de la invisibilitat.
És molt difícil submergir-se en les entranyes d’aquestes empreses i les
seves infinites subsidiàries però hi ha dues coses òbvies. Primera, si
entre aquestes quatre controlen, com és el cas, el ¡90%! del mercat
mundial de cereals, si el mercat no té cap regulació (ni aranzels o
quotes d’importació / exportació, ni reserves públiques de cereals, ni
polítiques de preus), i si les poques normes que es dicten són
supervisades per les pròpies ABCD, és fàcil deduir que són les seves
decisions que veritablement marquen el preu d’aquesta matèria primera i
per tant de tots els aliments que inclouen arròs, blat, blat de moro,
etc. Segona, si les ABCD (juntament amb algunes entitats financeres) han
degustat els brutals beneficis que els genera especular amb el menjar i
la terra de conreu, com sang per vampirs, seguiran xuclant de la fam
dels altres si ningú els posa límits. Dreyfus, per exemple, ha creat el
seu propi instrument d’inversió Calyx Agro LTC, per «obtenir beneficis
del creixent sector de l’agronegoci i del potencial d’apreciació de la
terra, adquirint terres que actualment s’exploten amb baixa tecnologia o
que s’utilitzen per al pasturatge ».
Les últimes crisis alimentàries han permès que la societat civil
conegués i denunciés com del menjar i la terra se n’ha fet objectes
d’especulació. El focus s’ha centrat en els bancs i les seves activitats
en els mercats financers lligats als aliments, amb campanyes
publicitàries del tipus ’el negoci d’alimentar el món’ que han merescut
tot el rebuig de la societat. Encara que el paper que juguen els ABCD és
complex i llunyà hem de prendre consciència per la seva importància en
el preu de les matèries primeres. Per part dels moviments camperols, en
qualsevol cas, la resposta que ha arribat ha estat clara: Sobirania
Alimentària. També ara cal respondre. No són normes perquè els ABCD
guanyin menys diners el que necessitem, el que es requereixen són
polítiques a favor de la Sobirania Alimentària perquè l’alimentació, que
no és una mercaderia, ens arribi de moltes, petites i humanes
agricultures.
* Gustavo Duch és activista per la Sobirania Alimentària dels Pobles. Article publicat al núm. 316 del setmanari Directa.
